Xavier Graset: “A través dels llibres de ficció també es pot explicar l'actualitat”

La nit abans se n’havia anat al llit a les tres de la matinada després de celebrar els 1.500 programes del ‘Més324’, però només pot fer presentacions de llibres en dissabte. Lleida al matí, Vic a la tarda. “M’agrada recórrer Catalunya, m’ajuda a situar-me quan explico notícies”, reconeix. L’endemà, diumenge, es van celebrar les eleccions municipals. Aquell dilluns seria un dia dur a l’oficina, amb una entrevista difícil amb Juana Dolores. Però això encara era futur quan va parlar amb Antoni Gelonch a la llibreria Caselles de ‘La pausa dels dies’ (La Campana). Un dels pocs llibres que no han passat pel seu programa.

El dia escollit per Xavier Graset per presentar a la llibreria Caselles de Lleida el seu llibre La pausa dels dies (La Campana) coincideix amb la jornada de reflexió de les passades eleccions municipals. S’hi escau. És un recull d’articles publicats al llarg de més d’una dècada, però triats a mode de “dietari de vivències plaents”. Graset s’atura i mira enrere. Ens recorda qui som, d’on venim.

Fa respecte entrevistar algú amb tanta experiència fent entrevistes. Porta el compte de quantes n’ha fet? Divendres vam celebrar els 1.500 programes del Més324 o sigui que, com a mínim, 4.000 entrevistes només a la televisió. Si sumem les de la ràdio no sé quin número sortiria. Moltes entrevistes, en tot cas.

Quin és el secret del Més324, un programa atípic en què des de fa vuit anys conviuen en promíscua harmonia la política amb els llibres? L’origen del programa és una tertúlia. El primer encàrrec que em van fer Jaume Peral, que llavors era cap d’informatius, i Sígfrid Gras, que era el sotscap i ara és el director, va ser que traslladés el to de L’Oracle de Catalunya Ràdio a un format televisiu. No contemplàvem ni la possibilitat que hi hagués convidats. Havíem de fer una tertúlia pura i pelada. Però quan vaig arribar allà i vaig veure que tot era croma vaig pensar “punyeta!” perquè de vegades l’espai físic també ajuda a fer el to. El vellut, les parets... La ràdio t’embolcalla més. Va costar, la veritat, tenia la sensació de ser en un garatge! Per això dic que no és un programa planificat en un despatx. S’ha anat fent, per decantació. Des del primer dia vam incorporar entrevistes, a banda de la tertúlia. Portàvem un convidat polític. Pel mateix preu, posa-hi un tall de pernil. Bé, això potser és massa de cocido madrileño. Posa-hi un os de vedella, o el que sigui. I també és per decantació que van aparèixer els llibres. L’origen va ser parlar d’assajos que tenien a veure amb l’actualitat, que reflexionaven sobre aquesta actualitat o et donaven context sobre molts temes. Portàvem pensadors. El format era molt atractiu i el sector del llibre, que està molt atent, ens va fer notar que a través de la ficció també es pot explicar el món, també es transmeten idees. I és veritat. Una vegada vaig entrevistar Massimo Carlotto i em va dir que a Itàlia el periodisme polític es fa a través de la novel·la negra perquè no es pot fer a través del periodisme.

Abans que arribés, Jordi Caselles ens explicava que és habitual que entri algú a la llibreria i demani “el llibre que va sortir ahir al programa del Graset”. Abans, quan només fèiem un llibre per programa, segur que es notava més. Ara l’efecte Graset s’ha diluït perquè en fem tres! Si funciona és perquè intentem que s’expliquin els autors. M’agrada dir que és el contrast entre la paraula oral del tertulià que ha d’improvisar gairebé al moment –és un ofici de risc, el de tertulià!– amb la paraula escrita de l’autor, més pensada, més reflexionada.

Algunes de les entrevistes que ha fet ja formen part de la història de la televisió. Ho va passar malament amb l’atac de riure amb Montse Barderi? Encaixem dins d’una estructura d’informatius però tenim una certa llicència, no per matar com 007, però una mica sí. No és que siguem un vers lliure, perquè no, perquè som dins d’una casa i hi ha una línia informativa. Però sortim al canal 324, a les hores que a TV3 hi ha l’oferta de productes potents, com Eufòria o la pel·lícula o el Polònia, on hi ha el pressupost per atreure el públic de masses, que és la funció de la televisió, al final. Nosaltres ens podem permetre el luxe de ser una mica més alternatius. Podem oferir altres plats. El dia de la Montse Barderi va ser un dia d’una certa frustració. De vegades, per estratègies de comunicació, els partits et surten que no pot venir el protagonista de la notícia política del dia perquè s’han compromès amb el Jordi Basté o la Laura Rosel o l’Ariadna Oltra i tu et quedes allà a la nit com un moniato. Aquella nit havia passat una situació d’aquestes i estàvem tots frustrats i crispats i quan va venir la Montse Barderi em vaig relaxar, suposo, i va sortir tot.

Amb Daniel Vázquez Sallés, el fill de Manuel Vázquez Montalbán, també van aflorar les emocions quan va venir a presentar el llibre dedicat al seu fill de 10 anys que va morir d’una malaltia rara. Va ser al mateix, però a l’altre costat del pèndul. Ens fem grans i afloren les emocions. Diuen que quan ets petit i quan ets gran és quan plores i rius més. Deu ser això.

També es va fer viral l’entrevista amb l’ingovernable Marc Giró. Els espectadors ens ho vam passar molt bé, vostè potser no tant. Ell és un showman i, per tant, ja saps que no faràs una entrevista convencional i que et pots permetre de jugar una mica. És cert que es va fer viral. No tenim gran màrqueting, però s’acaba fent sol. També es va fer viral quan vaig imitar Quevedo cantant allò de “Quééédate”. El Més324 és un espai de naturalitat i, per tant, poden passar aquestes coses, tot i que, com deia el sociòleg francès Pierre Bourdieu, la televisió és un engany i sota l’aparença d’un joc democràtic hi ha moltes limitacions.

Hem parlat dels dies sense pausa de Xavier Graset, ara toca parlar de La pausa dels dies. Algú em va dir que si ja surto per la tele cada dia quina necessitat tenia d’escriure, però escriure és una manera d’endreçar pensaments, de fixar records, d’expressar desitjos. Com bé deies, hi ha una ironia en el títol. La pausa dels dies l’escriu algú que no té pausa. Ahir em posava al llit a les tres de la matinada i ara soc a Lleida i a la tarda aniré a Vic. Sort de l’Eix, que abans no el teníem! Només puc fer presentacions del llibre en dissabte. Quan treballava a la ràdio encara tenia les tardes lliures, però ara és impossible. I això ho trobo a faltar, perquè m’agrada recórrer Catalunya per ubicar els temes dels quals parlo. Ja sé que no pots conèixer un lloc anant-hi un dia, però em sembla que capto l’atmosfera.

En el llibre hi ha molts records, però no sé si hi ha nostàlgia. Ben vist. No és que vulgui tornar a l’ou de fusta. Vivim en una societat en què si se’ns fa un forat al mitjó el llencem perquè és més barat que sargir-lo. Però encara deuen voltar ous de fusta per moltes cases. Al llibre m’aturo i miro enrere. Els meus fills em parlen de restaurants de ramen i no han menjat un plat d’escudella en la vida. El ramen m’agrada, però potser que primer sapiguem d’on venim per anar cap on puguem. Hem de tenir uns referents. Hem de saber que l’escarola és un producte d’hivern, com la carxofa o com les taronges. Si mengem raïm ara, en aquest temps que no n’hi ha a la nostra terra, hem de ser conscients que arriba de lluny.

Sorprèn l’arrelament a la terra. Sorprèn perquè em veieu per la tele... però a casa teníem comuna! Saps què et vull dir? I em banyaven en un gibrell. Quan sentia que els Comediants vivien en una comuna pensava que devien estar molt estrets! Vinc d’aquí, jo. No vinc de passar gana però el meu pare era pagès. Una mica ell retrata el canvi de model. Era pagès i va ser un dels primers empresaris turístics de la Costa Daurada, la platja de Lleida! Vinc d’aquest passat pagès. I he presenciat aquest canvi de model. Recordo perfectament el so del progrés. Em meravellava. El so del progrés era el so que feien els cotxes alemanys i holandesos en tancar-se. Tum! Aquí tenies un Quatre Llaunes o un Dos Cavalls, i aquest soroll no el feien. Tum! El tinc gravat. Als articles intento no parlar gaire de política i això fa que s’hi vegin reflectides algunes de les meues obsessions. Parlo de la fragilitat, de la vulnerabilitat, del cicle natural que anem perdent, de gastronomia, del ritual de les festes.

Això també s’està perdent. Hem substituït el santoral pel dia internacional de causes. És l’evolució de la societat, però s’està perdent la tradició. Celebrar el sant era una cosa molt catalana. Me’n vaig adonar a l’arribar a Madrid, on ningú el celebrava. Ara aquí tampoc. Per què? Què ens diem, Número Vint-i-cinc o Anna? És un senyal d’espanyolització. Jo soc de celebrar-ho tot. El sant, aprovar un examen, el programa 1.500. La vida és tan dura que s’ha de celebrar el que es pot.

Una altra de les obsessions són els senglars. I encara hi hem d’afegir els conills, els cabirols. Cabirols al Baix Camp! Com que no hi ha caçadors, els senglars no tenen depredadors i es desmarxa tot.

La gastronomia és important en el llibre. I els fideus. S’ha imposat la paraula fideuà per designar un plat que no és fideuà. La fideuà, canònicament, seria una paella en què s’ha substituït l’arròs per un fideu gros. El plat que fem amb un fideu tipus cabell d’àngel és un rossejat. Però és una batalla perduda.