Màrius Serra: “El que va fer Banksy de trinxar una obra a Sotheby's ja ho havia fet Palau Ferré”

Maties Palau Ferré va tocar el cel amb les mans als setanta. Quan va tornar de París molts col·leccionistes anaven a Montblanc a comprar-li quadres. El constructor Miquel Peirats en va ser un. Van arribar a un acord pel qual cedia un xalet a l’artista a canvi d’obra. Passat un temps Palau va trencar el contracte i Peirats el va denunciar. El Suprem el va obligar a seguir eixugant el deute. Palau va dir que cremaria els seus quadres. Algun va acabar al foc, però per sort no va complir l’amenaça. Màrius Serra ha resseguit la història d’aquest pintor a la novel·la ‘La dona més pintada’ (Proa).

Diuen que la realitat sempre supera la ficció. La dona més pintada (Proa) avalaria aquesta tesi. No és una biografia de l’artista Maties Palau Ferré, però “la ficció és un territori aïllat de la falsificació”, adverteix Màrius Serra.

La dona més pintada és una història fascinant... que comença a Lleida! Jo no coneixia Palau Ferré. Em vaig assabentar d’aquesta història exercint de jurat del premi Josep Vallverdú d’assaig. Fer de jurat és una feina desagraïda, sorda, difícil, però em va portar a aquesta història i em va fascinar. Un dels originals que es va presentar era El pintor que cremava els seus quadres, del seu renebot Francesc Marco Palau. Aquesta biografia tocava temes que sempre m’han interessat sobre la valoració de l’art o la construcció del discurs artístic.

No vaig aconseguir convèncer els altres membres del jurat però em va quedar la idea. Un dia vaig veure que Banksy, en una subhasta a Sotheby’s, va fer que algú accionés un mecanisme que va començar a trinxar l’obra que s’estava subhastant a un preu immoral, astronòmic.

Curiosament el mecanisme es va encallar abans d’arribar al final i això va fer pujar encara més la cotització. Tot allò a mi em va inspirar una columna una mica sardònica dient: “Banksy, senyor anònim, revolucionari, anticapitalista del món del mercat de l’art, a Montblanc n’hi havia un que cremava els seus quadres”, i així va ser com la família del Palau es va posar en contacte amb mi per dir-me que es publicava una biografia de Palau Ferré i que si podien fer servir aquest article com a pròleg del llibre.

I aquesta biografia era l’original que a mi m’havia captivat com a jurat del premi Josep Vallverdú, que finalment havia trobat editor. O sigui que sí, que tot va començar a Lleida. I a més quan vaig començar a estirar fils vaig veure que hi havia molta connexió amb Ponent, en especial amb el poeta cerverí Jaume Ferran, que és qui li obre moltes portes internacionals.

El títol, com no podia ser d’una altra manera en un llibre de Màrius Serra, juga amb les paraules. Qui no conegui la història potser pensa en una dona maquillada en excés, però parla d’una dona que, literalment, va ser pintada moltes vegades per un pintor. Per què decideix buscar-la? Palau és un solter recalcitrant, i fins i tot una mica solitari, però quan algú li ve a dir que pinta somnis, perquè les dones dels seus quadres representen un ideal de bellesa, ell respon que no pinta somnis, que pinta una model. No puc desvetllar gran cosa, però sí que puc dir que el lector quedarà satisfet amb tota la informació, tant pel que fa a la part documental com a la part ficcionada, perquè el llibre porta cua i explico d’on he tret tot el que he tret i què pertany a la Prodigiosa Imaginació del Novel·lista (PIN).

A Palau no li agradava gaire fer retrats, però en els que fa sempre hi apareixen els mateixos ulls verds ametllats i desmesuradament grossos. Això passa. És molt divertit de veure com les estàtues de Clarà, Llimona o Frederic Marés, és a dir, les dels grans escultors del tombant de segle, tenen la mateixa cara perquè és la de la Pepa Melendres, una model de nus. En el cas del Palau els ulls són sempre els mateixos. Pot haver-hi diversitat de fesomies, però els ulls són ametllats i verds, una mica desproporcionats, més grossos del que tocaria, la qual cosa entronca amb el cubisme, perquè ell s’autodefineix com a deixeble de Picasso en aquest sentit, però també al fauvisme, pels colors. I la crítica de l’època el relaciona amb el romànic català. O sigui, que encara que no fos un artista de retrats, jo hi vaig entrar pels retrats femenins.

El que es reprodueix a la portada del llibre no està escollit a l’atzar, no? El de la portada és un dels quadres que ell va haver de pagar per una sentència del Tribunal Suprem que el va obligar a eixugar un deute contret per quedar-se un xalet.

I això no és fruit de la portentosa imaginació del novel·lista? És increïble, però és cert. La sentència diu que ha de pagar amb obra un xalet valorat amb 500.000 pessetes. Cada metre quadrat d’obra eixuga un deute de 10.000 pessetes. És veritat que ell va signar aquest contracte, però com ho fem nosaltres quan diem “acceptar” a tot el que ens apareix a la pantalla del mòbil, sense llegir-ho a fons. Aquest pecat original després acaba, en certa mesura, desembocant en una expiació de pecats i una redempció a través del foc.

Un pecat original admès pel mateix pintor, però no assumit. Cada ics temps el promotor Miquel Peirats anava al seu estudi (val a dir que genuïnament interessat en la seua obra, perquè li havia comprat molts quadres fins que van arribar a aquest acord), triava segons les clàusules del contracte i comptava la superfície.

Allò es restava del deute. Era un pou que no s’acabava mai i a més, coincidint en el temps d’esplendor del pintor. Palau té una trajectòria ascendent des de finals dels cinquanta i exposa a París, a Londres, a Madrid... El màxim esclat de la seua popularitat arriba als anys setanta, quan ell ja havia signat aquest contracte. És quan exposa a la Biblioteca Nacional de Madrid, que és el segon artista viu que hi exposa, després de Salvador Dalí. El dossier de premsa és formidable. És un artista que obria la secció de Cultura de l’Abc! Poca broma. Tota la premsa de Madrid dedicant-li dobles pàgines.

Per cert, li fan una pregunta sensacional: “¿Se considera usted un artista español?” I ell respon: “Yo soy un artista muy arraigado a mi tierra. Si hubiera nacido en Galicia me sentiría muy gallego.” Quina resposta! En aquest context suposo que algú l’infla l’orella i li diu que un sol quadre seu ja val 500.000 pessetes. I segons m’ha explicat algú que ho va veure, van tenir una bronca monumental a la plaça Mercadal de Reus. “Prou! Ja no te’n dono més”, li va dir l’artista, però Peirats tenia la paella pel mànec perquè havia signat un contracte. “Et denunciaré”, li va dir. I així comença aquest litigi el 1972 que va ser sonat, fins i tot el va entrevistar José María Íñigo.

També ha donat veu a l’altra part. Sí, perquè m’interessava molt explorar com, malgrat les sentències en contra, la bona premsa la tenia l’artista, que és qui havia signat un contracte i se n’havia desdit. En canvi la mala premsa la té el Peirats, el constructor. I això potser és el que fa creure a Palau que té raó. Ningú parla bé de Peirats, però el jutjat de Reus li dona la raó perquè hi ha un contracte i s’ha de complir. L’artista recorre i en segona instància va a Barcelona i torna a perdre. Llavors el cas arriba al Suprem, que el 1974, en un judici molt seguit per la premsa, i amb declaracions tan bèsties com “si la sentència m’és desfavorable em suïcidaré”, torna a donar la raó a Peirats.

I què fa? La sentència li demana 42 metres quadrats d’obra i per això ell comença a fer quadres de gran format com el retrat de la portada del llibre, que ha de portar al jutjat de Reus i signar-los davant del jutge. I després va ser quan va començar a córrer el rumor que ell seguiria pintant però cremaria el que faria. Un discurs molt de protesta però molt poc entenedor. M’interessava molt entendre per què qui guanya el judici perd l’opinió pública.

Aquest senyor, que era molt espavilat, es va adonar que tenia una crisi reputacional i havia quedat com el dolent de la pel·lícula i el que va fer és reaccionar ràpid i fer donació de tots els quadres que li havia proporcionat la sentència als ajuntaments de la rodalia, amb els quals ell treballava. S’havien de vendre per a beneficència, però eren tan grossos que no cabien a cap menjador i no se’n va vendre cap.

L’expiació del Peirats és un acte fallit. Aquesta és una història plena de perdedors, de fracassos individuals en un moment en què col·lectivament també hi ha un fracàs, el primer gran desencant de l’arribada de la democràcia. En certa manera, la cultura catalana és molt Palau Ferré, genera molta expectativa, però, arribat el moment, ho crema tot.

Recull aquesta història però la ficciona. Per què? En qualsevol relat, per més que ens autoimposem no inventar-nos res, ja estem prenent partit i, per tant, creant ficció. I a mi m’interessa reivindicar la ficció com a territori aïllat de la falsificació. Avui és més evident que mai, en l’època de les fake news, que alguns presumptes expenedors de veritat, com ara jutges, periodistes o polítics, han falsificat la realitat i s’ha demostrat de manera fefaent. Això no és una ficció, és una falsificació. Jo reivindico la ficció com una convenció prèvia. Com quan anem al teatre i veiem uns actors que potser moriran davant dels nostres ulls i encara que sabem que això no ha passat de debò ens podem emocionar igualment i ho sentirem com a veritat. La ficció no és mentida.