Albert Velasco: “Quan era petit em trasbalsava que la vida d'una persona acabés als Encants"

És com si Indiana Jones fes una mossegada a la magdalena de Proust. No és gratuït el títol triat per Albert Velasco per al seu llibre més personal, ‘A la recerca de l’obra perduda’ (Pòrtic). No són ben bé unes memòries, però hi explica una vida dedicada al patrimoni i ja avancem que la realitat supera la ficció. Hi ha pel·lícules d’aventures amb menys acció que aquestes pàgines: assalts a museus de matinada, lladres d’art, un poble que decreta l’omertà i amaga un retaule gòtic, passadissos secrets. És doctor en Història de l’Art, però també és fill d’antiquari: li agrada tocar les peces, sentir-les.

Quedem al Museu de Lleida. Sabem que hi serem ben acollits i toca fer-ho, no tan sols perquè Albert Velasco hi ha treballat una pila d’anys, sinó perquè aquí comença A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic), amb el relat del que va ser “el pitjor dia de la meua vida”, l’11 de desembre de 2017. I serà al Museu de Lleida on el proper dimarts presentarà aquest llibre amb Francesc Serés de mestre de cerimònies.

És un llibre difícil d’encasellar. És un intent d’apropar el patrimoni a la gent i, sobretot, una oda a la meua professió. Ara fa uns dies llegia una entrevista a Xavier Pla que citava una frase de Roland Barthes que diu “sempre fracassarem quan parlem del que ens estimem”. Jo intento desmentir aquesta frase. Vull que la gent estimi el patrimoni a partir de les històries que explico. Hi ha un gran debat en el món de les ciències socials sobre si hem d’entretenir o no i jo no el defujo: jo crec que sí que hem d’entretenir i fer difusió. És un exercici de responsabilitat social, hem d’arribar al públic no especialista. N’estic fart d’escriure per als especialistes i volia sortir de la torre d’ivori de l’acadèmia. Clar que hem de fer ciència, hem d’investigar per fer avançar el coneixement, però també hem de fer divulgació. La nostra obligació és arribar a la gent, perquè els historiadors de l’art no salvem vides, però tenim el gran poder de fer un món millor.

Les primeres pàgines del llibre ens porten a l’11 de desembre de 2017. La Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida i es va emportar l’art originari de parròquies de la Franja en execució d’una sentència que encara no és ferma. Va ser el pitjor dia de la meua vida. I amb diferència. Va ser una jornada molt dura. La Guàrdia Civil es va emportar unes peces que jo havia estudiat i m’estimava perquè encara que com a investigador intentes ser asèptic, vulguis o no acabes establint vincles emocionals. Van passar coses molt bèsties, aquell dia. Explicar això d’entrada era una manera de dir que he viscut coses molt boniques, però també alguna de molt dura. Si quan feia la carrera m’haguessin dit que un dia aniria a declarar a un judici amb una corrua d’advocats i secretaris judicials i jutges no m’ho hauria cregut. Però la vida d’un historiador de l’art et pot portar a viure aventures. D’aquí el títol, una doble picada d’ullet. A Marcel Proust, evidentment (A la recerca del temps perdut), però també a Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda). Al darrere d’una investigació hi ha moltes històries. És com un quadre, que si el gires hi trobes coses que ajuden a entendre millor l’obra.

Qui li va ensenyar a estimar el patrimoni? Mossèn Tarragona va ser un referent absolut, tot i ser un home d’una altra època, amb una altra formació i amb un alltre tipus de coneixements. Va ser un d’aquells eclesiàstics que han tingut molt clara la missió del patrimoni, la necessitat de conservar-lo i de salvaguardar-lo. Tant de bo l’Església en tingués centenars! També va ser important Francesc Fité, el meu director de tesi. D’ell vaig aprendre a ser rigorós, a moure’m als arxius. Em va ensenyar a llegir, així com sona. Mai li estaré prou agraït. Quan vaig acabar la carrera i em van donar una beca de recerca vaig estar quinze dies anant al seu despatx i amb tota la paciència em va ensenyar a desxifrar la lletra dels segles XII, XIII, XIV, que no és com la nostra. Hi ha abreviatures, és un tipus d’escriptura complexa. I l’altre personatge clau, encara que no surti al llibre, és mon pare. Ara està jubilat, però era antiquari de professió i ell és el que em va començar a portar per les golfes de cases que es desmuntaven. Sempre em deia que érem com els enterramorts, perquè anàvem a buidar cases quan es moria algú. I jo mirava tot allò, els papers, les fotos, les cartes, i em trasbalsava moltíssim que la família no hi tingués cap tipus d’interès i allò fes cap a una parada de la rambla Ferran, o als Encants de Barcelona, com si amb la desaparició física d’una persona també desaparegués tot el seu món. Anant amb mon pare pel món vaig aprendre a distingir una calaixera del segle XVIII, un ferro forjat... Hi ha molts historiadors de l’art que no coneixen la materialitat dels objectes, però a mi l’ofici de mon pare m’ha donat aquest interès per saber com estan fetes les coses. Per saber per què una taula gòtica té tres taulons verticals o què es posava a les juntes. I això m’ha servit molt per al que estic fent ara, per distingir falsificacions. No pots estudiar falsificacions si no tens un coneixement material dels objectes. I a mi aquesta materialitat dels objectes m’obsessiona molt i per això quan entro a les cases de la gent miro els quadres que tenen penjats, les biblioteques, les rajoles, els mobles, i em faig una idea de com són. Una casa és una projecció d’una persona.

El 2001 va aconseguir fer sortir a la llum un retaule gòtic que feia trenta anys que els veïns d’Abella de la Conca tenien amagat. És quan s’adona que una investigació pot canviar la història? És una de les millors històries que m’han passat. I és quan m’adono que els periodistes sou molt importants en la tasca de fer arribar les nostres investigacions a la gent. Us necessitem perquè traduïu a un llenguatge més planer i assequible la nostra feina i a més, en ocasions com aquesta d’Abella de la Conca, amb resultats espectaculars. S’uneixen un historiador de l’art i una periodista i aconsegueixen que un retaule que estava amagat a les cases del poble per una història llarguíssima aparegui i es restauri. El que vam aconseguir no és poc. N’estic molt orgullós i demostra que els historiadors de l’art ens hem de moure. Clar que hem de fer recerca asseguts davant de l’ordinador, però hem d’anar als llocs, perquè quan vas als llocs és quan surten les històries. Hi ha algun capítol que no pots evitar de pensar que si se’n fes una pel·lícula no semblaria versemblant. Un dia, vostè, va descobrir un passadís secret a l’església de Sant Joan de Lleida. És una història absolutament real i absolutament increïble. En una hora vaig trobar dues mènsules romàniques que no es coneixien. Això no passa tots els dies! Vaig arribar al despatx del doctor Argany i hi trobo una mènsula romànica de l’església de Sant Joan i m’explica una història de la possible existència d’un passadís secret, que podia haver estat una llegenda, però em donava massa detalls del conjunt d’escultures que s’hi van amagar, de com uns obrers les havien retirat als anys setanta i que aquestes escultures ell les havia vist i que n’hi havien regalat una que és la que tenia al despatx. I vaig començar a voltar per les botigues i les cafeteries de la plaça Sant Joan preguntant si tenien un celler, un trull, un soterrani. I finalment li vaig preguntar al capellà de l’església que em va dir “deu ser això”, una mena d’espai mort entre l’església i el tossal, i al baixar allí vaig veure la segona mènsula romànica. Ple de fang de dalt a baix, de teranyines. Era una escena d’Indiana Jones total! Soc molt afortunat d’haver viscut moments com aquest. Encara ara ho explico i se’m posa la pell de gallina.

També és responsable d’haver aconseguit que la Mare de Déu de les Avellanes tornés a casa. També és molt bonica aquesta història. Va costar molt però l’obra va venir a Lleida. No és al monestir de les Avellanes, però podia haver estat molt pitjor. Aquesta peça ara seria a Chicago. Era de Charles Deering, que era el magnat nord-americà que va construir el palau Maricel de Sitges. L’any 1921 es va emprenyar moltíssim amb Miquel Utrillo, que era la seua mà dreta, i va agafar la seua col·lecció i se la va emportar als Estats Units, a l’Art Institut de Chicago, però una altra petita part la va deixar al castell de Tamarit, que també era seu. I la Mare de Déu de les Avellanes vam tenir la sort que es quedés allà i no sortís a la venda fins al 2010-2011.

I llavors va anar a la recerca de l’obra perduda. La història és com un gran trencaclosques. Com si algú hagués llençat les peces enlaire i totes estiguessin esparses. Els historiadors anem ajuntant-les per reendreçar una cosa que ha perdut l’ordre. Per això m’agrada reconstruir retaules que s’han dispersat, fer-ho tornar d’alguna manera, encara que no sigui físicament. Bé, en aquest cas sí. I també vam aconseguir que durant uns dies la Mare de Déu de les Avellanes es pogués veure al monestir. I si abans parlàvem del pitjor dia de la meua vida, aquest va ser un dels millors. Va ser impressionant. Arribàvem escortats pels Mossos d’Esquadra i quan vam treure la caixa la gent plorava, aplaudia, sonaven sardanes a tot drap pels altaveus. Aquella gent estava molt emocionada. Vaig tenir la sensació que havia vingut a aquest món només per ser aquell dia a Bellpuig de les Avellanes. I això m’ho ha donat un tros de pedra del segle XIV. Les obres d’art et donen moltes coses. I la Mare de Déu de les Avellanes fins i tot m’ha donat una alegria recent. Aquest Nadal vaig rebre una trucada sorprenent d’un dels hereus de l’antiquari Joan Cuyàs per dir-me que havien aparegut les seves memòries. Seixanta-un folis mecanografiats amb històries magnífiques entre les quals la compra de la Mare de Déu de les Avellanes a Bellpuig de les Avellanes, i això és important perquè, fins ara, la procedència no estava clara. Hi havia fonts secundàries que permetien afirmar-ho i la tradició oral deia que venia d’allà però no teníem una foto que ho acredités. Ara ho sabem del cert.