Juan Fernando Cristo: “Quan van assassinar el pare vaig prendre la decisió d'entrar en política”

La mateixa setmana que l’exministre socialista José Barrionuevo justificava l’existència dels GAL, el colombià Juan Fernando Cristo Bustos feia una gira per les diferents universitats del Campus Iberus, en el qual hi ha la UdL, per explicar els Acords de Pau amb les FARC. Com a ministre de l’Interior del president Santos va ser-ne un dels principals protagonistes i valedors. Fill d’un senador liberal assassinat per l’ELN, Cristo va apostar i perseverar en el diàleg, el reconeixement de les víctimes, la justícia transicional i el desplegament dels drets socials com a passos necessaris per a la reconciliació nacional i la pau.

Juan Fernando Cristo Bustos és un home a qui li escauen força bé adjectius com elegant, sincer, ponderat i proper. A Colòmbia està acostumat a moure’s amb guardaespatlles i cotxe blindat, una normalitat que no té cap sentit a l’hora de passejar pels carrers de Lleida. Si els Acords de Pau fossin una pel·lícula, el seu nom sortiria en gran a la capçalera dels crèdits: ell va ser el ministre que els va promoure, defensar, negociar i signar.

El seu pare va ser assassinat per la guerrilla de l’ELN ara fa vint-i-cinc anys. En quin moment va decidir que el diàleg era el camí? El van matar el 8 d’agost del 1997 i aquell mateix dia vaig prendre la determinació d’entrar en política i agafar-ne el relleu. A casa mai no vam abraçar la idea de la venjança i l’eliminiació militar de la guerrilla perquè no era viable, no tenia sentit.

Recorda la família d’Ernest Lluch, quan després de ser assassinat per ETA va reclamar als polítics que s’asseguessin a dialogar. Allà hi havia alguna cosa d’actitud vital. Segurament hi ha altres famílies de víctimes de l’ETA que van reclamar que es perseguís militarment i política els assassins. Jo no poso en dubte cap de les maneres que tenen les víctimes de respondre al dolor perquè cadascú ho gestiona diferent. És una qüestió molt personal. Nosaltres, del pare, en vam heretar la idea que l’única sortida al conflicte era dialogar i tots estem contents i convençuts d’aquesta decisió. O em quedava en el ressentiment o mirava endavant per construir un país per als meus fills diferent del que m’havia tocat a mi.

El 2001 li van tombar un parell d’iniciatives legislatives per al reconeixement de les víctimes i amb els anys es van situar en la centralitat dels Acords de Pau. [Les iniciatives] no eren només meves, però en tot cas van ajudar que, a poc a poc, la societat colombiana s’atrevís a mirar-se al mirall. Durant dècades havia tingut una actitud negacionista, com si ignorant les víctimes aconseguís creure que el conflicte no era tan greu i en el fons no existia. En el moment que posem aquest debat i el seu dolor, el de tots, a l’esfera pública i se’n comença a parlar, s’obren espais per dignificar i reconèixer les víctimes. Parlem de nou milions i mig de persones. Avui podem dir que no hi ha cap altre estat ni societat al món que, en un conflicte similar, hagi avançat tant en aquest sentit.

Durant les negociacions amb les FARC, la dreta uribista l’acusava de manipular la idea de pau. De fet, aquest és un dels grans conceptes que tothom entén com vol. Com imagina vostè la pau per a la societat colombiana? La dreta uribista sempre es va oposar a les negociacions de pau i va utilitzar moltes mentides per dinamitar-les. Deien que les FARC governarien el país, que Colòmbia quedaria en mans del castrochavisme i que imposaríem la ideologia de gènere. Coses d’aquestes. Miraven de rendibilitzar electoralment el rebuig que les FARC despertaven en la societat colombiana. La seua estratègia era que aquest rebuig es traslladés als Acords i a la contrapart que els estàvem negociant. La pau a Colòmbia no només implica desactivar els violents, sinó reconèixer les víctimes i aplicar un seguit de transformacions socials, sobretot a les zones rurals, perquè la gent pugui viure en condicions dignes.

En aquest sentit, vostè ha denunciat reiteradament que Duque boicotejava els Acords perquè no feia inversió social. Hi ha un dels punts que assenyala clarament quines són les responsabilitats de l’estat en, com a mínim, tres aspectes que considero fonamentals. No per als guerrillers, sinó per al conjunt dels ciutadans colombians. El primer és la reforma agrària; està escrita i dissenyada i Duque no va fer res. En segon lloc, aprofundir en una reforma política i electoral per fer més participativa i transparent la nostra democràcia. Una reforma pendent que tampoc no va iniciar. I tercer, promoure la substitució dels cultius il·lícits de manera voluntària. Oferir alternatives reals i viables, com el cafè o el cacau, a tots aquells camperols que avui cultiven coca perquè és l’única sortida que tenen. En lloc d’això se’ls ha fumigat i intoxicat amb glifosat durant tants anys, un herbicida molt potent que afectava els cultius i també la gent i el medi ambient.

Quin paper ha tingut el narcotràfic en tot aquest escenari? No és un paper secundari o marginal. El negoci de la droga és transversal al conflicte colombià, això també explica per què les guerrilles revolucionàries van desaparèixer a pràcticament tot Llatinoamèrica excepte a Colòmbia. També és cert que cada vegada hi ha més veus que plantegen un canvi de paradigma respecte a les drogues. Parlem de legalitzar les toves i repensar les polítiques sobre les dures. Aquest, però, és un tema que som conscients que no podem fer sols. Ara bé, Colòmbia ha pagat un preu molt alt en la lluita contra els càrtels i pot exigir a la comunitat internacional un canvi en la manera d’actuar.

Els narcotraficants no van participar dels Acords de Pau. No, però en aquesta segona ronda que el govern de Petro ha començat amb l’ELN està proposant a totes aquestes organitzacions criminals sotmetre’s també a la justícia transicional. S’ha de dir que ja no tenen la capacitat dels càrtels de Medellín o Cali de desafiar l’estat, però continuen generant dolor i violència en moltes comunitats. Se’ls proposa deixar el negoci i que s’entreguin. Si fan això s’aplicarà una rebaixa de penes i algunes han mostrat interès per negociar.

Aquesta és una de les claus dels Acords: la justícia transicional. En tant que es reconeixia un conflicte armat pensàvem que no es podia amnistiar ni indultar ningú. Fossin guerrillers de les FARC, paramilitars o membres de la policia o militars. Tots havien d’assumir les seues responsabilitats, explicar la veritat, contribuir en la reparació de les víctimes causades: donar la cara. Hem fet audiències televisades en directe en què els comandaments de les FARC han demanat perdó obertament i han hagut d’escoltar les víctimes, les quals es podien expressar lliurement perquè ja no estaven amenaçades per les armes. En la mesura que sigui possible, els crims s’han d’investigar i condemnar. Després, que les condemnes siguin presó o treball comunitari ja és un decisió que farà la societat colombiana.

D’alguna manera són comprensibles els incentius de les FARC a negociar: porten cinquanta anys vivint a la selva i és evident que no guanyaran. Però què passa amb els militars? Només si parlem dels casos dels falsos positius (civils morts per membres de les Forces Armades i computats com a guerrillers per cobrar incentius) ja hi havia més de mil cinc-cents investigats. Potser no els hauria passat res, però potser sí. De fet, alguns van acabar a la presó i després dels Acords es van beneficiar de la justícia transicional. També hem de ser conscients que amb el tractat de Roma, si no investigues, jutges i condemnes els culpables, pot haver-hi una intervenció de la justícia subsidiària de la Cort Penal Internacional.

Des de la perspectiva espanyola sembla inconcebible que un militar o un policia pugui demanar perdó per cap actuació que hagi causat dolor. Aquesta mateixa reflexió em van fer a la Universtat de Navarra, va ser molt impactant quan m’ho explicaven. Suposo que els nostres Acords de Pau en el fons també parlen de la maduresa de la societat colombiana.El mateix conflicte ens ha obligat a ser audaços i originals en aspectes com la llei de les víctimes, que és la més avançada del món i s’ha convertit en un referent. Ho és per moltes raons, però una de les principals és que l’estat colombià, de manera unilateral, ha decidit reconèixer que ha provocat víctimes i que s’han de reparar des de la institució. Es van cometre excessos i violacions dels drets humans i l’estat n’assumeix la responsabilitat. Això, que ens va costar molt en discussions i debats, contribueix a sanar les ferides del conflicte.

L’exèrcit mai no va ser una amenaça per als acords, com pretenia la dreta uribista? No. Des del primer moment van acompanyar les negociacions malgrat que l’oposició d’Uribe volia generar incertesa i acusava el govern d’humiliar els militars. Però la tradició històrica de les Forces Armades colombianes és civilista i respectuosa amb la democràcia. Santos també els va convèncer que després de milers de morts, el desmantellament de les FARC i la pau eren la victòria final. Els va fer veure que la negociació només era possible perquè ells havien debilitat la guerrilla fins a fer-la seure a parlar. Un altre argument per sumar-los era que els acords acabarien amb els morts. Durant l’alto el foc i la negociació, la imatge de l’hospital militar central de Colòmbia pràcticament buit també va ser molt potent, ja que durant dècades havia estat ple de joves soldats mutilats.

Colòmbia és una rara avis a Llatinoamèrica: es va lliurar de les dictadures militars dels anys setanta i mai no havia tingut un govern d’esquerres com fins ara. L’arribada de Petro al poder és bona per a la democràcia colombiana. Algunes de les propostes que fa són importants i necessàries per al sistema i la societat colombianes. Corre el risc de generar frustració en aquells sectors que anhelen canvis ràpids, però al marge de com les gestioni, per a mi el pilar de la seua legislatura, i per això li vaig donar suport a la segona volta, és que vol consolidar els Acords de Pau.