Manuel Milián Mestre: “La meva visió de l'amistat és la fraternitat, un vincle que no es trenca mai”

Manuel Milián Mestre (Forcall, els Ports, 1943) és una font inesgotable de conversa que s’alimenta de la seva llarga experiència en el món econòmic, polític i cultural. Als seus 80 anys, ha decidit homenatjar els que l’han acompanyat en aquest camí amb el llibre ‘Les paradoxes de l’amistat’ (Ed. Pòrtic). Hi surt gent de tots els àmbits i no sempre coincidents ideològicament amb ell. Perquè aquesta és, precisament, una de les essències de l’amistat.

És llei de vida, cada vegada queden menys actors de la Transició espanyola que puguin explicar les tramoies i els actors a l’ombra d’aquells anys decisius de la nostra història contemporània. Manuel Milián n’és un i no se n’amaga. Retirat des de fa molts anys de la vida política, Milián s’ha decidit a escriure les seues memòries en diversos llibres. En aquest primer utilitza l’amistat com a fil conductor.

Aquest llibre és un repàs a la seva vida a través de l’amistat. Ara en diem amistats fins i tot dels que coneixem a les xarxes socials. És evident que vostè en té un altre concepte. L’amistat és una derivació de l’amor. Quan una persona agafa afecte a una altra hi ha una primera mobilització emocional. Però això és el que sent tothom. El llibre és un derivat de l’experiència vital meva, són conclusions que venen donades d’una llarga experiència. Primer, del motiu pel qual t’aproximes a algú. En el meu cas, és molt clar: vinc d’una família destrossada en la guerra, soc criat per la meva àvia i el meu oncle capellà, un gran historiador.

Aquesta és la solitud de la qual parla, en la seva infantesa? Sempre he estat sol, fins que em vaig casar amb 44 anys. La meva família han estat els meus amics. Fins i tot els meus germans són sobretot amics. El pròleg del llibre me l’ha escrit Joan Rosell [expresident de Foment i de la CEOE], que per a mi és com un germà. El vaig conèixer amb 21 anys, quan va venir a La Vanguardia i jo n’era conseller delegat, i li vaig obrir les portes. Amb això vull dir que la meva visió de l’amistat és la fraternitat, un vincle que no es trenca mai.

Mai no n’hi ha fallat cap, d’amic? Em sobrarien dits d’una mà per comptar els que m’han fallat, però fins i tot per a aquests quan han mort he anat a donar el condol i al funeral.

Què li han aportat, les amistats que ha cultivat? L’amistat també és l’agraïment. Tots t’han enriquit, tots t’han aportat coses. Si no fos pel senyor Santacreu [l’empresari i polític Josep Maria Santacreu] no hauria pogut fer ni una tercera part del que he fet. O Baltasar Porcel, que va ser decisiu per canviar la meva vida. El darrer estadi de l’amistat, per a mi, és el respecte a la manera de ser de l’altre. Això ho diu molt clar Aristòtil a la seva Ars Rethorica: sols les persones ben educades seran capaces d’entendre qui no és com ells i li mantindran la relació d’amistat.

Comença citant Ciceró, ara em parla d’Aristòtil. La idea d’amistat dels clàssics és vigent?  Vaig ser educat així. Quan tenia deu anys i mig vaig entrar al seminari de Tortosa, on estudiàvem en llatí. La carrera de Filosofia, que la vaig fer al seminari, també va ser tota en llatí. I la Teologia, de la qual vaig fer un curs, també. El tractat De amicitia de Ciceró és un llibre fonamental: hi vaig veure els valors filosòfics i socials de l’amistat, i com aquesta construeix la vida. Ciceró té una frase terrible: diu que les persones que no són capaces d’experimentar l’amistat tampoc són dignes de viure sota la llum del sol.

Ha parlat de Baltasar Porcel com d’una persona fonamental en la seva vida. M’emociona encara recordar el dia que vaig anar a acomiadar-me del seu cadàver. Hi vam anar plegats amb el Lluís Foix i la veritat és que em va impactar. Hi va haver uns anys en què el Porcel venia cada dia a sopar a casa meva. S’hi estava fins a les 12 i se n’anava a Bocaccio. M’hi va acabar portant a mi, entre models i artistes! Però abans d’això, de venir a Barcelona, hi ha una part de la vida de Porcel que poca gent coneix.

Quina és aquesta faceta? Va ser rollista dels Cursets de Cristiandat, a Mallorca. És a dir, el senyor que feia la conferència en els cursos, que eren com uns processos de conversió. Era molt catòlic, però en un moment donat trenca amb tot això. Entra de secretari de Camilo José Cela i del tomb que fa en surt el Porcel laic, anarcoide. Ell em deia que jo era un intel·lectual, que si feia carrera eclesiàstica em malmetria... i al final em va convèncer! Va haver-hi una confraternització molt gran. Podíem estar xerrant fins a la matinada, i em llegia molta poesia, molta. Hi ha un Porcel poeta poc conegut, enamorat de Neruda. Unes nits que s’acabaven quan es feia de dia. Ell em va portar al pintor Carlos Mensa, que era comunista. Vam fer un trio curiós, una amistat a tres bandes que va ser molt maca.

Amb Mensa, explica que va anar a veure Josep Pla a Llofriu. Un episodi més aviat surrealista... Manuel Fraga em va demanar que li portés... una melmelada! Pla va tenir la gosadia de dir, en un article a Destino, que de les coses bones de la natura sempre se n’han fet melmelades excepte de les roses. Fraga, que era com una enciclopèdia, m’avisa que m’enviarà un paquet perquè li faci arribar a l’escriptor: hi havia una melmelada de roses búlgara. Quan ho va veure en Pla es va exclamar: “Fraga, que a mi m’ha perseguit amb la censura!” Tot va acabar amb una castanya tremenda d’en Pla, i amb Mensa i jo acompanyant-lo al mas.

Des del punt de vista d’un periodista, és molt interessant el capítol que dedica a Hernández Pardos, el que va ser històric director d’‘El Noticiero Universal’. A mi, la vida me la canvia Porcel. Però la projecció me la dona Hernández Pardos. Jo soc obra dels meus amics, com un suro que sura gràcies a la seva aigua. Evidentment, no em considero un inútil, però ells veien en mi unes qualitats que jo no sabia que tenia. Hernández Pardos era anticlerical, republicà... tot el contrari que la meva família. Però cada estiu pujava a Morella a passar uns dies amb ells, i té coses meravelloses escrites sobre la meva mare. Em va agafar com si fos un afillat. Ell és qui em va presentar empresaris com en Santacreu, o com l’Eduardo Tarragona. Tenia una personalitat terrible, la independència periodística per a ell era sagrada tot i trobar-nos a finals del franquisme. Va deixar la direcció del diari l’any 1970, però des del diari vàrem tombar l’alcalde de Barcelona, José María de Porcioles, l’any 1973. Hernández Pardos m’ensenyava que les proves són proves, no paraules. Per això sempre he cregut molt en la coherència, i no accepto la hipocresia... i per això també em fa fàstic la política que estem vivint.

Al llibre parla de noms que han estat de primera línia en la història, com el cardenal Tarancón, absolutament clau en la Transició. Per què diu que el seu error va ser desaparèixer de la vida pública? Haurà pogut veure que al llibre hi ha dues claus decisives sobre ell. La primera, quan l’any 1969 ens reunim un grup de joves de l’Associació de Propagandistes Catòlics amb l’objectiu de fundar la democràcia cristiana espanyola. Allà hi són també Landelino Lavilla, Otero Novas, Marcelino Oreja i d’altres. Jo era el més jovenet. Quan ho teníem tot dissenyat i treballat, amb finançament d’en Santacreu, un dissabte ens crida un dels promotors, i ens diu que Tarancón li ha prohibit l’operació. La raó: “No vull catòlics en un partit, vull catòlics a tots els partits.” Jo vaig marxar amb Fraga al cap de tres o quatre mesos.

Aquesta, la primera. L’altra era Godsa, el Gabinete de Orientación y Documentación, SA. Una mena de ‘think tank’, en diríem avui? Allà hi havia un equip d’unes 12 o 13 persones civils que estaven treballant per dissenyar la transició i cinc militars d’estat major que venien vestits de civils, que després Gutiérrez Mellado s’emportaria al ministeri de Defensa per muntar el modern CESID. De fet, tot havia començat amb la fundació del Club Àgora a Barcelona, que em van finançar una sèrie d’empresaris. Aquest equip de Godsa tenia una corona de comissions que implicava 75 persones, entre les quals hi havia des de Leopoldo Calvo Sotelo fins a Francisco Fernández Ordóñez passant per Ramón Tamames i tutti quanti.

Gent que va ser decisiva. O sigui, que la Transició no va ser casualitat sinó planificació? Totalment. La projecció filosòfica i les idees estratègiques. Hi havia fins i tot Nicolás Franco Pascual de Pobil, nebot del dictador. Un dia va dir que a la propera reunió no hi podia ser perquè tenia un viatge a l’estranger. Després es va saber que havia anat a París a sopar amb Santiago Carrillo. Perquè vegi el que va ser la pre-Transició! D’allà va sortir el document Los cien primeros días de gobierno, que es va tancar a l’ambaixada de Londres, amb Manuel Fraga, el dia 14 de juliol del 1975. Ho recordo molt bé perquè és el dia del meu aniversari, i vaig portar-hi unes ampolles de xampany.

Aquí hi havia el programa de govern dels primers moments del postfranquisme? Amb un apèndix: el discurs que el rei havia de fer a la presa de possessió. Un centenar de folis. Fraga l’hi va portar al que llavors era príncep Juan Carlos. Es va acollonir amb una part del text del discurs. Antonio Cortina i Gabriel Cisneros es reuneixen a sopar en un hotel als afores de Madrid amb el cardenal Tarancón i el seu home de confiança, el jesuïta José María Martín Patino –germà del famós cineasta–, i allà encolomen a Tarancón la part del text que Juan Carlos no volia dir. Va ser la famosa homilia de San Jerónimo del Real del 27 de novembre de 1975, una setmana després de la mort de Franco. La de “la Iglesia no pide ningún tipo de privilegio, pide que se le reconozca la libertad que proclama para todos”. Però tornant a la pregunta inicial, sí que Tarancón es va penedir al final de la seva vida. Ell hauria volgut que hi hagués una ètica civil que volia que s’implantés en el sistema de partits, en tots. La Transició és plena d’incògnites que la gent encara no coneix.

Hi ha un amic seu que no té un capítol propi al llibre, l’empresari Josep Maria Santacreu. Tindrà un llibre. Estic treballant en el que es titularà El funeral de la gaviota, en referència al símbol del PP. Em referiré a com Aznar trenca la que havia estat la línia del partit fins aquell moment i converteix en conflicte el tema de Catalunya. Quan no hi havia hagut cap problema amb Fraga, i li ho dic jo, que havia estat el pont entre ell i Jordi Pujol. Primer de tot utilitza això per fer el Pacte del Majestic, però després diu que ja no el necessita i l’erra totalment. Jo l’acusaré i el llibre començarà amb el funeral de Santacreu, al qual no va anar ningú del partit. El senyor que l’havia finançat en la seva fundació! No van tenir la molèstia ni de ser allà per agrair-l’hi en el moment de la seva mort. Amb l’única excepció de Santi Rodríguez, que va ser diputat al Parlament.

Al llibre parla de la seva família i diu que molt possiblement és d’ascendència jueva. La meva àvia tenia un sac amb 540 monedes d’or i plata. Els jueus que podien sempre guardaven or, perquè en un moment donat podien haver de fugir, i això es convertia en diner. Al principi de la guerra, van descobrir que ho tenia enterrat en un hort fora del poble. El secretari de l’ajuntament la va cridar i li va dir que si no ho entregava l’endemà el seu marit anava a la presó. Ho va fer, i mai més va saber res del sac de monedes. El meu avi va anar a la guerra i, en tornar al poble, es va trobar amb una família i una hisenda destrossades. Va entrar en una depressió profunda i no es va aixecar del llit durant 14 anys, ni per anar a l’enterrament de la seva dona. I la meva àvia tampoc no va sortir mai més de casa, ni va tornar a l’església. Les dones dels jueus de rigorosa observança es rapen el cap quan mor el marit, com una mena de signe de postfidelitat. L’àvia va fer una cosa semblant: el seu home no es movia del llit i ella no es va moure de casa.