Rafa Melero: “Com a mosso he de respectar la llei, però Xavi Masip és un personatge de ficció”

Es va haver d’autoeditar el seu primer llibre, ‘La ira del Fènix’, però va tenir tan bona acollida que tot un premi Planeta, l’escriptor Lorenzo Silva, en va fer una ressenya dient que li havia agradat molt. Quan va publicar el segon ja va poder triar editorial. Deu anys després, aquest mosso d’esquadra lleidatà és un autor de gènere negre plenament consolidat. Ara publica ‘Dragones de papel’ (Ediciones B), el retorn del sergent Xavi Masip, un dels seus personatges més celebrats, amb permís de Ful, el petit delinqüent que li va fer guanyar el premi del festival Cartagena Negra.

Una de les moltes novetats que s’han presentat al festival de novel·la negra i criminal de Lleida, El Segre de Negre, ha estat Dragones de papel, del mosso i escriptor lleidatà Rafa Melero Rojo. És la seua confirmació literària. Setè llibre en deu anys, premi Cartagena Negra de novel·la per Ful el 2017... Pot semblar que ha estat fàcil arribar a la meta, però com a bon atleta, Rafa Melero va haver de ser tenaç i perseverant. I és que l’any 2003, Rafa Melero va ser campió del món a la cursa de 1.500 metres de policies i bombers. El seu primer entrenador, Quim Erta, potser no sabia que a banda de preparar-lo per competir li donaria la força suficient per lluitar pel seu somni de ser escriptor.

Dragones de papel suposa el retorn del que va ser el seu primer personatge protagonista, el sergent Xavi Masip. El trobava a faltar? Una mica sí, és un personatge especial per a mi i tenia ganes de tornar-hi després d’haver-li donat descans en els dos llibres anteriors. El Xavi Masip és un bon personatge perquè és real, perquè s’equivoca. Això m’ho va destacar Lorenzo Silva i hi estic d’acord. El Xavi és imperfecte i té molts matisos. El seu sentiment de justícia el porta a fer coses que jo com a policia no puc fer perquè tinc una llei que em frena. I la llei de vegades no és justa amb les víctimes. A la ficció tens llibertat absoluta per actuar com vulguis. La llei i la justícia les fas tu. De vegades penso que escriure és una manera d’alliberar els dimonis que tots tenim a dins. El Xavi Masip és una vàlvula d’escapament. A mi m’ajuda molt. A més a més, és un personatge molt important per a mi. Per començar el nom és un homenatge al meu germà, que va morir quan jo tenia 17 anys, Javi Melero. I el cognom és el del meu primer sergent dels mossos a Figueres, una persona que va ser important per a mi i que malauradament tampoc no hi és. Però només amb un personatge no es construeix una novel·la. Vaig trobar una trama que em va semblar molt interessant, el món de les webcammers, les noies que fan sexe per internet. A Dragones de papel algú troba la manera de localitzar-les introduint-se als seus xats i les mata.

Xavi Masip ho investiga, però no ho fa sol. La investigació d’un homicidi és una feina d’equip i a mi m’agrada reflectir la manera de treballar dels Mossos, que tot sigui versemblant. Penso que és un dels punts forts dels meus llibres. Els casos són ficticis però si passés una cosa  semblant, molt probablement s’investigaria tal com ho explico. I quan començava a perfilar aquest llibre vaig conèixer Marta Reina, que és una mossa trans i em va semblar una noia molt maca. Té un llibre, Viviendo sin ti, que em vaig llegir i em va fer pensar molt. Em vaig quedar molt impactat. Això va fer que incorporés a la trama una mossa trans que es diu Cristina i que és qui ajudar el Xavi a resoldre els crims. Em va semblar que era una manera de normalitzar el col·lectiu trans, de donar-li visibilitat i fer-ho sense caure en clixés. No és que pretengui liderar cap causa, però si amb aquest personatge contribueixo a donar visibilitat i normalitat a les persones trans, estaré content. És una realitat i entre tots hauríem de procurar de posar de la nostra banda per sentir-nos còmodes.

El Dia de les Esquadres el comissari Josep Maria Estela va dir a la Seu Vella que els ciberdelictes són una de les grans preocupacions dels Mossos. Amb aquest llibre li dona la raó. Efectivament, la ciberdelinqüència és un dels reptes que tenim com a policies. I amb aquest llibre volia cridar l’atenció sobre això. Fer reflexionar sobre la poca percepció d’inseguretat que tenim quan engeguem l’ordinador. Com que som a casa ens sentim protegits, i de vegades algú ens està mirant. I no sabem qui, ni com, ni des d’on. No hem de viure espantats, però hem de ser conscients que internet és tan perillós com ho pot ser l’anomenat món real, i que quan tu deixes els teus fills en una habitació amb un ordinador amb accés a internet s’obre una finestra i et poden veure des de qualsevol lloc. Pot semblar una pel·lícula, però és la realitat. Des del país més remot es pot accedir a casa teua, visquis on visquis. Per això em va semblar interessant traslladar aquesta preocupació a la novel·la.

Encara que sigui policia, s’ha hagut de documentar per saber més coses de com funciona aquest internet profund? Sempre hi ha d’haver un procés de documentació. En aquest cas, fins i tot vaig haver d’advertir la meua dona que si veia alguna cosa estranya a l’ordinador que no es preocupés, que estava preparant una novel·la sobre webcammers i havia de fer consultes [riu]. És que en aquest tipus de serveis ni tan sols es paga amb diners, sinó que la moneda es diu token. I amb aquests tokens pagues privilegis per accedir a les noies. Hi ha diferents preus si vols tenir un xat, si vols tenir una sessió. Algunes noies guanyen molts diners i treballen voluntàriament, però d’altres hi arriben perquè estan explotades, perquè no tenen una altra manera de guanyar-se la vida. Hi ha de tot.

I les víctimes de la seua novel·la quin perfil tenen? N’hi ha dels dos perfils.

L’assassí contacta amb elles per tenir sexe virtual, però el que realment vol és accedir-hi físicament. Vol accedir-hi físicament no per tenir-hi sexe, sinó per matar-les. I això obliga el Xavi Masip a haver-se d’informar molt.  De fet, és el que ens passa a nosaltres. De vegades entren delictes nous i hem de fer un curset accelerat.

Sempre que pot converteix Lleida en un escenari de novel·la. Aquest cop no. No, en aquest cas l’acció passa a Barcelona i Cadaqués, bàsicament.

I com ha tornat el sergent Masip? Aquesta és una subtrama de la novel·la. No desvelaré què passa, però sí que puc dir que quan s’inicia la trama el Xavi Masip està apartat del servei per un incident que ha passat mesos enrere. Una gravació d’un telèfon mòbil té unes repercussions per a ell molt negatives. I això em permet reflexionar sobre un altre problema dels nostres temps. I és que encara que hi hagi unes imatges de vídeo, aquestes imatges només ens donen la visió del que passa en un moment determinat. No podrem saber mai tot el que ha passat. Ens faltaran angles, ens faltarà perspectiva, o context. No és tan fàcil saber què ha passat realment. Sovint veiem a les xarxes socials com la gent jutja un fet que ha durat hores sense tenir més informació que una gravació d’un minut. L’abans i el després també són importants. El Xavi Masip es troba fora de servei per un cas així, i al llarg de la novel·la anem esbrinant què va passar realment a partir de les entrevistes que té amb la psicòloga. La trama dels crims i aquesta subtrama es van intercalant.

Molt actual, també aquesta subtrama. Sí, són dos temes molt candents. D’una banda, les xarxes socials que ens porten a jutjar sense tenir tota la informació. I, de l’altra, els ciberdelictes. Internet ens ha portat moltes coses bones, però també té una part fosca.

Com a bon escriptor de novel·la negra, posa la trama al servei de la crítica social i fa un retrat d’una època. Han passat deu anys des de la publicació de ‘La ira del Fènix’. Ha evolucionat? I tant! Deu anys i set novel·les publicades et donen ofici. Com a escriptor vas aprenent i vas evolucionant. Això et porta a plantejar-te nous reptes. I, en el meu cas, això va en paral·lel de la meua evolució com a mosso, és clar. Perquè jo em dedico a la novel·la negra i també bec de la realitat que afecta la meua professió.

Té dos grans personatges, el sergent Xavi Masip i un que és a l’altra banda de la llei, Ful. Abans deia que al Xavi Masip li tenia una estima especial, però la veritat és que Ful també és molt especial. Per començar va ser l’última novel·la que va llegir la meua mare. Ja no la va poder veure publicada, perquè va morir de càncer. Ful cau bé. És un paio que ha pres males decisions. No és dolent ni és bo, té moltes capes. I penso que això és el que l’ha fet connectar amb el públic. Evidentment, no m’hi identifico, però els escriptors hem de ser molt empàtics i hem de posar-nos a la pell dels altres. I penso que Cristina, la mossa trans, serà també un personatge important.