Àlex Romaguera: “Les víctimes dels GAL no estan considerades per l'Estat víctimes del terrorisme”

El llibre es va començar a gestar fa més de deu anys quan al País Basc, discretament, es van començar a reunir algunes víctimes d’ETA amb membres penedits de la banda armada. Si bé la majoria dels testimonis que el periodista Àlex Romaguera recull al ‘Víctimes en so de pau’ (Pagès editors) estan vinculats al conflicte basc, el llibre dona veu a persones que han patit violència d’arrel política diversa des dels darrers anys del franquisme fins a l’actualitat. Són familiars que, després de superar fases de ràbia i rancor, han conclòs que el futur compartit passa per la memòria, l’empatia i el diàleg en un marc de justícia compartida.

Àlex Romaguera ha escrit un llibre valent i necessari, un volum que ha estat capaç de reunir familiars de víctimes que sovint s’ha procurat que estiguin enfrontades. Si més no, prou allunyades per compartir el dolor. Quinze testimonis de vida que van des de la germana de Puig Antich, un dels darrers executats pel règim franquista, fins a víctimes de l’atemptat jihadista de Madrid, vídues de persones assassinades per ETA i altres de mortes en mans dels cossos policials o grupuscles d’ultradreta.

Hi ha un denominador comú, la voluntat de les persones de superar l’odi i mirar de pensar en la societat com un lloc més just. Són víctimes que no es coneixen entre elles però que, cadascuna a la seua manera, s’han expressat contra l’ús partidista del dol aliè. Persones que demanen que tots els partits treballin per una societat en pau i on els fenòmens que donen peu a la violència quedin desterrats i superats. Tenen en comú la reparació del dol i la defensa de transformar la vivència en un compromís amb la pau. Defensen que els conflictes es resolguin a través del debat i la particiació col·lectiva en lloc de la confrontració, la violència i la repressió.

El llibre arrenca partir d’un projecte que ha mirat de donar eines per a la reconcilació social al País Basc. Fa onze anys vaig entrevistar Maixabel Lasa (vídua de Juan Maria Jáuregui) arran d’aquestes primeres trobades. Allà vaig descobrir un col·lectiu que és molt més divers del que sovint s’ha volgut representar des del poder hegemònic espanyol. Després n’han vingut més. El 2014 a la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid es van organitzar entre víctimes i victimaris de diferents violències terroristes en les quals van participar Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, o Pili Zabala, germana de Joxi Zabala, el jove assassinat pels GAL. El 2015 es va voler repetir al Congrés dels Diputats però PP, Cs i PSOE ho van vetar.

El nacionalisme espanyol sempre ha fet un ús partidista de les víctimes d’ETA. Aquest tipus d’iniciatives els trenquen el relat. L’objectiu era donar veu a un col·lectiu sovint invisibilitzat, les víctimes que no estan enquadrades en el discurs oficial canalitzat per l’AVT i COVITE, les quals sempre estan en sintonia amb la dreta espanyola. Un discurs basat en la venjança, la ira, el càstig i la divisió de la societat entre bons i dolents. Però hi ha víctimes que aposten per la rehabilitació, que creuen en les segones oportunitats, la reparació i la resolució negociada dels conflictes. Persones que han entès que la vida és el valor més preuat i que no es poden jerarquitzar les víctimes perquè no hi ha uns assassinats més justificables que uns altres. Tothom ha de reconèixer el dany que ha causat i cal posar mitjans perquè totes les víctimes tinguin garantits els drets bàsics i no es tornin a produir aquestes situacions.

Una de les denúncies que fan totes, fins i tot les víctimes d’ETA, és el menyspreu històric que han patit per part de l’Estat. Fins que ETA no es comença a carregar representants dels partits polítics espanyols l’Estat no es va espavilar una mica i es van començar a sentir una mica més emparades. Les víctimes s’han mirat i gestionat sempre des del punt de vista polític i no assistencial, per això s’han utilitzat políticament però no se les ha atès des de les seues necessitats. Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista, considera que ha vist acomplerts els seus tres drets fonamentals que com a víctima estableixen les Nacions Unides el 1997: la veritat, la justícia i la reparació: sap qui va matar el seu pare, se’ls va condemnar i al final va rebre alguna compensació. Fins i tot ella es va sentir molt maltractada pel govern del PP. No van rebre les ajudes per estudis, per exemple. UAVAT sorgida després de l’atemptat de les Rambles, una entitat de suport a víctimes de violència per motius polítics que té psicòlegs especialitzats, denuncien que l’Estat no té cap dispositiu per atendre persones que han patit aquests danys.

Un Estat que hauria de tenir experiència, ja que ha patit un llarg degoteig de víctimes d’aquesta naturales des dels anys setanta. Aixó segurament té a veure amb la cultura de la impunitat que s’ha heretat del franquisme i que s’ha perpetuat en alguns estaments, sobretot en el terreny policial i judicial. Això ha fet que les lleis siguin més de caràcter punitiu que preventiu. És molt sospitós i rellevant que des de les Nacions Unides els relators de les detencions arbitàries, d’Amnistia Internacional o Human Rights Watch, requereixen constantment a l’Estat perquè adopti mesures d’acompanyament i atenció a totes les víctimes.

Què aporten les víctimes en la resolució dels conflictes? És una suma de relats que formen un trencaclosques. Et permeten fer-te una visió global del conflicte. A les trobades del Fòrum Social Permanent de Guipúscoa, com en el cas del conflicte colombià, s’hi reuneixen exmembres d’ETA, víctimes i veïns que fins ara no es parlaven. Això permet acostaments, diàleg, reconèixer el dolor aliè i la responsabilitat. Són reunions que no són fàcils, sobretot per les víctimes, però finalment servixen perquè entre tots puguin construir un espai nou de convivència.

ETA i l’esquerra abertzale han demanat perdó. El nacionalisme espanyol el rebutja i alhora obvia que cap organització feixista, la policia, l’exèrcit o el mateix Estat mai no ha demanat perdó per res des del cop d’estat del 36 fins a l’actualitat.  A diferència d’Itàlia o Alemanya, on el feixisme i el nazisme van ser derrotats, aquí va guanyar i governar quaranta anys. La seua ombra és present i en tenim molts exemples. Els crims del franquisme no s’han investigat o jutjat mai. Com s’han investigat els crims de la guerra bruta contra ETA? Les víctimes dels GAL no estan considerades per l’estat com a víctimes del terrorisme. I la llei de memòria democràtica, malgrat que és un avenç respecte a la llei de memòria històrica anterior, en certa manera accepta la legalitat del franquisme perquè no anul·la els judicis sumaris amb pena de mort per raons políliques com el de Companys o Puig Antich. L’Estat no ha fet els deures en matèries de justícia transicional. Les víctimes fan una apel·lació molt clara en aquest sentit: totes les lleis que estan blindant la impunitat franquista s’han de derogar.

Deu ser complicat fer el camí cap a la reconcilació quan la contrapart no fa cap pas o, com en el cas dels assassins de Guillem Agulló o Carlos Javier Palomino, fins i tot fan bandera i mofa del crim. En aquests casos és molt comprensible que no vulguin saber res de qui ha matat el seu ésser estimat. Ara bé, necessiten avançar i prefereixen mirar de superar la idea de viure en la ràbia permanent. Cadascú focalitza la relació amb el victimari de manera diferent, però és cert que aquella gent que ha rebut un missatge de penediment per part de l’assassí se senten més alleugerits.També és important que les institucions facin algun gest de suport i record, ni que sigui simbòlic. Per contra, si el victimari es mostra disposat a fer un procés d’acostament a la víctima i estan sincerament compromesos amb la pau totes parlen de segones oportunitats. De fet, l’esquerra abertzale va fer el pas de reconèixer el dany causat. Quan les Corts Valencianes van reconèixer l’assassinat de Guillem Agulló com una mort per raons polítiques, fins i tot amb el suport del PP, per als familiars va ser un punt d’inflexió.

Realment no hi ha cap cas de penediment entre els sectors d’ultradreta? José Amedo, dels GAL, va enviar una carta de vint pàgines a Pili Zabala, germana d’una víctima dels GAL. Va mirar d’aixecar la catifa, tenia la sensació d’haver-se quedat desemparat. Ells havien fet la feina bruta i a l’hora de la veritat els polítics i els alts comandaments se’n van desdir i ell va acabar a la presó. A la carta, però, reconeix que era ignominiós el que havia fet.

Fins a quin punt la presó realment obliga a la reflexió? L’entorn que t’envolta i la capacitat que tinguis de trobar-te i reconèixer el patiments aliè és primordial. També el fet d’estar disposat a revisar sincerament i de manera crítica els propis actes. La Guàrdia Civil, els militars i la policia nacional viuen en entorns molt endogàmics i molt ancorats a la dreta. En aquest sentit no s’ha aconseguit democratizar i convertir-los en uns cossos que siguin un reflex de la societat. Hi ha alguns membres que potser són socialistes o de l’òrbita de Podemos, però són una franca minoria. L’atmosfera a les casernes i les comissaries encara és molt reaccionària, retrògrada i espanyolista i això no ajuda a fer autocrítica. Moltes persones que han fet aquest procés és perquè han pogut conèixer altres realitats i han estat prou sensibles com per mirar de comprendre-les. Rosa Rodero, vídua d’un comandament de l’Ertzaintza assassinat per ETA, ara es manifesta per l’apropament dels presos al País Basc. Aquest viatge només és possible si realment has entès que la vida i els drets humans estan per sobre de tota la resta.

Com a lector en molts passatges se’t fa un nus a l’estómac. Com ha gestionat tot això? No m’ha sigut fàcil. Vaig tenir un parell de reunions amb la Sara Bosch, que com a psicòloga ha atès víctimes d’Hipercor o les Rambles, entre altres atemptats jihadites. Ella em va donar eines per gestionar les entrevistes. Són trobades llargues de tres o quatre hores en què la gent es pot enfonsar. Les emocions afloren i has de saber com gestionar la situació per respectar-les i deixar que s’expressin de la manera que els sigui més còmoda. Els vaig explicar el llibre i la resta de testimonis, així com els vaig passar el text per tal que el validessin. Per a mi era important que s’hi sentissin representats. En alguns casos són testimonis viscerals i hi havia necessitat de poder-se explicar públicament. No es volen deixar res important ni explicar res que no sigui exacte. Tampoc he volgut caure en el morbo, sinó respectar en tot moment la seua realitat.