Jussi Adler-Olsen: “Aconsegueixo addicció a les meves novel·les escrivint amb amor cap als personatges i així faig que el lector se n'enamori”

És un dels autors europeus de novel·la negra que més èxits han aconseguit. Ha guanyat diversos premis, entre els quals destaquen el Plume d’Or, el Glass Key, el De Gyldne Laurbaer i el Premi Barry. Les seves novel·les es venen en una quarantena de països i té una mitjana de quinze milions de lectors. L’escriptor danès Jussi Adler-Olsen (1950) és conegut sobretot per la sèrie de llibres relacionats entre si i que a través de la més pura novel·la negra nòrdica expliquen els casos del Departament Q de la policia danesa. Cloruro de sodio ha estat un dels seus darrers grans èxits.

La carrera novel·lística de Jussi Adler-Olsen va començar a partir del 1995 gràcies a l’èxit aclaparador de la seva primera novel·la, La casa del alfabeto, que es va convertir en un best-seller internacional i amb la qual va assolir gran prestigi als països nòrdics. Dedicat des d’aleshores a la novel·la d’intriga i misteri, Adler-Olsen ha creat una sèrie de llibres relacionats entre ells en què explica les peripècies del Departament Q, de la policia de Dinamarca. Diverses de les seves novel·les han estat adaptades al cinema i al teatre.

Cloruro de sodio comença amb un suïcidi i amb Carl Mørk i el Departament Q reobrint un cas de fa més de 30 anys... Es tracta d’un cas impossible, perquè hi ha una sèrie de morts que no van ser mai registrades com a assassinats sinó com a accidentals. De casualitat, una de les morts crida l’atenció del Departament Q, ja que en les fotografies de l’escena del crim apareix un sospitós munt de sal. Partim d’un assassinat gairebé perfecte que sembla un accident i, per descobrir que és un assassinat, cal ajuda.

La novel·la transcorre en plena pandèmia de la covid, amb restriccions que condicionen la investigació. Per què va decidir ubicar-la en aquesta època? La resposta és molt fàcil: sempre escric en temps real. Si començo a escriure l’1 de desembre aquesta serà la data en què comença la novel·la. En aquest cas vaig començar a escriure a finals del 2020, quan la pandèmia començava a remetre una mica, encara que seguia sent greu, i per a mi, era molt important incorporar tot el que estava passant; sobretot, per explicar quin tipus de personatge és Carl Mørk, ja que ell no fa cas de les restriccions, no es posa la mascareta, interroga en persona els sospitosos en lloc de fer-ho per telèfon. Tot plegat em permetia també afegir un punt d’humor, que després d’un any de pandèmia crec que era molt necessari.

El seu pare era psiquiatre, de manera que vostè va començar a veure aquest món des de ben petit. Fins a quin punt això l’ha influït en les seves novel·les? Crec que m’ha influït en molts vessants, especialment pel que fa a l’empatia, a entendre què hi ha darrere d’una persona, per què es comporta com ho fa. La feina hospitalària del meu pare m’ha permès viure moltes morts, la primera quan tenia uns cinc anys. He vist autòpsies, trepanacions, ofegats... de tot. A més, vaig estudiar medicina durant alguns anys. Per tot plegat, sempre he tingut la impressió que morir és molt fàcil. La mort per a mi és una cosa real, que passa contínuament, fins i tot a gent propera.

Tenim una mala visió de les malalties mentals? Sens dubte. Crec que les malalties mentals estan acompanyades de comportaments molt normals i, tanmateix, a les pel·lícules ho veiem representat d’una manera totalment idiota. Recordo per exemple Alguien voló sobre el nido del cuco, que a la gent li va encantar, però quan vaig anar a veure-la jo reia, perquè em semblava una representació totalment artificial.

A totes les seves novel·les els crims semblen gairebé perfectes, fins que apareix el Departament Q. Creu que existeix el crim perfecte? Per descomptat, és clar que hi ha crims perfectes, moltíssims. Però no ens n’assabentem i per això són perfectes, perquè mai no els descobrim. Normalment són duts a terme per algú que mai no imaginaríem que és un assassí, a qui probablement la víctima no coneix. Hi ha assassinats aparentment fortuïts o accidentals, per exemple, d’algú que es va ennuegar amb una poma, però realment no sabem quina va ser la causa d’aquest ennuegament. En una ocasió estava passejant per Hamburg amb una periodista que em va demanar que la matés de deu maneres diferents que mai no serien descobertes. I així ho vaig fer: la vaig empènyer a la carretera i va ser atropellada, la vaig colpejar amb una barra de ferro que vam trobar... És realment fàcil matar algú si estàs decidit a fer-ho. En un país com Espanya, cada any hi pot haver centenars d’assassinats no classificats com a tals.

La seva anterior novel·la, La víctima 2117, comença a Barcelona, ciutat on vostè té un apartament. Expliqui’ns com comença aquesta relació amb la capital catalana... Fa uns anys vam decidir amb la meva dona cercar algun lloc on passar alguns mesos d’hivern, un lloc amb un clima més benigne que el de Dinamarca. Vam investigar molts indrets, com el sud de França, Itàlia, els Estats Units... Quan fa 15 anys vam descobrir Barcelona, ens vam quedar fascinats perquè és una ciutat que, sobretot després dels Jocs Olímpics, funciona fenomenal. És agradable, neta, es troba a la costa, la gent és molt agradable, la cuina estupenda... A més, és molt acolorida, i els colors són molt importants a la nostra vida.

Per què creu que la seva sèrie de novel·les del Departament Q ha tingut tant d’èxit? Què és el que hi troba el lector? A totes les sèries del que es tracta és de crear addicció. Crec que jo ho aconsegueixo escrivint amb amor cap als personatges i llavors faig que el lector se n’enamori. Si algú llegeix els deu llibres que conformen la sèrie ho sabrà tot sobre els personatges principals i crec, sincerament, que sentirà un amor cap a ells que perdurarà tota la vida.