Care Santos: “No sabia res d'ocells abans d'escriure la novel·la, però ara m'hi he aficionat”

Quan la pandèmia ens va tancar a casa, Care Santos era a punt de començar la promoció del seu llibre ‘Seguiré els seus passos’. De sobte, la seva agenda es va buidar i va recuperar un llibre que havia comprat temps enrere a Nova York. D’aquesta manera va descobrir la figura d’Eugene Schieffelin, l’home que va voler introduir a Central Park tots els ocells que sortien a les obres de Shakespeare. A ‘El boig dels ocells’ (Columna) novel·la una història sorprenent que ens trasllada a la Nova York del segle XIX.

Un home ric i solitari que decideix soltar a Central Park tots els ocells que surten a les obres de Shakespeare. Una periodista que fa la volta al món en menys dies que Phileas Fogg. Una baronessa que prop dels 70 anys es casa amb el seu jove secretari i l’escàndol és tan monumental que la renya la reina d’Anglaterra. Cap d’aquests personatges és fruit de la imaginació de Care Santos (Mataró, 1970). El boig dels ocells (Columna) és una novel·la que parteix d’una història real ambientada a la Nova York del segle XIX.

Gairebé és una altra novel·la la història de com descobreix aquests personatges. Vaig cada any a Nova York. No sé si m’agradaria viure-hi, perquè quan vius en una ciutat ja tens noses, però Nova York és una ciutat que m’ho cura tot, és la felicitat absoluta. També és una ciutat amb un significat personal important: a Nova York em van demanar matrimoni. I vaig dir que sí. I encara estic amb la mateixa persona. És un lloc que em carrega les piles, em regenera les neurones, m’ho guareix tot, i per això procuro anar-hi un cop l’any. I en una d’aquestes visites vaig anar a una llibreria del carrer Catorze amb Broadway que m’encanta. És com un basar caòtic. Una llibreria immensa, amb sostres molt alts. Sempre vaig a una secció que tenen de llibres rars i en vaig trobar un d’un periodista anglès que es titula Com Shakespeare ho va canviar tot. Me’l vaig emportar i el vaig deixar en una d’aquelles piles de llibres pendents. Ni tan sols m’havia adonat que a la portada hi ha un retrat de Shakespeare amb un estornell al cap. I això és perquè en aquest llibre s’hi expliquen curiositats com la història de l’Eugene Schieffelin, un senyor del qual no havia sentit a parlar mai de la vida. Aquest filantrop va decidir introduir a Central Park, al costat de casa seva, totes les espècies d’ocells que surten a les obres de Shakespeare.

I de no haver-ne sentit a parlar mai a saber-ho tot d’ell. Era el fill petit d’una família d’importadors de productes farmacèutics originària d’Alemanya. Ell vivia molt bé sense haver de fer res. La companyia la dirigien els quatre germans grans, així que ell, que no tenia fills, es dedicava al que volia. Formava part de tot de clubs selectes de la ciutat i va fundar la Societat Americana d’Aclimatació al pati de casa seva. És un personatge tan fascinant que el més sorprenent és que no tingués novel·la. La bogeria primera va ser dir “la faré jo” però, esclar, aquesta Nova York no era qualsevol cosa. El segle XIX és el meu hàbitat literari, però la Nova York del XIX... Era molta feina. I vaig pensar que no podia fer-ho. En aquell moment jo estava a punt de treure Seguiré els teus passos i tenia molts actes promocionals emparaulats, però llavors va arribar la pandèmia, que va portar moltes coses horribles, però un regal de temps que em va permetre poder fer tota la documentació.

Una de les poques coses bones que ens va regalar la pandèmia va ser temps

Tenia clara la novel·la? Jo sempre començo per la documentació i en el procés se’m va construint la novel·la. Tenia clares escenes concretes. L’alliberament dels ocells a Central Park, per exemple. O un altre moment, molt novel·lable, que vaig visualitzar a partir d’una crònica del The New York Times que explica que una de les trenta parelles d’estornells havia niat a la teulada del Museu d’Història Natural. Això és tan bonic! Em vaig imaginar aquest senyor, que devia sortir de casa elegant i ben vestit, enfilat a la teulada per buscar el niu dels ocellets que havia portat d’Europa i em va semblar una escena tan bonica que a partir d’aquí va néixer la resta. 

El temps és el bé més preuat d’una novel·lista? Sentint-la sembla que entre escriure i promocionar els llibres que escriu, en té molt poc. És així. I quan va arribar la pandèmia jo era a punt de començar la promoció de Seguiré els teus passos, una novel·la que sortia just la setmana que es va decretar el confinament. Encara més dramàtic: les capses amb els llibres ja eren en els camions de repartiment i van haver de tornar al magatzem. Jo en aquell moment vaig pensar: quin horror! I després em vaig adonar que havia sigut sort, perquè els que van tornar es van distribuir al juliol i es van veure, però els que ja s’havien distribuït no es van veure gens. La meva novel·la es va confinar, com jo i, de cop i volta, no tenia res a fer.

Per ser ornitòleg cal paciència, i els novel·listes en tenim molta. I uns binocles, que és el primer que em vaig comprar

No estava treballant en cap altre llibre, en aquell moment? No, perquè entre març i abril no puc escriure. Fins i tot quan no tinc cap novetat, tinc molts actes en instituts. I, de cop, tenia tant de temps que vaig pensar que era l’ocasió per novel·lar la història de l’Eugene Schieffelin, perquè tot el material que necessitava consultar estava digitalitzat. Les biblioteques dels Estats Units tenen els fons molt ben digitalitzats i l’hemeroteca del The New York Times és meravellosa. Així que no vaig poder anar a Nova York al maig, malgrat tenir els bitllets comprats, però vaig ser-hi, en certa manera.

La història (real) de la qual parteix és tan bonica com boja. Com va construir un personatge tan complex a partir d’unes poques dades històriques? Si busques Eugene Schieffelin a internet trobes gent que l’insulta de molt mala manera perquè hi ha tot un corrent antiestornell que té bastant de racisme, per cert, perquè parlen d’ocells estrangers. Tot això va fer que sentís tendresa cap a ell. Les coses més dolces que li diuen és idiota i irresponsable per provocar el que qualifiquen de catàstrofe natural introduint aquesta espècie. D’ell és gairebé impossible de saber-ne molt perquè ni la família ho sap. Durant el procés de documentació vaig conèixer un parent alemany que estava fent la història de la branca americana de la família. Estava molt esperançada perquè no hi ha gens d’informació, ni tan sols un retrat. Però quan vaig contactar amb ell les poques coses que sabia estaven equivocades. I vaig acabar explicant-li jo a ell coses dels Schieffelin. Això ja ens passa als escriptors. Busquem tanta informació que ens acabem convertint en experts en una matèria que abans de fer un llibre desconeixíem completament.

La periodista Nellie Bly també és un personatge real? La Nellie és real. I el seu llibre està publicat en castellà. Si us agrada el personatge llegiu el llibre, perquè és magnífic. Es diu La vuelta al mundo en 72 días, que són els seus reportatges. És un personatge meravellós que venia de baix de tot, d’un ambient rural. Una noia amb pocs estudis però molt llesta. Va conèixer Joseph Pulitzer perquè va adreçar una carta al director al The New York World queixant-se del tracte que rebien les dones, i Pulitzer la va fitxar. Va ser el que ara definiríem com una periodista d’investigació. Una absoluta pionera que va fer coses tan increïbles com fer-se passar per boja perquè la ingressessin en un manicomi i d’aquesta manera poder escriure amb coneixement de causa sobre com tractaven les dones als manicomis. I després va proposar a l’editor batre el rècord de Phileas Fogg i fer la volta al món en menys de vuitanta dies.

En aquest llibre explica tot el seu viatge, començant pel començament, quan fa la proposta a l’editor i ell li diu que no, que una dona no ho pot fer això perquè porta massa baguls d’equipatge. I ella li va dir que no, que només portaria una bossa de mà. I així ho va fer. Un parell d’anys després es va casar amb un milionari i va fer el mateix que totes les dones de la seva època. Fa una ràbia que acabés així una dona tan trencadora! Un altre personatge real és la baronessa, l’única dona que hi havia a la Societat Anglesa d’Aclimatació, la segona dona més rica d’Anglaterra després de la reina. Va heretar una fortuna i va fer tota la vida el que li va donar la gana, i quan era una senyora de gairebé setanta anys es va casar amb el seu secretari de trenta, la qual cosa va provocar un escàndol que va fer que la reina la renyés en públic, cosa que la baronessa mai no li va perdonar.

Era aficionada a l’ornitologia abans d’escriure aquest llibre? Aquest va ser un dels dubtes més grans. Quina legitimitat tenia jo per escriure la història d’un ornitòleg si no sabia absolutament res d’ocells? Però els novel·listes no cal que en sapiguem, cal que ho fem veure. Així que vaig fer el de sempre. Primer vaig llegir, i després vaig amoinar ornitòlegs, sobretot Jordi Sargatal, sense el qual en aquesta novel·la hi hauria molts menys ocells. El que sí que ha passat és que m’he fet aficionada a partir d’aquesta novel·la. No mirem gaire al cel. Per a mi ha estat un descobriment. No soc cap experta, però ara reconec els ocells que tinc al voltant. Per ser ornitòleg cal paciència i binocles. De paciència els novel·listes ja en tenim, i els binocles me’ls he comprat. I tinc clar que no hi tornarà a haver una novel·la meva sense ocells.

Qui fa estimar la natura al seu protagonista és l’esclau Monday. En les biografies de tots els ornitòlegs sempre hi ha un moment a la infantesa de fascinació per la natura i un detonant, una persona que els introdueix, que els fa fixar-s’hi. I Monday em servia per recrear la infantesa del Schieffelin, de la qual no sabia res tret que la casa familiar era la del carrer 144 quan no era el carrer 144, perquè era una casa de camp. I sé com era perquè hi ha plànols que es conserven. Hi havia arbres, hi havia un riu, una bassa. Ara sembla increïble, però Henry James anava a veure granges de vaques i porcs al carrer 23! No em va ser difícil imaginar que en aquesta casa familiar on vivia la seva àvia s’iniciés la seva passió per la natura i l’ornitologia amb aquest esclau.