Gemma Ventura Farré: “Veure el final d'algú, estar davant de la mort, a mi m'activa la vida”

Diu que no és jove, que amb 32 anys és una persona adulta. I, a més, que l’edat no és cap mèrit ni cap demèrit. Al cap i a la fi, “jo no vaig escollir néixer el 1990”. L’atzar té un paper important en les nostres vides. A Gemma Ventura Farré un curs d’escriptura creativa amb Eva Piquer li va obrir les portes del periodisme cultural al digital Catorze, on conrea l’art de l’entrevista. Li agrada escoltar. I mirar. Fins i tot fa fotos amb els ulls, com la protagonista sense nom de La llei de l’hivern (Destino), la seua primera novel·la, guanyadora del premi Josep Pla i que recentment va presentar a la llibreria la irreductible de Lleida.

Els Reis van ser generosos amb Gemma Ventura Farré. La seua primera novel·la, La llei de l’hivern, va rebre el prestigiós premi Josep Pla. Acostumada a fer entrevistes per al digital Catorze, ara és l’entrevistada. Li agrada. “Totes són diferents i de totes n’aprens alguna cosa perquè les preguntes dels periodistes fan que jo també em faci preguntes.” Va escriure La llei de l’hivern a Escòcia, sense la distracció constant del mòbil. Li agrada viatjar sola per retrobar-se amb ella mateixa i treure’s pors i vergonyes de sobre.

És mestra. Com va fer cap al periodisme cultural i a la literatura. Vaig estudiar per ser mestra de primària, però jo el que més volia era escriure i fer entrevistes, encara que ho veia dificilíssim, perquè no tenia la carrera i el màster de periodisme cultural valia un munt de diners... Però els miracles existeixen. Fa set anys vaig fer un taller creatiu amb l’Eva Piquer perquè m’agradava molt Catorze i vaig començar a publicar escrits i després es va convertir en una feina.

Es dedica, sobretot, a fer entrevistes. Ara que és a l’altra banda, com s’hi sent? Ara m’adono que les entrevistes les fan l’entrevistador i l’entrevistat. I fins i tot diria que la fa més l’entrevistador que l’entrevistat. Pel lloc on et porta, per com escolta, per com transcriu. A mi m’interessa molt escoltar els altres. Cadascú d’aquesta cafeteria [la 123 de l’avinguda de València de Lleida] té unes pors, unes esperances, unes alegries, unes frustracions diferents i, a la vegada, tots som molt semblants. No ens paren de dir que ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i això és pervers, perquè conèixer-se un mateix és impossible: a cada moment som diferents. Vivim en una societat que ens aïlla i on es cultiva el narcisisme. Tot és jo, jo i jo. Instagram i aquests tipus de comunicacions a través del mòbil només fan que inflar el nostre jo, i cada vegada ens oblidem més de l’altre. I crec que hem d’escoltar l’altre. Escoltar cura, també. Quan tens problemes i et sents escoltada et cures. A mi hi ha entrevistes que m’han canviat la vida. Una va ser la que li vaig fer al neuròleg Joaquim Jubert. Tenia un sentit de la vida molt pràctic. Em va dir que als seus pacients els treia una cinta mètrica i els preguntava quants anys tenien i quants n’esperaven viure. En el meu cas, que li hauria dit 32 i 70, tallaria la cinta mètrica just als 32 centímetres i em preguntaria què vull fer dels 32 fins als 70. De fet, ell diu que porta un metre a la cartera i cada any talla un centímetre. És una cosa que pot fer por, però a mi no me’n fa, a mi m’espavila. L’altra entrevista que em va marcar profundament és la que vaig fer al pastor de Solsona Pep Divins. Ell deia que si sabéssim ser pobres seríem més lliures, perquè si visquéssim amb poc ja no seríem esclaus ni hauríem de treballar per pagar tonteries que no necessitem. La riquesa és una altra cosa. La riquesa està en la natura, en la sensibilitat, en la proximitat amb els animals, amb els arbres, amb el bosc. La pobresa és dependre d’allò que es compra. Aquestes entrevistes a mi m’han situat.

I passa de desitjar escriure a fer una novel·la que guanya el Josep Pla. Fa vertigen? Vertigen? És curiós, però no. Tothom et diria que sí, però jo et dic que no. A mi el que m’ha donat és tranquil·litat. El que més volia, que era publicar un llibre, ja ha passat. Allò que et sembla impossible a la vida de tan sagrat  que ho tens a vegades passa. És bonic tenir aquestes proves a la vida. I em sento molt agraïda de ser avui a Lleida, per exemple, i saber que la Teresa Ibars s’ha llegit el meu llibre i li ha dedicat un temps. M’agrada fer presentacions. Em van dir que totes serien iguals: mentida! Totes són diferents i totes són precioses. La primera va ser al meu poble, al Vendrell, i sense saber-ho, va ser un comiat d’una amiga que tenia càncer i va morir la setmana següent. Va ser bell. Només per això ja ha tingut sentit aquest llibre.

Es nota la seua formació musical en el llibre, com si estigués escrit per ser llegit en veu alta. Les paraules semblen escollides no tan sols pel que volen dir, sinó per com sonen. Ai que bonic! Sí, els llibres s’han de poder escoltar. Jo m’hi fixo molt, en el ritme. I la meva germana m’ha fet adonar que quan escric o llegeixo xiuxiuejo com si passés el rosari. Per a mi les paraules és com si tinguessin pell. M’interessa molt la sensualitat de les paraules, la sensorialitat. Quan escrius has de poder veure i tocar el que passa al llibre.

Els sentits són molt importants a La llei de l’hivern. Tot el que passa en aquest llibre passa dins del cap d’una noia sense nom i que, per tant, com em va fer adonar Antònia Vicens, pot ser qualsevol persona. És una mena de torrent escrit en primera persona, cosa que no vol dir que sigui autobiogràfic ni de bon tros. M’agradava molt la idea de poder passejar per sentiments diferents, passar de la desolació a la tristesa amb una mica d’esperança, amb un puntet de fe i tornar a la tristesa abatuda. Pots posar el microscopi a dintre de cada sentiment. El llibre comença molt fosc perquè després hi pugui haver llum. M’interessa molt què passa dintre de les persones. Aparentment, no passa res. Ens projectem d’una manera però per dintre som uns altres.I això és un misteri.

No passa res, però passa tot. Amb el pensament pots tenir el millor amor possible, que és el que passa aquí amb aquest rodamon, que es fa un amor a mida amb un desconegut. Amb la ment et pots destruir a tu mateix. Tot passa dintre del cap, tot. Tu i jo mai farem una descripció igual d’una mateixa cosa, d’una mateixa persona.

Diu que comença fosc, però acompanyar un avi en la seua agonia com ho fa la protagonista també és reconfortant. Fer fotos amb els ulls per retenir-ho tot. Ho he dit perquè m’ho van dir l’altre dia, però que bé aquesta lectura! Això de fer fotos amb els ulls ho feia de petita. Quan tenia dotze anys ens vam canviar de casa i vaig anar d’habitació en habitació fent fotos amb els ulls per recordar-ho tot. Ara tot el dia fem fotos amb el mòbil i després ni ens les mirem. En canvi mirar sent conscient que allò que veiem no ho tornarem a veure és diferent. Veure el final d’algú, estar davant de la mort, a mi m’activa la vida. Vivim pensant que serem aquí per sempre i no és veritat. Viure és excepcional. Podríem no ser-hi. Comptem amb un futur que ningú ens assegura que hi serà. En canvi, el present sí que hi és. El compromís és amb l’ara. 

Però és difícil viure el present, el temps no dona treva i per això optem per recordar o per projectar. Passat o futur. Sí, és impossible viure sempre en l’ara encara que t’acabi de dir el contrari. La memòria és un lloc i el futur també és un lloc. No soc una persona nostàlgica, no enyoro, però la memòria és un refugi, un lloc on tornar, i és un lloc fet a mida. És una habitació que decores com vols. Per què recordem una cosa concreta? Segurament és perquè necessitem bellesa, necessitem reconfortar-nos. I el futur igual. Jo aquest matí venia en el tren i m’imaginava el que faria a Lleida i mentre ho imaginava ja ho vivia. En projectar el futur i en recordar el passat hi ha un relat que necessitem fer-nos.

Tampoc no podem controlar què recordem ni per què recordem unes coses amb tanta precisió i d’altres les oblidem. O per què un llibre pot despertar un record de fa trenta anys. La memòria involuntària de Proust. Ens pensem que tenim el control de tot i és mentida. Jo no governo la memòria, la memòria em governa a mi. Per què un moment es converteix en record i en canvi un altre no? Per què recordo un dia de quan era petita en què vaig trencar una pinya amb una pedra al costat de l’àvia al jardí? No som tan amos de nosaltres mateixos com ens pensem. Ara ens diuen que hem de gestionar els sentiments. Com si tu et poguessis administrar la tristesa, l’alegria. Això és una mentida. Els sentiments se t’imposen. Jo no trio enamorar-me d’algú. Però passa. No trio sentir una punxada al cor.

El paisatge és un altre protagonista del llibre. Aquesta llei de l’hivern que fa que els arbres es morin per renéixer. Jo també he estat com aquests arbres pelats, enrampats: la desesperació absoluta. Però a la vida reneixes moltes vegades, per això hi ha la idea del pèndol. L’avi Ricard li explica: “D’un extrem d’un sentiment aniràs a l’altre, recorda el pèndol.” Un dia estàs abatuda i un altre, a la glòria. La vida és així, mai t’aturaràs en un lloc. A mi la natura m’agrada molt i per això al llibre hi ha foc i hi ha arbres. Hi ha un roure que és l’amic al qual aquesta nena de petita li explicava els secrets a l’escorça. Hi ha un bosc de plataners on hi ha el miracle dels nens i apareix el nen que tu eres quan tenies tres anys. Hi ha un salze. Molts arbres i sí, són personatges. Fins i tots els corbs són personatges. Quatre corbs que miren per la finestra mentre l’avi s’està morint. La natura forma part de la vida, és una obvietat. El que passa és que ara fem veure que és un decorat, una postal. Em sembla que quan sigui gran viuré sola al mig del bosc. De fet, aquest llibre el vaig escriure a Escòcia. Cada any faig un viatge sola, tot i que sola no me’n sento mai perquè sempre estic amb mi i amb les persones que tinc a dintre meu. Viatjo sola per treure’m pors i vergonyes. M’espavila. Coses que aquí em preocupen molt quan soc fora ja no em preocupen. I aquí em cohibia a l’hora d’escriure i jo volia deixar-me anar. Em vaig marcar el repte d’anar a la muntanya sense mòbil. 

Els smartphones van molt bé, però també ens han pres molta llibertat. I tant! És una addició. Som ionquis del mòbil. Hauríem de fer l’exercici de deixar-lo a casa una setmana i si no podem, almenys un dia, a veure què passa. Tampoc no hi ha tantes urgències a la vida. Estem tots amb el cap cot. Gravem coses que passen ara per mirar-les després quan les podríem estar mirant en el moment que passen. O fem fotos per ensenyar. Ara ho has d’ensenyar tot perquè la gent vegi que ho has viscut. Si no ho veuen ja no és vàlid, ja no val la pena viure-ho. Vivim pendents de ser vistos.