María José Moya: “Ballar en cadira de rodes és complicat, però es pot fer”

Fent seva la frase de ser el mestre del teu destí i no l’esclau de les teves dificultats, la lleidatana María José Moya, en cadira de rodes per les seqüeles de la poliomielitis, aprèn a ballar flamenc al centre Portacones després d’aconseguir una beca de la Fundació SIFU.

Quan tenia un anyet i mig la María José va patir una poliomielitis que li va deixar diverses seqüeles, però això no li ha impedit de fer, com diu ella, “el que em dona la gana”. Aquesta exatleta paralímpica a Barcelona’92 de bàsquet i actriu en diverses obres de teatre sempre ha intentat que els seus problemes de mobilitat no afectessin els seus somnis.

María José, com ha estat aconseguir una beca per ballar flamenc en cadira de rodes? L'any passat em va trucar un bailaor de Sevilla amb qui jo ja havia fet alguna cosa i em va proposar de fer un duet i participar a la Gala más IN que organitza la fundació SIFU. En aquesta gala, artistes amb alguna discapacitat prenen l’escenari per posar en valor les capacitats pròpies i és la més important a nivell europeu.

Doncs bé, al final el company de Sevilla no va poder participar-hi i jo m’havia de buscar un partenaire. Vaig recórrer a un company de Barcelona amb qui vaig muntar una petita peça que ens va portar a actuar al Teatro Real, la Maestranza. I quan el grup SIFU va obrir les beques em vaig presentar i en vaig guanyar una. I aquí estic, a Lleida, al centre Portacones aprenent flamenc.

A Portacones han fet algun pla especial per tal que vostè es pugui adaptar a les classes? No. La classe es desenvolupa amb tota normalitat i està clar que la que m’haig d’adaptar soc jo. Per tant, intento conjugar el moviment dels braços i amb la cadira de rodes.

Sembla complicat, i més tenint en compte que el flamenc és un tipus de ball de trepitjar fort. Sí, però tot es pot fer. Estic convençuda que en el moment en què comenci a dominar una mica el que comporta aquest ball tot anirà més bé.

Quina és la part més complicada de la classe?

Quan he de combinar el moviment de la cadira amb el dels braços. Si només faig anar els braços i no em moc de lloc queda tot molt estàtic. I si faig anar només la cadira per seguir els passos queda molt diluït. Intento combinar moviment de maluc i braç. De vegades és complicat, però tinc clar que ho vull fer tot! La professora i directora del centre, Yolanda Santiago, m’està ensenyant que el millor és que m’estalvïi un pas per arribar a temps al següent, però és que jo a les sevillanes ho vull fer tot! I està clar que la cadira de rodes no es mou igual que ho fan unes cames!

Ja veig que no es rendeix fàcilment. Això mai perquè, a més, estic convençuda que quan comenci a dominar una mica tot el que comporta aquest ball podré compaginar els moviments de la cadira i els braços.

Vostè ara té 62 anys i continua assumint reptes, malgrat les seqüeles que amb els anys li ha anat deixant la malaltia, com quan va ser atleta paralímpica a Barcelona’92. És la meva manera ser. Recordo molt bé Barcelona’92. Jo era de l’equip femení de bàsquet als paralímpics i jugava de base i escorta perquè soc molt petita. En aquella època jo pesava entre 40 i 42 quilos i vaig haver d’engrassir-me dos quilos a base de menjar fruita seca per poder competir.

Com van quedar? Les últimes! [rialles] Pensa que et venia una alemanya i, buf....!!!! Hem de tenir present que en aquells anys hi havia molt poques noies per jugar. A Espanya no hi havia equips de jugadores de bàsquet en cadira de rodes. El gros de l’equip era tot català i es va poder fer un equip perquè els Jocs eren a Barcelona. Amb el temps es va aconseguir crear dos equips, tots dos a Catalunya.

Tinc entès que vostè també ha estat molt activa en el món teatral i de la dansa contemporània. El 2003 vaig començar a fer teatre al grup Talión del Col·legi de l’Advocacia. He fet de Julieta a Romeo i Julieta; he fet de Roxana a Cyrano, també d’ama de Julieta. En aquests anys jo era una mena de “tuerta en el mundo de los ciegos”, perquè les seqüeles que tenia llavors eren, diguem-ne, lleus. És a dir, anava coixa però podia anar fent... ara ja ho veus, estic en cadira de rodes, però jo sempre he assumit la malaltia i crec que això m’ha permès superar molts dels entrebancs que he tingut.

La dansa i el teatre sempre l’han cridat? Sí. I l’any 2010, per exemple, em vaig assabentar que a Barcelona es feia un taller de dansa inclusiva o integrada. El taller el coordinava el coreògraf Jordi Cortés i em va proposar participar en un projecte professional de dansa i teatre. Era l’única que anava en cadira de rodes.

On ha trobat més entrebancs? Doncs en el fet de trobar una feina estable i d’ integrar-me al món laboral. Vaig haver de donar molts tombs fins que no vaig entrar a treballar a l’hospital Arnau de Vilanova com a administrativa. Allí vaig trobar l’estabilitat laboral desitjada. Ara tinc la invalidesa. La malaltia avança, però he de dir que jo he fet el que he volgut i l’afecció que tinc i les seves seqüeles no m’han aturat.

Quan s’acabi la beca que té de la Fundació SIFU té ja en ment algun altre projecte o repte? Tinc un projecte des de fa bastant temps: desenvolupar una creació pròpia basada en el teatre i la dansa contemporània a partir d’un relat escrit per una una cosina meva de Sevilla. A ella li faria molta il·lusió i a mi, també. perquè m’agrada molt la barreja de dansa i teatre.