Eduard Gener: “M'agrada l'art, però no mataria ni donaria un ronyó per ser professional de la música”

Des del seu estudi Jezz de Solsona, Eduard Gener branda un guerra de guerrilles per reivindicar i promoure la música negra en català, talment un carlí que resistex a ritme de swing. És un autèntic ‘outsider’ del panorama musical, un compositor influït pel misticisme que es respira a les muntanyes de la Catalunya profunda. Els propers mesos girarà el darrer disc, ‘Swing de comarques’, per escenaris com Tàrrega, Agramunt o Verdú, entre altres.

Després d’aixecar i liderar diversos projectes musicals, Eduard Gener va decidir convertitir-se en un emboscat de la música negra i construir un projecte sobre dos pilars innegociables: l’autosuficiència i la coherència.

Des que van dissoldre els Despertadors Atòmics ha publicat cinc discos en set anys. No se’l pot acusar de no ser prolífic des del punt de vista musical. Tenir un estudi propi és un avantatge, a la mínima que tinc una idea m’hi poso. De fet, aquesta ha estat la meua constant des que vaig començar a fer cançons quan tenia catorze o quinze anys. Jo soc pianista, però com que era impossible muntar una banda de rock amb els amics em vaig haver de desdoblar i aprendre a tocar el baix. A mi m’hauria escaigut ser compositor a l’ombra, però amb Despertadors Atòmics també vaig decidir que havia de passar al davant i tocar el baix i cantar.

I ara ja ho fa tot: composició, interpretació, gravació, management i distribució. La meua és una carrera de fons i vaig per lliure. Si ho vols comparar, m’assemblo més als compositors clàssics com Beethoven, que feien el que volien, que no pas a molts músics actuals, que busquen un èxit comercial. Amb els Despertadors vaig veure una mica com funcionava la indústria. Després de ser finalistes dos vegades al Sona9 vam aconseguir un contracte amb RGS Suports per fer el nostre primer disc: Les Avingudes. Després d’un altre títol vaig rescindir el contracte. Venia més discos, sonava a més ràdios i potser feia més bolos, però el retorn era molt poc i vaig valorar que era millor fer-m’ho tot jo sol. Si tens una mínima cleca que compri el disc i vingui als concerts surten els números. Abans havia de pagar jo la gravació del disc i després espavilar-me per recuperar la inversió venent les còpies que comprava a la discogràfica a preu de cost. És un error dels músics petits creure que necessitem l’acompanyament d’un segell. Si tens un disc potent i és el primer, treballa-hi perquè t’ajudaran a donar-te a conèixer. Però si no generes prou, a partir de cert moment és molt millor anar per lliure.

Sobretot si fas jazz, un estil amb molt prestigi i poca capacitat per moure les masses. Tampoc sé si les sabria gestionar.

Li agradaria? Tenir més públic sí, esclar. La meua proposta és minoritària, però això no és contradiu amb el fet de gaudir quan toco davant d’un públic generós i que s’ho passa bé. Seria genial omplir el Sant Jordi fent el que em dona la gana, senzillament és una idea poc realista.

Deu ser un dilema a l’hora de crear pensar en el públic. Fins a cert punt. Al primer disc hi ha cançons bastant pop i als concerts venia gent jove que no tenia previst. Era un disc molt eclèctic i la veritat és que no me l’acabava de sentir meu. Aleshores veia que volia anar buscant un so més negre. La meua discografia, en el fons, és un camí d’una sonoritat més pop a un estil més concret de música negra.

Sembla que viatja en el temps buscant les arrels. Es considera un rara avis musical? Per a mi la llibertat és primordial. Fins i tot si arribés a tenir èxit, si no fes el que m’agrada la sensació de loser (perdedor) seria brutal. En aquest sentit prefereixo ser minoritari, patir per si arribaré a final de mes i, alhora, saber que en qualsevol concert faig el que vull. Jo soc de Solsona i escric sobre el que visc, el que sento i el que he vist. Si vols ser honest, no té sentit cantar sobre el Delta del Mississipí encara que facis jazz o swing.

En aquest sentit, fins a on és legítim importar música de fora? Moltes de les melodies de gòspel que els negres van adaptar provenien dels països nòrdics, i la influència de la tradició africana és important. Que la música negra és patrimoni dels afroamericans dels Estats Units és relatiu. Jo opto per la música nord-americana, que és predominant al moment actual, i després ho porto al meu propi terreny personal i cultural.

Quins estils podem dir que són tradicionals o propis quan parlem del panorma català? La música negra potser no, però el pop folk tampoc. A Catalunya hi ha com una idea, un mantra nacional, que fer pop folk és nostrat perquè et connecta amb els cantautors dels seixanta i setanta, mentre que fer música negra és una impostura vinguda de fora. Això només passa aquí, als altres països del nostre entorn no tenen aquest dilema. Abans de la Nova Cançó es va potenciar bastant el jazz en català, hi havia el Guerau Querol, un crooner que cantava composicions de Lleó Borrell, el Guillem Defac i el Dodo Escolà, que era nascut a Artesa de Segre, o la Núria Feliu. Venien de les orquestres de swing, van voler apostar per aquest format i les discogràfiques s’hi van engrescar. És el que passava al mateix temps a França o a Itàlia. Però de seguida ho van apartar, la situació política requeria un altre moviment musical, gent que cridés “amnistia!” dalt de l’escenari.

Era una escena massa lleugera i poc antifranquista? El context polític no era el mateix que a França, esclar. Aquí se li va tallar el cap i es van posar tots els ous al cistell de pop folk. 

Aleshores, d’on estira el fil per connectar amb aquesta escena frustrada? He fet un pont aeri en solitari. Pel camí no he trobat gaire gent, certament. Un dels propers projectes serà gravar cançons del Lleó Borrell, compositor a l’ombra i mestre del Tete Montoliu. Hi ha hip hop en català, però no estàndards de jazz.

El reggae i l’ska són els únics estils de música negra que han tingut una escena musical prou forta en català. Sí, el que passa és que no m’acaben d’agradar. Sense voler ser pedant, la meua música és donada més a l’abstracció, com el jazz.

Prescindir de les discogràfiques és relativament fàcil. Com viu la relació amb Spotify? Malament. Vaig ser dels primers usuaris i després m’he adonat que l’abundàcia tampoc no ha repartit abundància. Cada cert temps als músics ens fan anar allà on la indústria vol que anem i al final avancem darrere d’una pastanaga. Amb Spotify ens han ben atrapat, tota la música és en poquíssimes mans. Abans potser hi havia grups que guanyaven diners venent discos, ara el cedè està morint i el format digital tampoc no és una bona solució. La immensa majoria no pot viure, ni ingressar res decent, de les reproduccions digitals. El problema és que no sé exactament quina és l’alternativa, jo venc CD al meu web i cada vegada me’n compren menys.

Tampoc no es desviu per fer col·laboracions i promocionar cada dos per tres un tema nou a les xarxes socials. Vivim en una societat en la qual sembla que hem d’estar constantment connectats amb tothom, i a mi no m’interessa. A més a més, per aquest tipus d’estratègies, em costaria trobar gent que parlés el mateix idioma que jo a nivell musical. Si volgués entrar en aquesta roda hauria d’acabar-ho fent amb un músic de pop canònic i, sent honestos, no és el que vull transmetre.

Aquest darrer disc, el que transmet, és un punt espiritual. Parlo molt de Déu i no me n’he adonat fins que no l’he escoltat. La meua mare es dedicava a restaurar el romànic i jo hi tinc una vinculació molt emocional i personal. El meu pare és historiador de l’art i formava part del Centre d’Estudis Lacetans. Soc de família catòlica, però no em van batejar. Diria que s’hi ha colat tota aquesta àurea mística.

Quins són els següents passos? Mirar de consolidar l’estudi que tinc a Solsona, Jezz, com un punt de trobada per al jazz i el swing del nostre país. Fer bolos amb el Swing de comarques i anar treballant en el proper disc. La idea és posar-hi més guitarres, fa tres discos que no ho faig i potser no és una mala idea fer una proposta més amable.

Ser molt intel·lectual penalitza? Tinc vocació de ser professional, però soc un aristòcrata local i no em vendré a qualsevol preu! [riu] Tampoc em vull entregar cegament al fet artístic fins al punt de malviure si cal. Aquí ja ningú no la palma al peu del canó, ja no hi ha Janis Joplin, Kurts Kobain, Antonios Vega o Carles Sabaté. Abans penso que els músics ho vivien tot més intensament. La meua és una experiència estètica; m’agrada l’art, però no mataria ni donaria un ronyó per ser professional de la música.

I si s’acaba la inspiració? Les classes de música i l’estudi funcionen. I si no n’hi hagués prou tornaria a fer d’advocat, que durant uns anys va ser la feina que em donava de menjar mentre mirava de tirar endavant els projectes musicals.