SEGRE

ENTREVISTA

Maria Barbal: “He rebut els premis aviat, i ho celebro, perquè així els he pogut viure amb energia”

Maria Barbal: “He rebut els premis aviat, i ho celebro, perquè així els he pogut viure amb energia”

Maria Barbal: “He rebut els premis aviat, i ho celebro, perquè així els he pogut viure amb energia”SEGRE

Creat:

Actualitzat:

No se’ns acut una millor manera de celebrar la diada de Sant Jordi que parlant de literatura amb Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2021. L’autora de Tremp acaba de publicar un dels seus llibres més personals, ‘Al llac’ (Columna), un retorn al paisatge de la seua infantesa. De fet, el pantà de Sant Antoni, ‘el lago’ per als pallaresos, és un personatge més de la novel·la. Barbal ha impregnat amb una atmosfera inquietant, gairebé cinematogràfica, els dies sense pressa dels anys seixanta en què anar-se a banyar els diumenges al llac era una excursió intergeneracional que s’allargava tot el dia.

No s’amaga de dir que Al llac és un llibre que estima. Encara que no sigui una novel·la autobiogràfica, Maria Barbal hi ha abocat moltes experiències viscudes en primera persona al lago. El pantà de Sant Antoni és un paisatge que forma part de la seua educació sentimental.

Tot i que l’havia escrit abans, Al llac és el primer llibre que publica des que va ser distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Això li pesa? No m’ha pesat, no. Efectivament, aquest llibre l’havia escrit abans del Premi d’Honor  e les Lletres Catalanes, que no m’esperava en absolut. Em va fer molta il·lusió. Un reconeixement com aquest impressiona molt, però intento relativitzar-ho. Sempre m’han donat els premis aviat. I ho celebro, perquè així els he pogut viure amb més energia.

És una novel·la molt personal, parteix dels seus propis records d’adolescència. Sí, és un llibre que neix de la meva experiència de nena anant al lago, que en dèiem, a banyar-se en colla, amb familiars, amb amics. La base de la novel·la és experiència, però no ho és l’argument que entrecreua els personatges. De fet, l’argument me l’han anat dient els personatges, a poc a poc. A cadascun d’ells li he agafat una especial proximitat, o atenció, o simpatia, fins i tot als que no són gaire positius. A tots me’ls he anat estimant a poc a poc perquè ells m’han anat dient cap a on aniria la història. També el llac, que és un personatge més amatent de les mirades dels altres personatges, molt diferents entre si. No és comparable com se’l mira el Toni, com se’l mira la Lídia, com se’l mira la Nora, com se’l mira la Milagros. Cadascun en aquella aigua hi veu alguna cosa relacionada amb ell mateix, es comunica amb l’aigua. Jo hi he posat l’experiència. És un llibre molt especial per a mi, el sento molt a prop.

Els protagonistes sembla que emprenguin un llarg viatge quan van a banyar-se tot i fer un trajecte curtíssim. Pugen al tren carregats amb el dinar, amb tovalloles, amb neveres, amb cadires... Eren així les sortides al llac? I tant! Jo crec que és la nostàlgia la que em va portar a aquest llibre, recordar aquests moments tan alegres, perquè per a la canalla era una excursió molt festiva, d’aventura fins i tot. Volia recordar aquesta felicitat i, alhora, els disgustos quan feia mal temps i no hi podíem anar, com si s’enfonsés el món. No era com anar a una piscina. Al llac hi ha plantes, hi ha arbres, hi ha fang, hi ha troncs que poden servir de seient, pedres. És molt experimental per als nens.

Comença explicant un dia plàcid gairebé a càmera lenta, un moment de felicitat senzilla, però l’atmosfera del llibre et fa intuir que alguna cosa passarà. Van ser els personatges, com deia abans, els que la van portar cap aquí? Hi ha l’incident, que no acaba de ser tràgic, que l’havia pensat. El que no recordo és si l’havia previst al final o al començament. Però el fet que els personatges es vagin tensant entre si i que es doni aquella circumstància que les dues dones van a l’estació i es queden els homes i els nens sols amb la velleta no ho havia previst, ho vaig pensar a mesura que se’m despertaven aquests personatges. La Marieta i el Joaquim, per exemple, són personatges del no-res, no hi ha un referent, ni una història que m’hagués passat i que s’assemblés a aquesta. Han anat a poc a poc. Hi ha un nen i hi ha els seus pares. I els seus pares, qui són? És com si a poc a poc anés trobant el fil de cadascun d’ells, el que és i el que vol ser. Com estima i com voldria ser estimat.

La nostàlgia té mala premsa, però a mi no em fa res dir que ‘Al llac’ és un llibre que vol reviure un temps feliç

Uns personatges molt de carn i ossos, que semblen inspirats en persones reals de tan versemblants. La veritat és que hi ha dos personatges, que són el Toni i la Lídia, que estan basats en persones conegudes, però només basats, perquè la història d’aquests personatges reals va ser molt diferent a la que jo escric. Els altres no, els altres són inventats. Són versemblants perquè jo també me’ls vull creure. Si no me’ls crec no puc entrar en els seus pensaments.

Al llibre no hi ha una única veu narrativa. Ha sigut complex travar la història des del passat i des del present i des de l’òptica de diferents personatges? El cert és que vaig haver de resoldre una dificultat. Primer ho vaig escriure tot en tercera persona, però trobava a faltar una mica de temps de vida de tots els personatges i això m’ho podia donar una veu que me’n parlava anys després, des de la nostàlgia. La Nora va deixar d’anar al llac. Perquè es va fer gran i perquè hi van passar unes coses. I en fer-se gran va entendre coses que aleshores no entenia. De gran hi pot pensar amb la distància del temps i ens pot dir què ha estat de cadascun dels personatges. Aquesta veu em completava la novel·la. Inicialment, la part de la Nora adulta també era en tercera persona, però una amiga a qui acostumo a deixar llegir els textos abans de lliurar-los a l’editorial em va dir que aquesta part li havia fet decaure la novel·la. I vaig pensar que tenia raó, així que encara que vaig haver de sacrificar una part de l’argument, perquè hi explicava més coses, d’aquesta Nora gran, penso que va ser un encert.

L’incident –els incidents– estan dosificats de manera gairebé cinematogràfica, amb suspens. El del patí està basat en una experiència personal de quan tenia disset o divuit anys. Amb una amiga vam pujar a una barqueta per fer un tomb i el vent ens va allunyar i allunyar i allunyar. Vaig passar por. A la novel·la està ficcionat, esclar, però és que l’altra banda del pantà és molt feréstega, no en pots sortir fàcilment. 

Hi ha aquesta mirada cinematogràfica que li comentava? Fa la sensació que una càmera ens mostra cada gest. El peu que s’enfonsa en el fang, per exemple. Volia fer reviure les sensacions que teníem i que no fos un record absolutament ideal. A les persones que no estan fetes al lago, que estan acostumades a la platja, per exemple, el fang no els agrada gens, com tampoc els agrada trobar pedres de diferents mides... Jo volia que hi fos present tot, també això. Quan la Nora és una nena el fang li sembla tovet, però després s’adona que pot ser perillós. El fang també com a metàfora de com ens va moldejant la vida.

És una novel·la breu però profunda, com el llac. Soc conscient que hi ha lectors que diran que no hi passa gairebé res, perquè l’incident del nen no és greu, però allò ho canvia tot, destensa els interiors, els sentiments. Fa aflorar tot el que els personatges porten a dins. 

Creo personatges versemblants perquè si no me’ls crec jo no puc entrar en els seus pensaments

La Lídia és la forastera, una paraula que en un món globalitzat potser ja no té el mateix significat que als anys seixanta. Aquella barreja de recel i fascinació cap a les persones que venen de fora, que són diferents, que es regeixen per altres codis. La mare va ser forastera a Tremp, perquè venia d’Altron. És cert que potser això ara no passa, perquè la gent es mou més, però quan jo era petita et fixaves molt amb els forasters. Arribava la festa major i veies algú amb un vestit que no havies vist mai. Eren persones que provocaven l’atracció i l’admiració dels innocents, podríem dir. Els altres s’ho miren d’una altra manera. La Lídia és una persona que ve de Barcelona. És molt agradable, molt guapa, està molt feliç perquè la gent és molt propera, però la mare i la germana del Toni la viuen amb neguit. La mare pensa que no deu saber ni rentar un plat. M’ha agradat extreure aquest personatge de la realitat perquè n’han existit. Dones de ciutat que s’enamoren d’un noi de poble, se n’hi van a viure i això ho porten més o menys bé. En aquest cas, ella s’ha adaptat molt bé, està molt a gust, però és diferent i no pot deixar de ser-ho.

En parla amb molt d’afecte. És que m’he enamorat dels personatges! És un llibre especial. La nostàlgia té mala premsa perquè sembla que un nostàlgic no està feliç amb el seu present, però a mi no em fa res reconèixer que aquest llibre ha vingut per reviure un temps feliç. Recordar és bonic i és una de les funcions de la literatura, de l’escriptura.

També és una novel·la sobre el pas del temps. La Nora ens recorda les ganes que teníem de ser grans, però també les decepcions de l’edat adulta. L’adolescència és un moment màgic de la vida. La Nora encara és una nena feliç i contenta, però la reacció dels grans quan un nen és a punt d’ofegar-se la decep. És un cop.

tracking