Josep Coll: “Serà el rock que em deixi a mi, perquè jo mai no abandonaré el rock and roll”

Quan arriba ‘cavalcant’ la seua moto amb un barret de cowboy, no t’imagines que ha estat un advocat de referència pel que fa a la propietat intel·lectual i que ha muntat dues exitoses start-ups en la lluita contra la pirateria i en defensa de la reputació i el dret a l’oblit a internet. Emprenedor, advocat i músic, als anys noranta cantava amb Discípulos de Otilia i ara lidera la banda Predicador JJ Bolton. El seu darrer xou? Promocionar l’emprenedoria amb un concert intitulat Rock and Business.

És un home impulsiu, intens i perseverant. Josep Coll fa moltes connexions neuronals en el terreny de les idees. En té moltes i en general són bones. Això sí, com explica al seu llibre Rock and business, el seu camí no ha estat sempre una autovia envoltada de roses.

Quantes vegades ha tocat fons?

Formalment m’he arruïnat dues vegades. La darrera va ser quan començàvem a funcionar amb l’anterior empresa, quan el CTO (Chief Technology Officer, director de tecnologia) ens va robar tota la tecnologia i se’n va tornar al seu país i ens va fer xantatge. Ho vaig passar molt malament, de cop i volta no hi havia motor al barco. Els meus socis de l’empresa van marxar. Em vaig quedar sol. Jo he viscut el fet d’estar en una oficina i gent desmuntant les taules i marxant. Vaig haver de recomprar l’empresa i tenia problemes d’ansietat. Aleshores el Coque, guitarra de Discípulos de Otilia, bon amic, va entrar com a soci i vam començar a treballar junts de veritat.

Voler és poder?

Totalment.

Això val per a tothom?

És un tema més de voluntat perquè s’ha d’empènyer la pedra amb una intensitat que no tothom està disposat a fer. Jo conec gent molt vàlida que prefereix fer una jornada per a una empresa i no assumir més responsabilitats. És una vida respectable, però no és la nostra. Nosaltres anem amb el pic i la pala. Jo estic convençut que qualsevol persona amb la voluntat necessària pot tirar endavant qualsevol projecte que es proposi.

Alguna habilitat deu tenir vostè, tampoc es menystingui d’aquesta manera.

La meva única habilitat és la resiliència. És com creuar el món amb moto. Si se’t para la moto o tens un accident, s’ha acabat l’aventura. Però si poses tothom al punt de partida, tothom pot arribar a Nova Zelanda. Aleshores, quan estàs enmig de Sibèria i fa un fred que pela, hi ha gent que para i se’n torna a casa. Aquesta és la diferència entre l’èxit i el fracàs, nosaltres tenim la resiliència i el convenciment del que fem i anem fins al final.

Amb aquesta idea val a dir que va muntar un despatx d’advocats punter i dues start-ups que van llençades com una bala.

Tot va començar perquè jo era músic i en lloc d’estudiar treballava en tot de feines precàries i mal pagades. En aquella època vam firmar el nostre primer contracte discogràfic de Tralla Records i se’m va encendre una llumeta: no hi ha advocats al món de la música. Ningú no entenia el significat de les clàusules i a mi sempre m’ha agradat la gestió del grup. Vaig entrar a la carrera de dret desesperat, la meua idea era convertir-me en el millor advocat en drets musicals del món. I em va anar molt bé, vaig començar a assessorar músics com Lluís Llach, Estopa, Macaco, Dusminguet, Muchachito o la família Iglesias. Tenia set advocats en nòmina i de sobte va venir Napster i la pirateria va canviar les regles del joc.

Reinventar-se o morir, va crear Redpoint.

També és cert que totes les respostes me les va donar un client. Quan encara tenia el despatx vaig dur un cas d’eliminació de les fotos d’una actriu a internet. Circulaven unes imatges seues que considerava que la perjudicaven i jo vaig fer un requeriment web per web demanant que les retiressin i em van fer cas. Aleshores vaig veure que es podia eliminar contingut d’internet. Ho vaig fer de 925 webs. No amenaçàvem ningú, sempre anàvem de bona fe. Nosaltres no ens posàvem en contacte amb els cibernautes sinó amb les plataformes o les webs: Instagram, Facebook, mitjans… Google ho desindexava. Aleshores vam desenvolupar la tecnologia per automatitzar-ho i va començar a créixer el nombre de clients. Jo ja tenia al cap com havia de ser RedPoint, però al començament era molt precari. Vam anar a buscar diners i el banc, en lloc de fer-nos un préstec, volia entrar de soci.

De cantant de rock a empresari.

Mira, el tema és molt fàcil. Pensa que internet és un pàrquing i el buscador és una llum que posa el focus sobre els cotxes. Si tu demanes que treguin el cotxe, el buscador després no el troba i ja està. Internet posa el focus però no hi ha res. En el moment que tu treus el cotxe, el contingut no es veu. El principi és molt tonto, però funciona. És legal treure-ho perquè és il·legal el contingut. Perquè infringeix drets d’autor. Si algú penja una versió del diari SEGRE en PDF al seu perfil de Facebook jo no parlo amb l’usuari sinó amb la xarxa social. Amb aquesta lògica vam muntar una empresa molt potent.

Tampoc no entraven en disputes judicials.

La nostra feina era avisar una pàgina o una plataforma que estava compartint material protegit. Ells penjaven i nosaltres els advertíem i aleshores el retiraven i en posaven un altre. Amb Seriesyonkis, per exemple, algú es va cansar d’aquest joc i els va portar a judici.

Per què es va vendre un negoci que funcionava com un rellotge?

Jo soc emprenedor i els emprenedors som constructors de motos, no som gent per conduir-la tota la vida. Vam aixecar la companyia sabent que al final ens la vendríem. Jo els últims anys de la meva companyia estava tocant fons. Ja no podia més, tenia atacs d’ansietat i vaig decidir passar pàgina i complir altres somnis pendents. El primer somni era comprar la meva llibertat econòmica i aleshores ho vaig aconseguir. Jo mai vaig demanar una hipoteca perquè jo sabia que un dia em compraria casa meua trinco-trinco. Hi ha dos maneres de viure, treballar per a tu o treballar per a un altre. Fer-ho per a un mateix és l’únic camí per aconseguir els propis somnis.

El viatge amb moto a Nova Zelanda devia ser un altre d’aquests anhels.

Ma mare va lluitar 12 anys contra el càncer. Quan podia fer el viatge, no tenia diners. Quan el podíem pagar, ella no hi podia anar. A l’hospital li vaig prometre que si ella no el feia, el faria jo. Aleshores em vaig adonar que ningú no hi havia anat amb moto. Vaig pensar de posar-me un micro al casc i gravar melodies. Així podré fer un disc molt profund i donar els diners a la lluita contra el càncer. Un viatge de 5 mesos i 11 dies. La moto era del 2007 i quan la vaig comprar ja sabia que faria un gran viatge amb ella. Jo sabia que el viatge em curaria. Vaig pujar a la moto totalment convençut que arribaria. Si la moto no fallava, jo tampoc. La meua dona no s’ho creia i fins i tot no va venir a acomiadar-se. Però jo sabia que m’aniria bé i li vaig escriure una cançó. “La carretera me curará, la carretera lo hará. No puedo ayudarte si no me curo yo antes.” Tenia dues opcions: medicar-me o fer el viatge. I a mi em va curar tot.

I va tornar renovat...

Quan estava fent el viatge a Nova Zelanda ho vaig veure clar i al tornar ens vam tornar a ajuntar els mateixos que havíem tirat endavant RedPoint.

Això sembla els Blues Brothers en versió start-up.

És meravellós poder treballar sempre amb els mateixos. Ja som setze persones i ara hem obert oficina a Los Angeles.

De la pirateria a la reputació.

La idea era la següent: si podem treure pel·lícules i samarretes falses, per què no podem esborrar un vídeo de ciberassetjament, un insult, una ressenya falsa o una foto compromesa? Actualment traiem 100.000 continguts al dia a través d’uns crawlers que fan la recerca dels continguts i troben tota la informació sobre una persona o un negoci. La busca, la llegeix, l’analitza i, si és negativa, ens avisa. És el que estem desenvolupant ara.

Fan servir intel·ligència artificial?

No, se’n diu Lectura de sentiment. És una tecnologia que és capaç de llegir un text per saber si això és positiu o negatiu.

També distingeix si és veritat o mentida?

Pensa en algú que ha estat jutjat i absolt. A partir d’aquí potser hi ha molta informació sobre aquest senyor i part del procés judicial que és negativa. Aleshores aportem la sentència per retirar la informació, ja que hi ha el dret a l’oblit.

Si una persona té una conducta reprovable en públic i algú altre ho grava i ho comparteix, després ho pot fer esborrar?

Tot el que és dret a la informació està per sobre de tot, per exemple. Però un vídeo d’una baralla de fa molts mesos ja no és notícia. El dret a la informació va baixant i puja el dret a l’oblit i hi ha un moment en què es troben.

Qui decideix aquesta balança?

A nivell legal, el teu dret d’imatge i el dret a l’oblit, que són drets comunitaris. La llei actual deixa molt clar que qualsevol persona té dret que internet s’oblidi del seu passat.

En quin moment ja no cal que vegem més el vídeo?

En el moment que deixi de ser notícia. A vegades són dos anys, a vegades són setmanes. Per exemple: algú pixa al carrer i el detenen i el multen. Paga la multa i mira d’oblidar l’episodi. Si has pagat, tu tens el dret constitucional de reinserir-te en la societat i a passar pàgina.

Imaginem un polític que ara vol blanquejar el seu passat ultra perquè vol projectar una imatge moderada. On seria el dret a l’oblit i a la informació de cara als ciutadans?

Nosaltres no treballem per a polítics. De fet no treballem per esborrar temes de xenofòbia, violència de gènere o corrupció. Tenim un codi ètic i per a nosaltres aquests delictes no es poden oblidar.

Com es retroalimenta el rock i el business?

Per a mi la música ho és tot. Jo crec que estic tan bé, entre cometes, físicament, perquè faig rock. Jo crec que el rock és salut, sincerament.

Ara és esport, sucs i R’n’R?

En el meu cas el rock mai van ser drogues –perquè jugava a rugbi– ni sexe –perquè no érem una banda de grupies–. Ara senzillament he arribat al punt que m’agrada compondre, assajar, gravar i tocar. Fins i tot penso que he arribat al punt que ja no necessito públic per continuar. Si ve algú als concerts, bé, i si no, també. Jo sempre dic que serà el rock qui em deixi a mi, perquè jo mai no deixaré el rock.