Joan Picanyol: “Sense clients no hi hauria entitats bancàries”

Saber el com i el perquè es va produir la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears és el que explica l’economista Joan Picanyol en el seu llibre Caixes catalanes. La fusió. Una història important poc explicada. L’autor reconeix que ha estat inevitable deixar algunes situacions al calaix “perquè no era l’objectiu del llibre”, a la vegada que és contundent a l’hora d’afirmar que “la raó de ser d’una entitat bancària és el client. Si no hi ha client, no hi ha entitat”.

Joan Picanyol, que va ser cap de zona de Lleida de Caixa de Barcelona durant més de 30 anys, narra quins van ser els veritables motius que van empènyer les dues entitats bancàries a culminar les gens fàcils negociacions en una fusió. En el seu llibre recorda l’esperit de la desapareguda Caixa de Barcelona, la més antiga de Catalunya, i considerada “el banc dels pobres”. També fa referència a la crisi del 2008 amb la desaparició de moltes entitats bancàries, la digitalització i la supressió d’oficines que ha portat a tancar-ne més de 5.000. Del 2008 al 2020 s’han tancat el 64% de les oficines de Catalunya, pasant de més de 8.000 l’any 2008 a 2.949 l’any 2020.

Com se li acut fer aquest llibre? Se m’acut perquè crec que la fusió de les caixes catalanes no s’ha explicat prou. Fins i tot ara si mires les webs no esmenten res de la fusió, que seria el lògic. El fet de veure que la informació es donava a mitges em va animar a escriure aquest llibre.

La fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona com es va fer? Va ser una operació molt ben gestionada, perquè hem de tenir present que la fusió va suposar la dissolució de les dues entitats que van deixar d’existir per crear-ne un altra de nova. No va ser una absorció sinó que Caixa de Barcelona i Caixa de Pensions es van dissoldre per aconseguir l’acord de fusió.

Vostè va viure molt de prop l’acord de fusió. Realment ho ha explicat tot al llibre. S’ha deixat res al calaix? Bé, això és inevitable, però realment és que crec que hi ha coses que no cal exposar perquè la finalitat del llibre era explicar una fusió, les seves causes i les seves conseqüències. Jo procuro parlar bé de tothom i si en algun moment em va semblar que hi va haver alguna actuació no gaire correcta, ni l’esmento.

Com a directiu que era els anys vuitanta de Caixa de Barcelona i economista, la fusió va ser una bona operació? Jo crec que va ser molt oportuna perquè hi havia dos temes. D’una banda, la Caixa de Pensions tenia un greu problema en aquell moment amb les primes úniques. Tenien al damunt una sanció molt important. Als anys 80/90 es parlava molt del tema de les primes úniques i de les sancions i això no era bo per a l’entitat. Pel que fa a Caixa de Barcelona tenia un altre problema sobrevingut per la mena de mania que es tenia de centrar-se bàsicament en Barcelona i província. A l’any 80 van venir a Lleida i van començar a instal·lar-se a les altres demarcacions catalanes, però tenien una assignatura pendent, que era l’expansió a la resta d’Espanya, perquè l’objectiu era tenir més múscul financer, ser més gran. És que a més hem de tenir present que tal com estaven les dues entitats financeres els beneficis que tenien eren relativament moderats. Per una banda, a Caixa de Pensions li era molt difícil assumir la sanció i a Caixa de Barcelona expandir-se a la resta de Catalunya i Espanya.

Els objectius de les dues caixes d’estalvis, abans de la fusió, eren semblants? No. Per exemple, Caixa de Pensions tenia com a funció bàsica cercar recursos, fer passiu i captar dipòsits de clients i, en canvi, Caixa Barcelona treballava més el crèdit a particulars i especialment a empreses. Deia Josep Vilarasau, llavors alt executiu de Caixa de Pensions i director de la fusió, que el repte era aprofitar el millor de cada entitat. D’una banda ser bons en captació de passius i, de l’altra, ser bons en la inversió a empreses i particulars.

La fusió de les dues caixes de caràcter regional a desembocat en el gegant CaixaBank. Ha perjudicat tot plegat el client més directe pel que fa a la manca d’atenció, per exemple? Aquest tema si que és un problema i que també es toca al llibre, però, esclar, és que l’atenció que es donava al client als anys 80 i 90 i fins al 2000 era exageradament bona. Es mimava molt el client. Això avui no es pot fer, perquè els números no sortirien! La digitalització és imparable i és bona, però el tema està en com s’aplica i en quins marges de temps. A la gent gran no li pots dir que faci una cita online, que vagi al caixer i faci transferències, pagui els impostos.

Algunes entitats sembla que han començat a recular una mica en aquest tema. Sí, precisament CaixaBank. Més que recular el que ha fet es replantejar-ho tot plegat i jo crec que s’està en el bon camí. Tot i que penso que la digitalització és imparable i un gran repte, també crec que el que no s’ha de fer és anar massa de pressa, perquè, no ens enganyem, la raó d’existir d’una entitat bancària és el client i si no hi ha client no hi ha entitat.