Víctor Amat: “Conviure amb el malestar forma part de la nostra estratègia de supervivència”

Amb un títol provocador i un llenguatge planer, el psicòleg barceloní Víctor Amat pretén boicotejar la literatura coach i el pensament positiu obligat colant el seu llibre als prestatges d’autoajuda. No intenta revolucionar la psicologia, només alertar-nos que la idea de la felicitat permanent i la recerca del jo interior és impossible i frustrant. 'Psicologia punk' està editat per Vergara.

El seu passat de boxador de barri i vint-i-cinc anys com a psicoterapeuta li serveix de carta de presentació. Parla amb aquell punt just de claredat i saviesa que evita la pedanteria i no acaba de caure en la grolleria. Amb més de quaranta mil seguidors a les xarxes, mira de boicotejar la literatura d’autoajuda amb un títols provocador: Psicología punk, contra el pensamiento positivo y naif (Vergara).

Vostè desacredita la idea que l’èxit només depèn d’un mateix. El capitalisme s’apodera de les emocions i les ven. De passada fomenta idees que generen molta frustració. Aquesta persecució constant de la perfecció, de la teua millor versió i de viure sense por és molt perversa perquè si no ho aconsegueixes et sents el doble d’idiota. Quan una persona està feta pols no la pots enfonsar repetint-li que no ha de tenir pensaments negatius o que no hauria de pensar en tal cosa o tal altra per ser feliç.

Hi ha dos discursos mainstream: connecta amb el jo interior i lluita per triomfar per sobre de tot. Aquí és on jo trobo una escletxa. Entre fluir i deixar que l’univers conspiri al teu favor i voler-te sobreposar a tothom com si fossis un superheroi potser hi ha la vida normal. No hi pot haver més líders que followers (seguidors).

Encara que també reivindica una certa cultura de l’esforç. Jo proposo el fet d’espavilar-se perquè, hòstia!, hem de continuar fins i tot quan estem malament. El problema és quan ens obliguem a estar bé. Si tu estàs trist i t’esforces per animar-te, això funciona fins a cert punt. Si no te’n surts, o et sembla que no és suficient, potser penses que no t’esforces prou i caus en un bucle pervers en què la solució plantejada es converteix en el problema. Sovint és un tema de mesura. No es tracta de no sofrir, sinó de fer-ho en el moment que toca.

Com trobem aquest equilibri? Si estem sols fent exercici físic (fent flexions, per exemple) ens rendim abans que si estem en un entorn que ens anima i motiva. No fa gaire amb un company parlàvem d’això, com saber com a terapeuta quan una persona pot donar una mica més davant d’una dificultat estructural que no millorarà. El problema és que no és quantificable, com les flexions. Forma part de la maduresa saber quan hem de posar recursos en marxa i quan no, saber quan m’he d’enfrontar a una cosa i quan no. També és important saber que puc fracassar i que no passa res. La putada és que ara fracassar està molt mal vist i et compares amb els altres a Instagram i et sents una merda.

També hi ha aquesta idea de l’èxit que està fet de fracassos, sense explicar que n’hi ha que fracassen molt i mai no tenen èxit. Amb el llibre m’agradaria que la gent s’adonés que no és tan fàcil viure com ho pinten els gurus de l’autoajuda. Hem de saber veure en quin moment deixar de fracassar també és un èxit en si mateix.

Fins a quin punt també és un joc de perspectives? No és gaire sa assumir l’èxit segons els criteris d’un llibre que no té per què respondre a les nostres necessitats. Acabem modelant els nostres desitjos i expectatives segons els estàndards d’uns altres. Esclar que és bo lluitar per l’excel·lència en alguna cosa, però quan la teua vida és voler un deu en tot aleshores es converteix en un calvari.

També parla d’algunes actituds que no comparteix, com dir a la gent que ha de passar pàgina d’una desgràcia o que ha d’aprendre de les derrotes. Moltes vegades el problema és el temps. Esclar que les derrotes ens han de convidar a reflexionar i treure unes conclusions per fer-ho millor la propera vegada. Però quan ho fas? Pretendre que una persona que acaba de ser humiliada no s’hi capfiqui, que sigui positiva i en tregui una lliçó, que s’aixequi i torni a lluitar com si res, no serveix de res. Utilitzem els tòpics de manera compulsiva. Quan estàs en tensió no serveix de res que et diguin “relaxa’t”. Per definició és impossible calmar-te perquè estàs dels nervis.

Anem massa ràpid a voler resoldre els conflictes? I això els perpetua.

Posa l’exemple d’un entrenador que fa aquest discurs a un boxador que acaben de tombar. Que això ho faci un entrenador o un amic ho puc entendre, que ho pregoni un psicòleg professional per vendre llibres, el qual hauria de saber com funciona la psicologia humana, no. Conviure amb el malestar forma part de la nostra estratègia de supervivència. Recordem i gestionem per preveure situacions negatives futures. No es tracta d’angoixar-se sinó d’anticipar escenaris negatius a partir de la nostra experiència prèvia. Aprendre dels errors i de les coses dolentes que ens han passat demana temps. Sobretot si hem de processar dolor. Cadascú té el seu tarannà i les seues circumstàncies, les receptes generalitzades són complicades.

Però vostè també dona algunes receptes per a tots els públics. Sí, però no. Intento no dir com s’han de fer les coses sinó reflexionar. Obligar dos nens petits, els quals són capaços per si sols de passar de la ràbia a l’amor per un amic en qüestió de minuts, a demanar-se perdó, és obligar-lo en aquell moment a sentir coses que no sent. Els nens petits canvien molt ràpid perquè no s’enganxen a l’emoció. Són capaços de canviar d’una a l’altra molt ràpidament i sense adonar-se’n. L’emoció arriba i passa. Nosaltres ens enganxem perquè d’alguna manera la volem gestionar. Gestionar una emoció és fer alguna cosa, i mentre fas alguna cosa aquella emoció no se’n va. La retenim per poder-la treballar. Tu no estàs dissenyat perqùe la tristesa es quedi. Es queda perquè fas coses. Com l’alegria o un orgasme.

Diu que no vol ser un guru, però ho és una mica. Molt, soc un maleït guru [riu]. En el fons critico el que soc jo, però el que dic als llibres és fruit de vint-i-cinc anys d’experiència clínica. Reviso idees que he vist durant tots aquests anys per explicar-les de manera planera. I no des de la invenció o del refregit de teories d’aquí i d’allà per fer un discurs que sona bé però no té cap base. En el fons vull que el meu llibre sigui a la prestatgeria d’autoajuda perquè cada lector que el compri és un lector menys per als que enganyen la gent amb falses esperances i mentides.

Hi ha un risc que el seu discurs marqui una certa tendència en les modes de l’autoajuda? Ja està passant, hi ha gent que fa un any anava pregonant el pensament positiu com a motor de canvi i ara expliquen al seu fil d’Instagram que hem d’acceptar que la vida és una merda. El subtítol hater del llibre contra el pensament positiu va ser una decisió editorial provocativa. En el fons aquest no és el discurs. Soc hater del pensament positiu obligat. Jo soc molt positiu. Vam tenir un accident sinistre total i mentre la meua parella s’estressava jo ho acceptava i pensava que ja ens adaptaríem perquè generalment tendeixo a pensar que el futur anirà bé. Però que a mi em funcioni no vol dir que en tothom hagi de ser així. És com la idea de la reinvenció. Per reinventar-te has de tenir uns recursos que la majoria no tenim. Si vols fer-ho i a sobre no pots, però has comprat un llibre que et diu que el poder és tot mental, et sents el doble de frustrat que abans de llegir-lo.

Un altre tema recurrent en l’autoajuda és la gestió de la por. El pensament naïf pretén fer-te creure que si tu no vols tenir por, no en tindràs. Això és una errada tàctica. Si la por et paralitza és quan tens un problema, però la idea d’alliberar-se totalment de la por és un perill. Hi ha moments que és normal tenir-ne i hem de conviure-hi per poder continuar fent coses.

Es nota que ha llegit molta literatura d’aquest gènere. Sí, però ja he quedat saturat perquè són molt reiteratius. Ara en tinc prou amb un vídeo d’Instagram per saber per on passen. Jo vull creure que no hi ha mala fe, però com que no tenen substància, es repeteixen. Són literatura de ficció, pur entreteniment, la Corín Tellado de la psicologia. El problema és que hi ha molta gent que es troba en una situació delicada des del punt de vista emocional o vital i s’ho creu. Els supervendes del coach i l’autoajuda, com Curro Cañete o Rafa Santandreu, en el fons et fan sentir idiota si no ets feliç.

En moments de crisis col·lectives sempre suren aquestes solucions individuals en què un ha lluitar de salvar-se a si mateix. En època de bonança econòmica era més complicat vendre el discurs de la reinvenció. Aleshores t’explicaven com triomfar i fer-se ric amb el pensament positiu. El problema és quan també s’hi abonen psicòlegs i professionals de la salut.

Al darrer capítol confessa que els primers anys va beure de teràpies com la Gestald i les constel·lacions familiars. Fins a quin punt vostè no és un convers de les teràpies alternatives? Jo m’he format i he trepitjat molts pals. La psicologia és molt fluïda. Hi ha molts corrents i moltes escoles. Fa vint anys vaig fer una formació d’hipnosi molt neohippie. Vam parlar del patiment i de com el terapeuta ha de ser capaç de sostenir el dolor dels seus pacients. Em vaig adonar que fins aleshores havia estat completament orientat a la idea naïf del pensament positiu i era un error. El patiment és allà i tu l’has d’acompanyar, no el pots negar. Això no vol dir que en determinats moments certes teràpies no funcionin, però no sempre. Les constel·lacions poden arribar a fer més mal que bé. La tècnica és brillant però en determinats cercles s’ha convertit en una religió. Negar la felicitat a la gent per coses que van passar fa tres generacions a la seua família és perillós i no és just. Conec gent que ha tingut un pare abusador i ha tirat endavant sense parlar ni reconciliar-se amb ell. S’ha de saber quan funcionen i quan no.

Quin és el següent pas en la seua trajectòria editorial? Em vull carregar tota aquesta parafernàlia de l’autoestima perquè considero que s’ha fet molt mal sobre això. Seguint la línia segurament es titularà Autoestima punk.

Psicologia punk, autoestima punk... Vostè realment és punk? No. Soc del Turó de la Peira i tinc una certa actitud rebel, però no puc dir que sóc punk perquè tinc la consulta a la Diagonal de Barcelona.