Rosa Maria Gil: “La societat ha de començar a pensar en la revolució que provocarà la IA”

El món acadèmic no sempre s’adapta als canvis socials amb la rapidesa que el món actual demana. Per sort hi ha excepcions com el Grau en Disseny Digital i Tecnologies Creatives, bastit sota el paraigua de l’Escola Politècnica Superior de la UdL per donar resposta a les exigències d’un mercat laboral en transformació constant. Rosa Maria Gil Iranzo n’és la coordinadora i una de les principals promotores. Llicenciada en Ciències Físiques i doctorada en Informàtica, és experta en IA i una d’aquelles professores inquietes que inspiren passió als estudiants.

En concloure el Curs d’Orientació Universitària a les acaballes dels anys vuitanta es va matricular a Ciències Físiques, una carrera on la presència masculina era gairebé tan hegemònica com a les facultats d’informàtica de la Pompeu Fabra, on es va doctorar en Informàtica i Comunicació Digital. Tres dècades més tard és la coordinadora d’un grau innovador en el camp de la informàtica que gaudeix d’una relació equitativa entre nois i noies.

Aquest no és l’únic mèrit d’un dels graus més joves de la Universitat de Lleida, però sí que és una dada que ens parla del tarannà que el mou. El Grau es titula Disseny Digital i Tecnologies Creatives i forma part de l’Escola Politècnica Superior de la UdL. En pocs anys ja tenen més sol·licituds que places.

Com va començar tot plegat? Jo soc professora a la facultat d’Informàtica i vam detectar que hi havia una sèrie de gaps (nínxols d’oportunitat o necessitats) en el sector. És a dir, quan els nostres estudiants acabaven el grau eren molt bons professionalment en codificació, però els mancava el que seria un vessant més artístic vinculat al disseny. Una empresa petita, per exemple, no es pot permetre tenir una plantilla molt gran i necesita una persona que sigui capaç de fer-li la web, de portar-li les xarxes socials a nivell tècnic i de crear continguts. Què passava amb els nostres estudiants? Que no tenen cap mena de formació en disseny gràfic, no sabien com escollir els colors, per exemple. Les empreses grans, per contra, tenen departaments separats: per una banda, els dissenyadors i per una altra, els informàtics.

Amb aquest grau proposen formar-ne dos per un? És que són dos mons condemnats a entendre’s malgrat que històricament han viscut a part. És habitual, i abans potser més que ara, que un dissenyador expliqui la seua idea a l’informàtic i aquest li digui que això que demana és impossible. El dissenyador sovint ignora completament com funciona la programació i les seues possiblitats.

I si deixes el disseny en mans de l’informàtic et fa webs de gust dubtós i molt poc intuïtives per a l’usuari estàndard. Exacte. La dinàmica tradicional entre els programadors que desenvolupen una aplicació és fer que aquesta funcioni, sense perdre temps a pensar com serà l’experiència de l’usuari final. Ara donem més importància a les persones i les seues necessitats, creem aplicacions, però sempre pensant que han de servir per fer la vida més fàcil a la gent. Sovint els informàtics no són conscients de les limitacions i dificultats que poden tenir les persones grans o amb alguna discapacitat a l’hora d’utilitzar webs o aplicacions digitals.

Una mirada més humanista de la informàtica? Nosaltres vam començar a treballar des d’aquesta perspectiva. De fet, cada vegada més, sobretot les empreses grans, la tenen en compte. Per això necessites coneixements d’informàtica i nocions de màrqueting, psicologia, sociologia. Necessitem que les aplicacions funcionin i que siguin atractives, amigables i accessibles. Que quan tu estiguis en contacte amb una aplicació, aquesta sigui molt fàcil d’utilitzar i diguis “ostres, m’ha resolt el problema o m’ha ajudat en el que volia”. Això també era un gap, fins ara no s’ensenyava res en aquest sentit. Vam començar a veure aquestes oportunitats i ens vam organitzar tres professores per tirar-ho endavant.

Tres professores no és el mateix que tres professors. És un detall important? Sí. Hi havia més gent en la primera comissió, però les que de veritat vam portar el pes del projecte vam ser la Magda Valls, directora de l’Escola Politècnica Superior, la Marga Moltó, que n’és la secretària acadèmica, i jo. Tradicionalment en el món de la informàtica i la enginyeria hi ha molt poques dones perquè la nostra manera de pensar va sempre molt associada amb la cura de les persones. I en aquestes carreres això no es tenia en compte. Si vas a Infermeria, Medicina o Educació, hi ha moltes més noies que a les escoles politècniques. A les carreres tècniques no hi ha gaire empatia, si no entens els números és el teu problema. Per entrar-hi i sobreviure has de passar per aquest filtre i moltes dones no s’hi han sentit còmodes. No pas per tenir problemes de comprensió, sinó per l’ambient i el tarannà. Jo sempre he tingut clar que volia ser aquí i que vull canviar-ne les dinàmiques. Vaig fer un postgrau en psicologia i miro de resoldre els problemes des de mirades diverses, no només des d’un punt de vista concret.

A partir de quins pilars vau anar construint la proposta de grau i amb quins inconvenients us vau trobar? Vam plantejar els estudis sobre quatre àrees bàsiques: art digital, xarxes socials, videojocs i aplicacions web. L’Agència de Qualitat Universitària ens van dir que només podíem fer dues mencions especials i ho vam deixar en Art Digital i Videojocs. També ens van obligar a incorporar una assignatura de matemàtiques perquè som una titulació vinculada a una Escola Politècnica.

Què és més complicat: despertar la sensibilitat artística en els informàtics o ensenyar programació als qui tenen una vocació més vinculada al disseny? En el fons els alumnes trien aquest grau perquè s’adonen que neden en aquestes dues aigües. Tanmateix, per algú que vingui de batxillerats o cicles formatius socials o artístics els oferim un curs d’introducció a l’estiu, abans de primer, perquè entrin al setembre amb nocions bàsiques de programació i matemàtiques.

Hi ha una dita popular que diu: “Moltes coses començades, tantes altres de no acabades”. No és un grau que toca molts pals sense aprofundir-ne en cap? Aquesta seria una manera de veure-ho, nosaltres pensem que l’objectiu més aviat és ser el principi d’un camí. No pretenem que els graduats siguin especialistes en tot sinó que tiguin una noció bàsica dels conceptes que treballem. Si amb això et pots incorpora al mercat laboral, que tinguis una base per desenvolupar-te; si vols aprofundir en un terreny, que puguis continuar fent un màster o un postgrau. És com una gran introducció al sector.

Vostè també fa anys que estudia la Intel·ligència Artificial. Com ha irromput en un grau com el seu? Aquest és un dels grans reptes que tenim ara mateix, com incorporar aquesta eina al dia a dia de la facultat. Com gestionar-ho. El primer que hem de fer és acceptar-ho com una realitat que no podem obviar i convertir-ho en una oportunitat. A la facultat tenim alumnes que ho abracen amb un entusiasme que a vegades és massa acrític i d’altres que s’hi tanquen en banda i no hi volen tenir cap tipus de relació.

Un dels riscos que alerten molts professors és que els alumnes entreguin treballs que no han fet ells sinó una aplicació d’Intel·ligència Artificial. Això ja ens passa, tu demanes a una plataforma d’IA que et faci un exercici de programació i t’ho fa sense cometre errors i en un tres i no res. Aquest és un tema sensible que haurem de veure com gestionem. En altres assignatures, com les meues, es pot incorporar com a eina de treball.

Me’n pot posar un exemple? Els alumnes havien de fer una interfície de compra en línia per a un supermercat i havien d’agrupar productes. Un incloïa arrossos, llegums, cereals i pastes i vam demanar al ChatGPT que ens proposés un nom. La resposta va ser Carbohidrats. Està bé utilitzar l’eina, però has de tenir criteri per saber si la resposta que et dona és útil per al context en el qual treballes. En tot cas, mentre nosaltres mirem com incorporar-la a les aules, la societat ha de començar a pensar en la revolució que provocarà a la IA.

Encara no hem passat una generació amb internet i ja arriba la Intel·ligència Artificial. Vostè pronostica que serà traumàtica? El que passa és que en general no hi ha consciència dels canvis que es produiran en molts pocs anys. D’aquí a quatre dies feines que ara ens semblen insubstituïbles perquè s’han adaptat a internet desapareixeran perquè les farà molt millor un programa d’IA. Serà un canvi equiparable al que va suposar la revolució industrial, quan les màquines van reemplaçar les persones com a força de treball. Ignorar-ho no és una opció, és un error que ens agafi desprevinguts i desinformats.