ENTREVISTA
Pep Coll: “Com devia ser el nazisme per buscar refugi en un país governat per un assassí com Franco”
La llibreria La Fatal de Lleida acollirà dimecres la presentació de l’esperada nova novel·la de Pep Coll, La llarga migdiada de Déu (Proa en català i Planeta en castellà). L’autor pallarès relata l’odissea d’uns adolescents que creuen els Pirineus fugint del nazisme. Diu que les novel·les corals requereixen molta energia perquè “construeixes tot un món que després has de destruir”, però volia furgar en una ferida que encara cou a la societat francesa, la persecució de jueus al seu territori. “Si t’interessa un tema, escriu una novel·la perquè hi hauràs d’aprofundir molt”, diu amb un punt d’ironia.
Pep Coll cita Jaume Cabré. “Escric novel·les perquè vull saber com acaben”. Després de més trenta anys de carrera literària i l’aval de premis prestigiosos com el Sant Jordi o el Crexells, l’escriptor de Pessonada reconeix que té clara l’estructura d’una novela quan es posa a escriure-la, però que fins que no comença a redactar no li agafa el to. A mesura que va escrivint els personatges cobren vida pròpia.
Després de dos anys i mig treballant-hi dimecres presenta a Lleida La llarga migdiada de Déu, que narra l’odissea d’uns adolescents jueus que fugen de la barbàrie nazi.
Maria Barbal em deia una vegada que quan acaba una novel·la pensa que serà l’última, que no vol tornar-se a embarcar en un altre projecte tan llarg i complex, tot i que per sort per als lectors després se n’oblida. Una mica jo també ho penso. Les novel·les corals com aquesta et demanen molta energia. T’hi has d’entusiasmar molt per tirar-les endavant. Quan acabes és cert que penses que potser serà l’última i durant una temporada no escrius res. Llegeixes, penses, prens apunts... tens una sensació de buit durant un temps, però no és angoixant, és una sensació de calma perquè et permet llegir el que t’agrada sense cap pressa, amb tota tranquil·litat i pots posar el nas on vols. Quan fas una novel·la t’has de marcar certa disciplina. Necessites esforç, concentració. Quan algú et diu que quan es jubili farà una novel·la el més probable és que no l’escrigui mai.
Tant per l’escenari com pels personatges és una novel·la que perfectament podria haver signat un autor francès o alemany. La novel·la és el gènere més universal. No sé fins a quin punt té sentit parlar de novel·la catalana o espanyola o alemanya. En certa manera, una bona novel·la influencia tota la novel·la occidental. És el gènere més exportable i sí, l’autor podria ser estranger.
A la novel·la també hi ha exiliats de la plana de Lleida que han fugit del franquisme i no se senten homologats pel concepte de republicans espanyols que tenen els francesos. Per què? Perquè no són comunistes. No s’ha d’oblidar que al començament de la II Guerra Mundial Stalin i Hitler van fer un pacte de no-agressió. És a partir de l’any 1941, quan Hitler va fer aquesta bestiesa d’atacar Rússia, que els comunistes se senten plenament antifeixistes.
És una novel·la històrica. L’ha condicionat l’inevitable procés de documentació?
Diuen que els historiadors no han de fer mai novel·les històriques, perquè saben massa coses que els semblen importants de posar però que no aporten res a la trama ni als personatges. És evident que m’he hagut de documentar i també he fet el recorregut de l’Artiga a Sort diverses vegades. És una ruta molt arriscada perquè la collada és alta i molt empinada, però també estava menys vigilada. Al port de Salau, per exemple, hi havia una duana fixa. Com més difícil era un pas, menys vigilat estava. M’he documentat i he parlat amb gent gran, però procurant que això no interferís en la història.
Deu impressionar resseguir aquest camí i posar-se en la pell d’aquella gent que el va haver de fer en unes condicions pèssimes. Sí, impressiona fer aquests passos perquè penses en els equips que portaven, en la neu que encara hi ha al juny a la banda francesa, a la part obaga de la muntanya. És molt dur. I això que ara no hi ha tanta neu perquè el canvi climàtic es nota molt a l’alta muntanya. Cada estiu surt des de l’antiga estació de Saint-Girons, on hi ha una mena de museu de la resistència, la Marxa per la Llibertat fins a Sort.
“El canvi climàtic es nota molt a l’alta muntanya i ara no hi ha tanta neu, però al 44 devia ser terrible fer la ruta”
Esgarrifa que els protagonistes encara no sàpiguen el que nosaltres ja sabem i es preguntin què deu passar amb els seus familiars als camps nazis. És que ni tan sols hi havia paraules per descriure què hi passava. Holocaust, càmera de gas o forn crematori, són conceptes que no es coneixien. Quan maten els escarabats de les patates de la manera que encara havia vist fer jo al poble, el lector ja hi veu una imatge dels camps, perquè a més són unes cuques que tenen unes ratlles blanques i negres, com els pijames que portaven els presoners. S’exterminaven físicament. Es posaven en una galleda i després es cremaven. El lector ho llegeix i dedueix que malament rai el que els passarà als familiars dels nois. Són personatges ficticis, però la seua situació va existir. Després de la nit dels vidres trencats alguns jueus van donar els fills a la Creu Roja perquè se’ls emportés a Bèlgica i quan va ser envaïda Bèlgica van haver de baixar cap al sud.
El principi de la fi. S’està ensorrant Europa. Encara que tot comença amb la invasió de Polònia és més tard, quan Hitler ataca Bèlgica, Holanda, Luxemburg i després França, que el món occidental se’n va en orris. Es pot comparar al moment en què es destrueixen les Torres Bessones. Quan els nazis envaeixen França és un cataclisme, és quan veiem que el nazisme és una fera imparable, un monstre.
“Quan Hitler envaeix França és com quan cauen les Torres Bessones, s’ensorra el món occidental”
La llarga migdiada de Déu surt quan Europa torna a estar en guerra i arriben al nostre país refugiats d’Ucraïna. A la novel·la els refugiats som nosaltres, catalans desubicats. Deu ser difícil trobar el teu lloc quan has de marxar de casa per força. És complicat perquè vas amb les mans a la butxaca. La guerra de Putin sembla un epíleg de la II Guerra Mundial, de la mateixa manera que la Guerra Civil espanyola va ser com un pròleg de la II Guerra Mundial. Es bombardegen edificis, es fa passar gana a la població, se’ls talla l’energia perquè passin fred, és ben bé una bogeria.
L’única sortida per als seus personatges és creuar els Pirineus i fer camí el camí a la inversa dels refugiats de la guerra d’Espanya. Sí, hi ha un moment que un dels personatges ho diu: “Vols dir que hem d’anar a Espanya si hi ha Franco?” Mira si n’estava, de fotuda, Europa que per salvar-se havien d’anar a un país governat per un assassí. Els que arriben al començament ho tenen magre, com Walter Benjamin. Al 40 i al 41 gairebé sempre els retornen. Sembla que Hitler ha de guanyar la guerra i Franco és un aliat i li torna els fugitius, però després, sobretot a partir del 42, Franco vol nedar i guardar la roba i veu que Hitler pot perdre, per això autoritza que entitats americanes i angleses s’instal·lin aquí per acollir els jueus fugitius. Al 44, quan arriben els de la novel·la, ja es troben amb una infraestructura bastant organitzada i, com a mínim, tolerada perquè la condició és que la gent marxi.
Què el va portar a endinsar-se en aquesta història? Han estat dos anys i mig de treball. M’interessava saber com és que els francesos havien perseguit els jueus, com és que els gendarmes anaven a buscar a casa els jueus. És a l’únic país que passa, això, als altres ho fa la Gestapo. Com pot ser que al país on van néixer les revolucions, el país de la democràcia moderna, fes aquesta feina tan inhumana i tan bruta? Per què? Això als francesos els va costar molt de pair, i em sembla que encara avui no ho han acabat de pair. Després de la guerra, de la qüestió jueva no se’n va parlar gaire a França, com si no hagués passat res. Sí que hi va haver judicis i es va afusellar gent però, encara que es jutgés el col·laboracionisme, la qüestió jueva es va amagar fins molts anys després. I diuen que si vols conèixer bé una història has d’escriure’n una novel·la, perquè serà la manera que ho sabràs tot.