Xavier Bosch: “El periodisme ens porta a un lligam amb la societat que sovint té una cara fosca”

És, des de fa anys, un dels autors més venuts i llegits a Catalunya. Ha aconseguit tenir un públic nombrós i fidel i cada nova novel·la es converteix en un best-seller. Ara, amb 32 de març, Xavier Bosch ha volgut fer un relat “molt femení” alhora que sentimental sense oblidar l’acció, el periodisme i la crítica. Una història plena d’emocions en dos espais temporals i on es posen de manifest les conseqüències d’una propaganda política feta a través d’un periodisme al servei d’una causa perversa, com va ser el nazisme: una màquina de seducció massiva.

Des del 14 de març que va sortir la seva darrera novel·la, Xavier Bosch ha fet més de 25 presentacions arreu de Catalunya. A Lleida no hi falta mai. Arriba a l’entrevista puntual i amb una rialla. És un personatge còmode d’entrevistar per l’empatia que desprèn. Per a ell és pa sucat amb oli enfrontar-se a cada interviu. Se sap la lliçó, perquè 32 de març li ha suposat dos anys de feina i recerca intensos. Una novel·la plena de sentiments i on, com ja és habitual, no hi falta el personatge del periodista.

Vostè en quin món o trama literària se sent més còmode, en el de l’acció o el de les intimitats i els sentiments? Els dos mons literaris en els quals em sento més còmode són el del periodisme i el de les intimitats o directament, l’amor, i 32 de març és una novel·la d’intriga i d’amor. D’amor passional i d’amor romàntic, però sobretot he volgut explorar aquest amor entre àvies i netes que em venia mot de gust d’homenatjar.

A La dona de la seva vida (2021) experimentava amb l’amor entre tres germans, ara els ha tocat a les àvies i a les netes. Aquest inacabable món dels sentiments el deu conèixer molt bé. D’una banda, tots hem estat nets i alguns anem camí de ser avis... Què m’ha passat a mi? Jo tinc una filla, filla única, que ha tingut una àvia única, perquè malauradament no va conèixer els altres avis. I durant setze anys he vist com s’ha anat forjant una relació de joc, d’admiració i ensenyament mutu, perquè abans era la meva sogra la que ensenyava a la meva filla que no tingués por dels coloms, després li va ensenyar a anar en bicicleta..., i ara és la meva filla la que li ensenya com funciona el TikTok, com ha de fer les transferències amb el mòbil... I tot plegat és molt bonic. I han creat una mena de codi propi. A la novel·la, àvia i neta són les que construeixen el seu micromon. I és un món només d’elles dues... i això és indestructible.

Les dones són les protagonistes a 32 de març, els homes tenen papers secundaris... Bé, aquesta volia ser una novel·la molt femenina. Jo m’hi sento, m’hi trobo molt bé quan exploro en aquests mons i com a autor també és un repte.

Per què? Perquè et poses en la pell de gent molt diversa pel que fa a l’edat. Jo no tinc ni setze ni 83 anys, ni soc una dona... i en altres novel·les m’he posat en la pell d’un assassí en sèrie i tampoc ho soc [rialles]. Tampoc he viscut la Segona Guerra Mundial. Ara tots sabem com va acabar i qui la va guanyar, però posem-nos en la pell dels ucraïnesos que porten un any i dos mesos d’invasió, que no saben qui guanyarà la guerra, quant temps més durarà i com s’acabarà. I això és el que també els passava de l’any 40 al 44 als francesos i als parisencs i a la Margaux [l’àvia a la novel·la] i a la seva família. Podia ser que la guanyessin els alemanys i que avui París fos una ciutat on la primera llengua fos l’alemany, cooficial amb el francès. I per tant també com a autor quan escrius sobre aquella època has d’oblidar que saps el final de la Segona Guerra Mundial, perquè t’has de posar en la pell del patiment d’aquell moment, del sobreviure el dia a dia.

Suposo que no és fàcil escriure en base a un temps del qual ja saps com acaba tot, en aquest cas la II Guerra Mundial... És clar, aquí està la gràcia! I això és una motivació. I en cada diàleg i en cada pensament dels personatges, tu has de considerar que ells no saben que el 26 d’agost del 44 entraran les tropes americanes i angleses i els republicans espanyols a alliberar París. Aquella gent això no ho sap i pateix la gana, la misèria i viu amb la por de no saber què passarà amb ells.

Vostè afirma que ha estat unes quaranta vegades a París, ciutat que ja sortia a la seva novel·la Algú com tu. Per què torna a París? Per molts motius. Però te’n diré dos. Un, és una ciutat que conec molt bé i una novel·la té dos ingredients bàsics, que són l’acció i la descripció. La part de descripció em convé molt que sigui una ciutat que jo conegui, que pugui tancar els ulls i pugui descriure els colors, les olors i els freds d’aquella ciutat sense necessitat de documentació. Si això hagués passat a Melbourne, jo no hi he estat mai i no sabria descriure Melbourne sense una guia. I el segon motiu és que l’àvia... les àvies, també van ser joves, encara que no ens ho sembli. També elles van ser nenes, van ser adolescents i m’interessava que l’adolescència de l’àvia que jo recreava en la novel·la tingués una vida molt moguda en aquells anys. I res més mogut que les tropes alemanyes envaeixin la teva ciutat, en aquest cas, París.

A la novel·la hi ha molta ficció, però també es detecta una gran feina de documentació. És així? M’agrada per deformació professional periodística capbussar-me en la documentació i, per tant, documentar-me sobre una època en què jo no hi era i sobre una ciutat on jo tampoc hi vaig ser. Però no pots ser esclau de la quantitat de dades i anècdotes i curiositats que has trobat mentre et documentes, perquè quedaria una novel·la totxo, il·legible. I jo vull fer una novel·la, vull amarar-me de l’atmosfera d’un temps per després poder-ho transmetre, no tenir un munt de dades.

La inspiració per a 32 de març d’on la treu? Perquè és un llibre llarg, i no se’n fan gaires. És que treballo molt [rialles]. La gènesi inicial va ser: “Vull fer un homenatge a les àvies i a les netes.” Però se’m van colar dues novel·les pel mig. Vaig fer Paraules que tu entendràs i La dona de la seva vida. Finalment va ser el moment de tocar aquest tema. Aleshores mires de donar una vida a les dues protagonistes. A la neta, a la Bàrbara, aquesta venedora de drets literaris internacionals i que en el moment de la novel·la té 41 anys i li crees una àvia... que en tingui 83 el 2008 que és quan està ambientada una part de la novel·la. A partir d’aquí quan dotes d’una vida l’àvia, mires quan era adolescent i és quan la portes enmig de la gran ferida d’Europa, amb la II Guerra Mundial i l’ocupació alemanya de París.

I va prenent nota de totes les idees... Començo una llibreta amb cada novel·la, que mai surt de casa perquè no la vull perdre o que me la robin. I a la llibreta de 32 de març la primera anotació que tinc és “elogi de la conversa llarga”. I realment és així perquè quan dos dels personatges es queden confinats i congelats –per això la novel·la es titula 32 de març–, s’han d’explicar la vida. D’entrada, no es cauen gens bé, però la situació els obliga a conversar, cosa que avui en dia, cada cop fem menys.

Vostè sempre crea algun personatge que fa de periodista a 32 de març, un fotoperiodista. Volia reflexionar al voltant del fotoperiodisme, sobre allò que el fotògraf decideix ensenyar i que és tan important com el que decideix no ensenyar i durant la II Guerra Mundial la propaganda alemanya en va saber molt, de no ensenyar segons quines situacions. El que no convenia no existia. I el deure d’un periodista és explicar la realitat sencera, perquè si només n’ensenyes la meitat estàs mentint, estàs enganyant o estàs fent propaganda. Una propaganda entesa com el periodisme al servei d’una mala idea o d’una causa perversa. I, sens dubte, la propaganda alemanya no només va ser el gran fake news del segle XX, sinó que va ser una arma de seducció massiva.

En les seves darreres novel·les els sentiments ho inunden tot, però tornarà a la novel·la negra, a l’acció? A 32 de març hi ha molta intriga i també denúncia i a l’anterior a La dona de la seva vida, també. Això no ho abandonaré. Jo no soc una persona cursi i, per tant, no sé escriure històries cursis. Crec que el periodisme, al final, ens porta a un lligam amb la realitat que sovint té una cara fosca que hem de fer aflorar nosaltres, els periodistes.

És un escriptor molt fàcil de llegir. Encaixa els espais, les històries, els temps, els personatges en un llenguatge àgil i difícil d’abandonar. Però hi falta una mica d’acció? De vegades és difícil trobar el percentatge d’equilibri entre l’acció i la descripció. Perquè si hi ha massa descripció el lector dirà “això és avorrit, aquí no hi passa res”. Per a mi els detalls són importants, perquè ens donen el teló de fons, la base d’on passa tot. Si això ho fem creïble i amb una mínima retòrica i adjectius i dones la imatge del lloc que vols descriure, després aquells personatges de ficció seran més versemblants. Perquè si l’escenari és creïble, automàticament aquells personatges que no existeixen, perquè te’ls has inventat, guanyen pes i, per tant, ells també passen a existir.

S’ha plantejat fer una novel·la ubicada a Lleida? No ho descarto. No m’ho he plantejat, però té molts atractius. El riu Segre, el fantàstic passeig de la canalització, és ideal per una trama de novel·la negra.

Imaginem-la. Lleida, què li inspira? Una novel·la de què? El carrer Major és dels millors indrets comercials de Catalunya. Jo, que vaig de ruta per tot arreu, veig comarques que se’n sortiran i veig ciutats que mai més podran aixecar la persiana d’alguns comerços. A Lleida això no li passa.