Lola Abelló: “La mare sempre deia que si et vas rebaixant i rebaixant al final se't veu el cul”

Un dia la Lola Abelló, mestra i periodista jubilada, va trobar per casualitat totes les cartes que el seu pare havia enviat l’any 1939 des del camp de concentració franquista de Camposancos, a Galícia. Abelló, que ara viu a Tremp, ha reconstruït la vida de la seua família en un dels moments més tristos de la nostra història recent, la postguerra, i ha fet un homenatge a les dones que van tirar endavant les cases i la cultura en la derrota i la misèria. El resultat és ‘L’arc de la perdiu’ (Bresca edicions), un homenatge a una generació silenciada.

És un llibre especialment emotiu. Va ser una sorpresa trobar les cartes. Jo no sabia què havia passat durant la guerra a casa i, d’alguna manera, vaig redescobrir qui era el meu pare. Quan les vaig descobrir tant ell com la mare ja eren morts.

Combina les cartes originals amb un diari ficcionat de la seua mare durant aquells mesos del 1939. Ella havia fet un diari, però el va cremar perquè pensava que els seus pensaments d’aleshores no podien interessar ningú. Error! Reconstruir els seus pensaments és el vessant més literari del llibre. M’ha calgut molta documentació de la Barcelona d’aquella època i dels camps de concentració franquistes. També vaig utilitzar les explicacions que els últims anys la meua mare va anar fent, segurament sense adonar-se de la importància del que explicava, a la meua filla.

Què ha descobert, en aquest procés de recerca? El paper de les dones en un temps que gairebé sempre s’explica des del punt de vista dels homes. S’ha parlat molt dels homes i la guerra, però no tant de les dones a la rereguarda i la postguerra. Van ser elles qui van haver d’assumir la responsabilitat de tirar endavant amb els vells, la canalla i la casa.

També posa molt en valor la solidaritat femenina. La meua mare i les seues germanes eren veïnes, vivíem totes al carreró l’Arc de la Perdiu, al barri de Santa Caterina de Barcelona. Amb els marits i els fills al front, empresonats, desapareguts o exiliats, aquelles dones només es tenien les unes a les altres. Van fer molta pinya i s’ajudaven constantment. El meu record és d’una mare i unes ties que, malgrat ser pobres i vençudes, mai no van perdre l’empenta i la dignitat.

Aquest és un factor que ella reivindica: “Hem perdut la guerra, però no podem perdre la dignitat.” La mare sempre deia que si et vas rebaixant i rebaixant al final se’t veu el cul. És clar que es va empassar l’orgull per mirar de trobar els avals que el meu pare li demanava per poder sortir de la presó i evitar una condemna que podia ser a mort, i també es va veure forçada a recórrer a l’Auxilio Social franquista per aconseguir llet per alimentar el meu germà, que acabava de néixer, però era molt conscient que una cosa era salvar la vida dels éssers estimats i una altra rebaixar-se per amotllar-se al nou règim i fer veure que no passava res.

No com el tiet, el germà del seu pare. Ell va anar més enllà del que va fer molta gent per tirar endavant, ell es va significar a favor de Franco. Es va fer falangista i no va fer absolutament res per ajudar el meu pare a sortir de la presó. Això, la meua mare, no li ho va perdonar mai.

Al llarg del llibre també posa molt en valor la necessitat de preservar el català. Nosaltres vivíem en un barri popular on la llengua de la gent era la catalana. De seguida a casa van veure que el nou règim imposava el castellà a totes les esferes de la vida pública i privada i que tenien una responsabilitat amb la cultura i la llengua catalanes

El pare se’n va refer mai, d’aquella experiència? A banda d’haver passat una guerra els va tocar viure sota un règim que tampoc els permetia ser com ells volien. Havien perdut i els ho recordaven cada dia. Va tornar de Galícia amb un carnet de rojo i això era molt dur. Se sentia responsable de la família i no podia treballar perquè ningú li donava feina.