Lluís Homar: “No em pesa gens ser el Quimet de 'La plaça del Diamant', n'estic orgullós”

Quaranta anys després de posar-se en la pell del Quimet a l’adaptació televisiva de la novel·la de Mercè Rodoreda que va fer el director d’Organyà Francesc Betriu, Lluís Homar va recordar aquell mític rodatge en unes jornades organitzades per la Universitat de Lleida. Homar, membre fundador del Teatre Lliure i actual director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, ha treballat amb directors com Pedro Almodóvar, Mario Camus, Vicente Aranda, Pilar Miró, Agustí Villaronga, Pau Freixas o Montxo Armendáriz. Lluny d’exercir d’estrella, es mostra molt senzill i proper.

Amb el títol Rodoreda, Betriu i un Diamant, la Universitat de Lleida va commemorar el seixantè aniversari de la publicació de La plaça del Diamant i el quarantè de l’estrena de l’adaptació per a la televisió d’aquesta novel·la que va fer Francesc Betriu (que també tindria una versió cinematogràfica, però el mateix cineasta d’Organyà considerava que no era tan bona). Lluís Homar, l’inoblidable Quimet, no s’ho va voler perdre.

Quaranta anys d’un rodatge que li va canviar la vida, com el recorda? Tot va ser fàcil perquè el Paco Betriu era una persona molt simpàtica, molt propera. Quan em vaig presentar al càsting jo tenia 23 anys i encara estava tot per venir, però de seguida li vaig encaixar. Un dia, sortia d’una funció al Lliure de Gràcia i va passar un cotxe pel meu costat i algú, ara no recordo si el productor, Pepón Coromina, em va saludar des de la finestreta: “Hola, Quimet!” Així vaig saber que el paper era meu. Després em van explicar que quan van visionar el càsting Mercè Rodoreda ho va tenir claríssim i es veu que va ser per això dels “ulls de mico” que li diu la Colometa. I encara no sé ben bé què són els ulls de mico, però sé que quan ric no tinc ulls, semblo Mr. Magoo, aquell dels dibuixos animats.

I quan ja sabia que seria el Quimet, la Colometa ja era Sílvia Munt? Quan em van escollir encara no s’havia decidit qui seria la Colometa, així que un dia em van citar a aquell edifici que tenia Televisió Espanyola a Esplugues a donar la rèplica a les quatre candidates. Muntsa Alcañiz era la més ben posicionada d’entrada, però Sílvia Munt es va acabar emportant el paper. I, de nou, va ser Mercè Rodoreda la que va triar. Ella no va tenir cap mena de dubte, era una dona amb caràcter.

S’ha de reconèixer que ho va encertar. Quaranta anys després encara en parlem. Li pesa?

Al contrari, m’encanta. He tingut la sort de fer molts personatges, tant en cinema com en teatre, però el Quimet és un personatge popular i ho sento com un gran honor. Una vegada vaig fer un anunci de sucs i unes noies pel carrer van dir: “mira, el de los limones de La plaça del Diamant” [riu] Em fa feliç que es recordi, n’estic orgullosíssim. La meva dona sempre diu que primer es va enamorar del Quimet i després de mi.

És un personatge complex. Té molt de magnetisme, però és un fatxenda. Ara diríem que la relació és una mica tòxica. És veritat que el personatge té aquesta dualitat, però no és un maltractador. El guió va reflectir molt bé aquesta manera de ser del Quimet, que fa patir la Colometa amb el “pobra Maria!” però l’estima molt. És un fatxenda. Quan van a la casa nova no fot ni brot i encara retreu als amics que els ajuden que no treballen prou. Té molt de morro, és un gamarús, però té gràcia.

Va començar al teatre i li és fidel, però sense renunciar al cinema ni a la televisió. Es treballa de la mateixa manera? Per a un actor l’essència és la mateixa: actuar, però no és el mateix estar en un auditori davant de cinc-centes persones i haver de dir una cosa íntima a l’actor o actriu amb qui comparteixes escena projectant la veu perquè se senti a l’última fina que rodar la mateixa escena per al cine. Al teatre, a més, sempre et veus de cos sencer.

Al cinema, si dius una cosa íntima, segurament serà un pla curt en què la càmera et vindrà a tu. En cinema la veritat és més psicològica, més realista, en teatre hem de ser lògics, no psicològics, sobretot quan treballes textos barrocs, com ara jo que estic fent Lope de Vega. La psicologia en teatre, i sobretot en textos de fa 400 anys, més aviat empudega que una altra cosa. Si hi ha massa emoció no entenem el que s’està dient.

En cine has de fer només allò que és essencial. Vicente Aranda, amb qui vaig treballar a Si te dicen que caí, em va dir: “En cinema, la càmera pot reflectir allò que penses”. Cada gest compta. A La plaça del Diamant, el director de fotografia, Raül Artigot, em va demanar que a l’escena en què m’acomiado de la Colometa i els nens abans de pujar al camió que em porta al front, quan mirés cap al balcó empassés saliva. I fent aquest gest tan poc transcendent l’escena va canviar molt.

Treballar amb Francesc Betriu era molt fàcil perquè encara que era molt exigent tenia les idees molt clares

Va passar pel rodatge Mercè Rodoreda? Pel rodatge no tant com en els guions i en el càsting. Sí que recordo un berenar darrere el teatre Apolo, com una festa de fi de rodatge, en què hi era. I, després, fins a l’estrena. Ella, el Betriu i els protagonistes van arribar-hi en cotxe de cavalls, jo no perquè tenia funció al Lliure i vaig fer tard.

Com era treballar amb Francesc Betriu? Era molt exigent però, a la vegada, molt planer. Sempre s’amagava un somriure sorneguer al darrere del bigoti. Tenia les idees molt clares i per això donava instruccions molt precises. Em vaig retrobar amb ell en una altra adaptació, en aquest cas del Marsé: Un día volveré, i també va ser magnífic.

Hitchcock deia que no s’havia de treballar amb nens ni amb animals. Com va ser un rodatge amb tants coloms per tot arreu? A mi els animals amb ploma em costa tocar-los. No és que em faci por una gallina, però no la tocaria. Els coloms no m’agraden gaire, no. Crec que encara que n’hi hagués jo no en vaig haver d’agafar cap. I dic ‘crec’ perquè és veritat que en cinema o en teatre fas coses que sempre t’havies pensat que no faries.

Els animals amb ploma no m’agraden gaire, però si t’ho demana el guió fas coses que mai t’hauries pensat que faries

A tot arreu surt que la versió original és en castellà, però llegint els llavis és evident que parlen en català. El rodatge es va fer tot en català. I això ho recordo del cert perquè ens van fer un examen per saber qui de nosaltres es podria doblar a ell mateix al castellà i només va aprovar la Sílvia Munt. Vaig demanar tres setmanes de marge per repetir la prova i em vaig agafar una professora, una coach de doblatge, que diríem ara, i treballant molt l’accent la segona prova la vaig passar.

Posar-se en la pell d’un personatge literari és més fàcil o més difícil? Si m’haguessin ofert aquest paper ara estaria tot el dia llegint la novel·la, però per sort als 23 anys ets més inconscient i encara que em vaig llegir La plaça del Diamant, que ja la coneixia, no em vaig sentir intimidat. El guió era el que era i les indicacions del Betriu eren molt clares. Era el meu primer paper i encara que fes un títol absolutament emblemàtic de la literatura catalana, no em pesava gens.