Pere Rafart: “La clau per ser un bon mag és posar-hi hores, jo assajo la tècnica mirant la tele”

Avui potser actua davant d’uns alts executius de l’Ibex-35 a Madrid i demà fa classes particulars a un jubilat; la setmana que ve participa en un festival internacional a Alemanya i abans de marxar als Estats Units ha de fer una sessió privada en un aniversari a Manresa. El solsoní Pere Rafart és un dels mags que més s’estan projectant a nivell internacional amb espectacles de petit format. Com a il·lusionista de proximitat crea els seus propis trucs i aquest any va quedar segon a la categoria de cartes al Campionat del Món celebrat al Quebec, distinció que ja havia aconseguit el 2018 a Corea.

Què era Pere Rafart abans de ser mag?

Treballava al sector de la publicitat. Amb vint-i-pocs tenia una feina fixa en una empresa gran i amb possibilitats de progressar, però la màgia sempre havia estat allà. Tampoc no va ser allò típic dels gurús de Ted Talk que t’animen a sortir de la teua zona de confort i complir els teus somnis. Jo ja anava fent bolos, era una activitat que feia temps que formava part de la meua vida. Funcionava, però em sentia frustrat perquè no assolia la qualitat que buscava. Em vaig adonar que necessitava dedicar-m’hi a temps complet, així que vaig plegar de Barcelona i vaig llogar un local a Solsona per assajar.

Assajar trucs clàssics i crear-ne de nous. Innovar és una de les seues senyes d’identitat, és imprescindible per triomfar?

Si més no per diferenciar-te. Hi ha mags professionals que no han creat un joc en sa vida. Són intèrprets de trucs clàssics, hi donen el seu punt de vista i els funciona. Jo prefereixo ser una mica més creatiu i combinar adaptacions i variacions d’altres trucs passant-los pel meu sedàs i després molta creació pròpia. Això és com anar a veure un grup de versions: en segons quins llocs, quina hora i quin públic estan molt bé; però si vols progressar en el món de la música, com en el de la màgia, has de trobar el teu propi camí. Si no aportes res, estàs venut.

D’on li va venir l’afició?

Als disset o divuit anys estava en un moment una mica perdut, vaig veure un espectacle de casualitat i em va agafar fort.

Era bo o era d’aficionats?

En realitat, era justet.

Som fàcils d’il·lusionar?

La màgia és molt agraïda perquè en cinc minuts pots aprendre un truc que deixaràs els amics i la família bocabadats. Això vol dir que els gags senzills i impactants estan molt explotats. Si t’aficiones a la màgia són els primers que aprens i només funcionen amb gent que no té cap experiència com a públic. Jo he retirat trucs just abans d’un espectacle perquè m’he adonat que part del públic ja el coneixia d’abans. També és un sector amb molta gent semiprofessional fent espectacles que, en el fons, no aporten res de nou, només copien trucs i detalls. Jo mateix m’hi he trobat, veure un xou i comprovar que m’han copiat. Aleshores què fas? Avançar i crear alguna cosa nova. També és la manera de seguir millorant.

De cara enfora sembla la típica persona que si té una idea la porta fins al final.

Estic convençut que tinc algun tipus de transtorn no diagnosticat. No ho dic de broma. Soc obsessiu amb les coses i hi vaig a mort. També tinc un problema: el cap em va molt ràpid sempre i si no estic entretingut amb alguna cosa tendeixo a angoixar-me perquè l’existència, en general, és dura.

Sempre ens quedarà la il·lusió de creure en l’impossible.

La màgia, en aquest sentit, encara és més malparida. En el fons has d’evitar el que s’anomena “suspensió de la incredulitat”. Si veus Titanic i es mor el DiCrapio et pots emocionar. Tothom sap que són actors i que no s’ofeguen de veritat a l’Atlàntic. Per què plores? perquè has suspès la incredulitat i acceptes les regles del joc. Si Superman vola i tu no veus el truc, et creus que vola perquè forma part del seu persnonatge. En màgia, això no hi pot ser. Si et dic que tinc poders i que et puc llegir la ment, ja no és màgia. És una altra cosa. Per això has de trobar un equilibri en què tu, com a espectador, et deixis portar per la màgia i alhora també et preguntis com ho he pogut fer. La màgia és fer allò que sembla impossible però que tothom sap que no ho és.

Fent màgia de proximitat, segur que no falta mai, entre el públic, el llest que vol descobrir el truc.

El pitjor és aquell que té un complex d’inferioritat a nivell intel·lectual i se sent insultat. Són els que volen trobar la trampa perquè pensen que els estàs enganyant i que els dius tontos a la cara. No va d’això, però passa. Se senten agredits i es posen agressius.

Segur que sempre són homes.

No m’ho havia plantejat, però sí.

Té la mirada entrenada a l’hora d’escollir voluntaris?

No busco sempre el mateix pefil, cada truc demana gent diferent. El voluntari és tan important com imprevisible. Si participa i expressa sorpresa, el truc guanya força perquè en la resta del públic s’activa el que diuen neurones mirall. La teua reacció queda adulterada pel voluntuari que ho ha viscut en primera persona. Aixó funciona molt bé a la televisió, l’espectador de casa es deixa guiar pel testimoni directe.

Amb quina actitud hi va, vostè, a veure un altre mag?

La de gaudir-ho.

En mode ignorant o analític?

La idea és passar-ho bé, però molt sovint és avorrit perquè si no hi ha proposta pròpia el que m’ensenyen gairebé sempre ja ho he vist abans. Sé què passarà i desconnecto. Quan hi ha molta gent que accedeix a la mateixa font ja no en tens prou amb que una carta es transformi, perquè el públic ja comença a conèixer tècniques. Ara s’ha de crear una narrativa, explicar una història.

De passada la màgia guanyaria prestigi cultural?

Jo crec que hem aconseguit cosetes; gent com el Mag Lari han superat la idea de fer comunions i omple teatres amb un espectacle molt interessant. Ha fet molt per dignificar i acostar la màgia al gran públic perquè la resta poguem treballar, tenir propostes i que ens les comprin. Sovint els espectacles de màgia es fan llargs perquè falta vestir-los bé. El conflicte de la màgia, en el fons, és l’impossible. Si la fase expositiva –que una persona del públic signi una carta– no la fem entretinguda és avorrida perquè no té interès. Les noves generacions volen ritmes ràpids, és un públic que de seguida vol que passin coses. Els temps de processament han canviat. El xou del Mago Pop és curt, dura poc més d’una hora, però el ritme és molt alt. Agafa el públic pel coll al minut u i no el deixa anar fins al final.

Els trilers i els carteristes són els buscavides de la màgia?

Fa poc vaig ser a Viena i en vaig trobar uns al carrer. Va ser una meravella veure tots els estratagemes col·lectius. Si has de robar cent euros a algú, és més elegant aconseguir que te’ls doni així que obligar-lo amb una la navalla.

Els va veure el truc?

No em va quedar clar; quan van veure que m’interessava més del compte em van començar a tapar i a ficar-se subtilment pel mig. No el vaig veure bé, però segur que és fàcilment reproduïble.

Hi ha qui pensa que sempre fan servir baralles de cartes trucades.

Depèn del que vulguis fer. Hi ha molts trucs que es poden fer amb una baralla normal i a nivell d’impacte és interessant agafar-ne una de vella del bar on estiguis actuant per posar-te el públic a la butxaca.

Què cal per ser un bon mag?

Fracassar molt i provar-ho moltes vegades. La clau és posar-hi moltes hores. Moltes més de les que la gent es pot imaginar. La tècnica, per exemple, has d’aconseguir que sigui com conduir, que els moviments surtin de forma instintiva i natural. La tècnica ha de ser automàtica per poder parlar i interactuar amb la gent. Ho has de tenir molt interioritzat, sinó la gent s’adona que està passant alguna cosa. Assajo molt la tècnica mentre miro la tele, per exemple.