Alejandro Palomas: “Jo ja havia explicat els abusos, però ningú em volia escoltar, perquè fa mal”

“Això no es diu”, però ell ho va dir. No podia més. Tenia vuit anys i suportava tot el pes del món. El religiós amb qui més confiança tenia del seu col·legi de Premià de Mar, el seu gran referent, abusava d’ell. El va violar. “Veus què em fas fer?”, i el petit no entenia res. El seu pare el va rebutjar. La seua mare li va fer costat, però no va tornar a parlar-li més d’aquells fets. Ara, amb 55 anys, entén que és perquè se sentia culpable. Això no es diu (Destino/Columna) és un relat estremidor i, a la vegada, reparador.

Era diferent. Massa ros, massa sensible, massa efeminat. Els nens l’hi van fer passar malament. De fet, diu que només es va sentir plenament feliç a Torà, on anava de vacances amb la família. Però l’assetjament escolar no és l’únic que va patir. Quan tenia vuit anys, el seu gran referent a l’escola, el Germà L., segons l’anomena al llibre, el va violar. Quan Alejandro Palomas ja era un escriptor reconegut, amb una vintena de llibres publicats, i premis com el Joaquim Ruyra, el Nadal o el Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, va fer públics els abusos i ara els explica a Això no es diu.

Fa poc més d’un any el vaig entrevistar. “Jo de petit només volia morir-me”, em va dir. No vaig gosar preguntar per què. Quan va esclatar el seu cas vaig deduir que feia molt de temps que ho volia fer públic. Molt de temps. Amb la novel·la Un fill vaig molt als instituts i moltes vegades havia explicat que vaig ser un nen abusat, però ningú em preguntava mai res. La gent no vol sentir a parlar de certes coses o potser és que no saben com gestionar aquesta informació. I això fa mal. Cada vegada que llences una bengala és perquè et preguntin, però si no reps cap senyal entens que tens la pista roja, no verda. I calles. En una ocasió vaig explicar que vaig patir abusos davant d’un auditori de mil persones. i ningú em va preguntar! És com si ningú volgués sentir el que jo volia dir. Del que fa mal no se’n parla, ni a les famílies, ni fora de les famílies. I com que tampoc tinc res pitjor a fer que aconseguir que això canviï vaig dir el que vaig dir a la ràdio, perquè sabia que o bé ho feia públic d’una manera molt cridanera o no tindria repercussió. 

“Em vaig desdoblar. Des d’aleshores soc un home de 55 anys i, a la vegada, soc el nen de vuit anysque he de cuidar”

O sigui que no va ser que en el transcurs d’una entrevista li sortís, sinó que tenia meditat fer-ho. Ho vaig idear, maquinar, preparar... vaig ser el meu propi cap de premsa. Vaig avisar les meves germanes que ho faria i elles em van preguntar si em sentia preparat. Vaig dir que sí i em van animar a seguir endavant i em van fer costat. Molts periodistes van rebutjar la notícia, però vaig aconseguir una entrevista a Hora 25 de la cadena SER. La setmana abans que s’emetés vaig trucar als principals mitjans i els vaig explicar què diria amb la condició que no ho publiquessin fins l’endemà de l’emissió del programa. Tots alhora. Vaig haver de negociar molt. Però vaig aconseguir que sis capçaleres sortissin amb el tema l’endemà de l’entrevista, per això va tenir tantíssima repercussió.

I li va canviar la vida. Vostè ja era un escriptor molt conegut, però després d’això va passar a ser un escriptor molt conegut que va patir abusos sexuals de petit i això el converteix en activista. Sempre he estat molt activista, de fet. El que passa és que fins que no et defineixes com a tal sembla que no ho siguis. M’ha canviat la vida? Jo diria que no, però sí que en molt poc temps he fet molts cursos accelerats de moltes coses. I a mi m’encanta aprendre coses noves.

Vaig tenir el llibre tres dies a la tauleta de nit perquè no estava segura de voler-me’n anar a dormir amb una història tan terrible. Després, he de dir que encara que sigui dur, és un llibre esperançador i lluminós. Sé que passa i em fa ràbia, perquè molta gent sortiria d’aquest viatge com ho has fet tu, però potser no s’atrevirà a apropar-se al llibre per por a patir. I no és així, patiràs d’una manera que et farà créixer, de manera molt positiva. Emocionalment en surts millor.

Deixa clar de bon principi que res d’eufemismes, que una violació és una violació i ho descriu de manera breu però demolidora. Dic les coses com són. Precisament això és el que fa que sigui un llibre sanador. El 99% de les coses tenen un nom i s’ha de fer servir. I això esclareix molts dubtes i moltes pors i es poden construir coses. Sense la base sòlida del llenguatge és impossible construir res. Estem utilitzant el llenguatge per ocultar coses constantment. I jo sé com fer-ho, també. Em dedico a això. Però no volia fer trampa amb una cosa tan important com és la infància. Els nens t’enxampen totes les trampes.

Si es fes la pel·lícula, no seria versemblant, però la setmana que es va publicar el llibre va morir Jesús Linares, l’home que el va violar quan només tenia vuit anys. És gairebé inevitable preguntar-li com va rebre la notícia. No va ser important. No em va afectar, no vaig sentir res. Ell ja no hi era. L’havia deixat fora. De vegades dic que jo vaig ser un nen violat, però d’altres dic que soc un nen violat. Quan dic “jo vaig ser” parla l’adult, l’home de 55 anys. Quan dic “jo soc” parla l’Alejandro de vuit anys, i a ell encara li fa mal. I això és  difícil de gestionar. Aquest home en passat ja no em fa mal. Ja he construït a sobre, ja he creat a sobre. Ja està. Ell ja ha passat. Però per a l’Alejandro de vuit anys això cou. Perquè jo soc dos. L’Alejandro A és el que patia els abusos, les violacions, l’assetjament. L’Alejandro B s’escindeix de l’A i apareix per cuidar l’altre. L’Alejandro B és el que creix i es fa gran. L’altre es va quedar. Jo soc pare d’un nen, soc germà gran d’un nen. No el puc deixar orfe. Aquest nen és el que em lliga a la vida, perquè l’he de cuidar. Abans m’ajudava la mare, que era la que ens cuidava als dos. Per això per a mi l’orfandat era tan terrible, perquè sabia que de vegades no sabria cuidar aquell nen, i ella sí que en sabia. Ahir vaig descobrir la resposta a una pregunta que m’havia fet moltes vegades. Per què l’hi vas contar a la teua mare en aquell moment? Doncs perquè l’Alejandro B es va adonar que ja no podia seguir cuidant ell sol de l’A, se li escapava. Necessitava ajut perquè no tenia més recursos.

És terrible. I jo ho puc explicar perquè tinc un relat, perquè ho he treballat i perquè era un nen d’una intel·ligència ics, però no és allò comú. En primer lloc, perquè la major part de gent que ha passat pel mateix són adults que encara són a la fase del dolor, no han sortit d’aquí. No tenen distància, no poden parlar amb serenor. Jo tinc aquesta facilitat, o capacitat, o virtut o no sé què és. Però jo també hi he passat, per això. Penses que estàs boig, que estàs sol, que no t’entendrà ningú. 

“Fa mal que et preguntin per què no ho explicava abans, o la falta d’empatia és terrible o qui pregunta ha estat un abusador”

Al llibre explica l’angoixa que li produïa pensar que si es coneguessin els abusos el rebutjarien a vostè. Se sentia culpable, de fet. El meu gran temor era que ell ho contés, perquè jo pensava que el culpable era jo. I pensava que si ell ho explicava tothom sabria què feia jo, no era a l’inrevés. Per això quan em pregunten per què no ho explicava abans sento una falta d’empatia terrible, perquè o no ets capaç d’adonar-te com em sentia o és que tu mateix ets un abusador. He rebut uns comentaris! He trobat molt poca empatia, molt poca solidaritat d’alguns periodistes.

Una persona que havia patit assetjament escolar em va dir que en el seu llibre hi ha veritat. El més bonic que es pot dir de les pàgines d’aquest llibre és que hi ha veritat. No hi ha un material més bell per treballar que la veritat. I ens fa tanta por! No s’entén. No hi ha res més creatiu i lluminós que la veritat.

Potser el que fa que el llibre lluminós i esperançador és que el nen aconsegueix ser un adult fort, sense rancúnia, sense odi. Si realment ets en una situació de supervivència en la infància no et cap l’odi perquè et resta. La supervivència et porta a inventar. Els nens solucionen la vida amb la imaginació i a la imaginació no hi cap l’odi, la rancúnia, perquè tu vols imaginar un món en el qual no hi ha allò que et fa patir. I si ets un nen molt creatiu, com em passava a mi, i a sobre descobreixes la lectura, clar, és la combinació perfecta.

Un dels moments més bonics del llibre és quan el petit Alejandro comença a llegir La història interminable en un tren de rodalies. Aquella experiència em va canviar completament. Va ser com si el llibre em parlés a mi, m’interpel·lés. Estava salvat. Existien altres mons i s’hi arribava a través dels llibres. I a sobre a casa n’hi havia molts, de llibres. Mai no he tornat a sentir l’adrenalina d’aquell moment. Estava feliç. Havia obert la finestra que em portava a un món on no em podia passar res.

Quan va explicar els abusos va sentir el rebuig del seu pare. La seua mare li va fer costat, però mai no va tornar a parlar-li del tema i no ho ha entès fins ara. Fa molt poc tenps que vaig adonar-me que si ella havia evitat aquest tema durant tants anys és perquè se sentia culpable de no haver pogut fer res per mi. Al meu pare, li feia d’espill i ell veia en mi totes aquelles coses que detestava d’ell mateix. Havia estat educat per un altre home que no tenia cap tipus d’emocionalitat. No sabia estimar, no sabia expressar emocions. Era un home d’una altra època.

Inicialment vaig redimir-lo pensant això, que no en sabia més. Però costa perdonar-lo després de llegir com el va pertorbar quan li va mostrar els genitals durant unes vacances. Això és furgar en una ferida molt profunda Era un pervers narcisista i el seu tracte amb nosaltres era terrible. Encara avui no entenc per què ho va fer. Què volia.

Tot plegat li ha passat factura i diu que el sexe, encara avui, li costa. A mi m’encanta com soc. M’ha costat molt ser qui soc, però ara m’agrada. Desgraciadament m’han passat coses terribles, però el resultat és qui soc jo ara i m’agrado. Però sí, hi ha el problema de la fisicitat. Jo, per anar-me’n al llit amb un home i deixar-me anar, necessito entendre que estic en mans amigues i perquè això passi necessito un nivell de comprensió, de contacte i de connexió que no trobo. I si una cosa que m’hauria de resultar súper plaent no em fa sentir còmode, doncs millor deixar-ho estar. Per a mi no és un trauma, això. I la gran sorpresa d’aquest llibre ha estat que moltes dones m’han dit que m’entenien perfectament perquè a elles els passa el mateix.