Francesc Canosa: “L'altra gran obra de Josep Vallverdú és la seua vida, jo la reivindico”

Sort de les gravadores, perquè és impossible seguir-li el fil a Francesc Canosa, periodista, explicador de coses segons definició pròpia. Amb un estil personalíssim, escriu sobre un país sense relat. Llibres com Sixena, Aigua a les venes o L’imperialisme dolç han posat en valor històries no explicades que formen la Història. Ara publica Tu, Vallverdú! (Fonoll), un retrat del darrer gran homenot de Ponent amb motiu del seu centenari. Canosa, que dirigeix el digital La Mira, ens mostra la persona que hi ha al darrere del personatge. Algú capaç de tornar-se a enamorar als 89 anys.

Diu Francesc Canosa que mai no havia estat un gran vallverdunià. I que, de fet, en el seu llibre Tu, Vallverdú! es parla poc de literatura. “A mi m’enamora el Vallverdú de la realitat”, reconeix. I no es refereix tan sols a la no-ficció. Canosa ens fa un retrat d’un home que és “un arbre plantat a la terra”. A través d’ell, de fet, es pot explicar el país sencer. El 9 de juliol farà cent anys. A Lleida la celebració estava prevista avançar-se a avui, quan l’Auditori Enric Granados acollirà l’acte central de l’Any Vallverdú a Lleida.

Tu, Vallverdú! ens fa un retrat en un format poc habitual: una llarga entrevista. Perquè jo el volia fer parlar a ell, al Vallverdú llaurador de la realitat, el que obre la porta en el moment que intenten annexionar Lleida a Aragó i diu: “Ei, que Lleida existeix!” I publica amb coautoria el llibre Lleida, problema i realitat. Perquè Vallverdú té una obra vastíssima, una mica com Stanley Kubrick, que toca cada gènere. És un creador del no-res. No hi ha literatura infantil i juvenil i ell en fa. Crear és passar del no-res al tot. També és un prosista-cronista híbrid molt avantguardista, molt postmodern: Proses de Ponent, Indíbil i la boira. També va toca el gènere memorialístic, la poesia, però jo defenso que l’altra gran obra és la seua vida. Per això dic que és un pla seqüència existencial. Not cut, not cut... no es talla! És brutal, des del 23 fins ara, és que és increïble. I aquí hi ha un problema. Coneixem l’obra dels nostres homenots, i ell és un dels nostres darrers homenots. Coneixem la seua obra però no coneixem la seua vida. Vallverdú és un arbre plantat a la terra i veiem el fruit, però no veiem l’arbre. Aquest senyor va néixer amb la dictadura de Primo de Rivera i el 1930 era al cinema Principal, si no m’erro, veient M, el vampir de Düsseldorf i encara et pot detallar com eren les butaques. I fins ara, fins que es torna a enamorar amb noranta anys. És que, uau! Això és una actitud davant la vida. Aquest llibre provoca onomatopeies: “uau!”, “oh!”. Voldríem viure una vida com la seua. Tu, Vallverdú! és una porta oberta a un univers ple d’habitacions, porticons, passadissos, perquè la gent pugui llegir el Vallverdú-Stanley Kubrick que li agradi, que li interessi. És un llibre en format pel·lícula, que amb una hora i mitja te’l llegeixes com un pla seqüència i dius: “uau!” Tinc més de cinquanta hores gravades amb ell, però encara n’hi ha més que no estan gravades: converses a casa seua, correus, whatsapps... Per això no hi ha literatura, en aquest llibre, hi ha vida. Hi és tot!

Diu que a través de Vallverdú es pot explicar el país. Reivindico les vides dels nostres homenots. Vallverdú és un gerundi existencial, un present continu malgrat l’adversitat: se li mor la mare amb 18 anys, li toca viure la guerra, el seu fill Eloi neix amb una oligofrènia, l’asfíxia del franquisme. Però ell segueix. Aquest senyor estava a l’entronització de Montserrat. Aquest senyor sempre ha estat allà. I amb la seua primera dona, la gran pedagoga Isabel Arqué, crea les escoles Alba. El català estava prohibit i en aquest centre es feien classes en català i quan venien els inspectors canviaven els llibres. És que és increïble! Ho trobo brutal. I després de la mort de la Isabel, s’enamorament d’Antonieta Vilajoliu.

Amb aquest Vallverdú enamorat als 90 anys va engegar el projecte de 'La Mira'.

El 31 de desembre del 2021 feia un passeig per Balaguer amb Josep Vallverdú i quan tornàvem a casa seua veiem una parella que de seguida em vaig adonar que l’esperava a ell. Venien de Valls sense saber exactament ni on vivia. Havien llegit el que vaig escriure sobre les 62 cartes d’amor a La Mira i es van presentar com a membres d’un grup de heavy-metal que li volien demanar que posés la veu a un disc. A cau d’orella, Vallverdú em va dir: “Abans era conegut per un gos i ara soc conegut per unes cartes.” Aquesta és l’obra, la vida. Quantes vides hi ha com la del Vallverdú? Molt poques. I no només perquè és a punt de fer 100 anys, sinó perquè personatges com ell ens sincronitzen el país amb les persones. Vallverdú ens demostra que tenim raó i que tenim veritat. És a dir: Vallverdú ens demostra que si estem aquí per defensar un país i una llengua és per personatges com ell, que estan dempeus, que són arbres arrelats. Ells ens demostren que tenim raó, que som un país real, no irreal. Per això dic que Vallverdú és un gran llaurador de la realitat.

Tot i ser conegut, sobretot, com a autor de literatura infantil i juvenil. És curiós, sí, perquè ell s’ha passat tota la vida fabulant i és menys conegut com a cronista híbrid que empelta molt amb la nostra tradició. Ell ens obre els porticons i, per tant, hi ha Ponent perquè ell l’escriu.

I per què no és tan conegut aquest Vallverdú? Perquè paga un peatge, com Viladot, i passa una cosa que ell ja diu i és “aquí tot és llunyà”. Vallverdú té el problema de l’A-2, que quan entrem a Ponent canvia l’asfalt i es converteix en unes muntanyes russes mortals. Vallverdú empelta amb una tradició que jo arranco amb Màrius Torres, que és l’esperit; Vallverdú, per a mi, és la realitat, i Joan Barceló seria el món imaginari. Segurament són els tres escriptors que han definit millor Ponent. I subratllo que Vallverdú és la realitat. Som un país no explicat o mal explicat i que tant de bo més que una nació fóssim una explicació, ja que aquí hi ha una segona i una tercera divisió que és Ponent, on encara som menys explicats i més llunyans. Com moltes vegades ha observat el Ferran Sáez, no només hi ha una distància física, sinó que també hi ha distància mental. I al segle XXI això continua. S’ha multiplicat perquè hi ha un analfabetisme existencial. Volem menjar nuggets però no volem saber que són del pollastre que han matat. Un dia ens van fer adonar des d’Aitona que florien els fruiters i sempre havien florit, però no els miràvem. La realitat ja hi era. Alcarràs ja existia abans que es fes la pel·lícula, però no ens ho havien explicat. Ponent ja existia. I de fa molts anys. Però la gent no sap que als anys seixanta volien annexionar Lleida a Aragó, que és molt fort, i van haver de cridar: “Que existim, que som reals!” I que hagi sortit una paraula com territori per substituir país indica que això encara passa.

Vallverdú ha viscut a pràcticament tot el país. Neix a Lleida, viu a la Barcelona de postguerra, que és una ciutat Walking Dead, una ciutat zombi, i el primer que fa és una cosa que pocs barcelonins fan: caminar. Ell vol tocar la realitat. Sant Feliu de Guíxols, que el marca molt, Balaguer, Puiggròs, l’Espluga de Francolí... Pobles. En un món hiperveloç, ràpid, canviant, hi ha una cosa molt injuriada que és la realitat. I és als pobles on la pots conèixer millor. Són el futur. La gent es creu que som com Mr. Bean, que caiem i comença el món amb nosaltres, i hauríem de ser més humils. El món gira però no avança, som un graó més i això als pobles ho notes. 

Un plantejament existencialista per parlar d’una persona molt vital. Gent de vint, trenta, quaranta, cinquanta anys adoptant una actitud depressiva davant de l’existència i que un senyor que en té 99 i vivint el que ha viscut tingui amb una actitud absolutament plena de futur i oberta. Menys autojuda i més Vallverdú. Som un ruc perseguint la pastanaga. Si l’atrapem ens aturem. Hem de viure amb el desig permanent, com ha fet ell.

I per què neguem la realitat? Posem la realitat a sota l’estora perquè vivim una eterna adolescència. El gat es menja la rata. Hi ha dues pedagogies, aquesta i la que ho nega. Per això tenim analfabets existencials que es pensen que a Ponent hi ha gent que no té internet o que no compra a Amazon.

I Vallverdú el reconnecta amb la realitat de Ponent.

Els que som ionquis de la vida ens fixem en les petites coses. Necessitava conèixer la història d’amor amb Antonieta Vilajoliu. Ens falta l’onomatopeia de l’existència dels nostres creadors, ens quedem només amb els llibres, i acaben sent cementiris en vida. Matem la creació perquè el primer que matem per ignorància és el creador. I Vallverdú també és qui explica Ponent. Quan la història del canal d’Urgell, que és la de la meua família, no era al timeline del país, m’estaven negant i jo estic viu i vull viure. Haver de demostrar que existeixes és conseqüència de l’analfabetisme existencial. A Ponent li passa com a Llatinoamèrica, que sempre és el futur, però aquest futur no arriba.