PERFIL HISTÒRIA
Míriam Roma: “Les dones perseguides pel nazisme van ser doblement reprimides”
En el treball de final de màster, Míriam Roma Garcia tenia clar que hi convergirien la història contemporània i la perspectiva de gènere. D’aquella investigació, aquest llibre, ‘Les sis de Ravensbrück’ (Pagès Editors), una recerca inèdita sobre la mitja dotzena de lleidatanes que, després d’exiliar-se a França acabada la Guerra Civil, són detingudes i empresonades al camp de concentració nazi de Ravensbrück. Les havien acusat de col·laborar amb la Resistència i les van obligar a treballar en la indústria de guerra. Roma les ha rescatat de l’oblit.
No deu ser fàcil seguir el rastre de sis dones com les protagonistes del llibre, que van sobreviure a alguns dels esdeveniments més convulsos de la nostra història recent. Dels milions de persones perseguides pels nazis, jo m’he centrat en les sis lleidatanes internades a Ravensbrück, algunes de les quals van canviar el nom al casar-se a França. Això va dificultar molt la recerca de la seua trajectòria de vida. Per començar, vaig rastrejar tots els censos existents sobre la gent que va passar pel camp, on teòricament hi havia dades bàsiques que permetien trobar fils per estirar. Encara que algunes eren incorrectes i això em va dificultar la cerca.
L’estudi ataca la repressió exercida pels nazis des d’una perspectiva de gènere. Què ens aporta aquest punt de vista? Constatar i visibilitzar que les dones perseguides pel nazisme van ser doblement reprimides. En l’entramat concentracionari hi ha elements que són generals de la deportació: la mala alimentació, les horribles condicions higièniques, les pallisses, etcètera. Però hi ha repressions directament relacionades amb la sexualitat, els rols femenins o l’estètica que només pateixen les dones. Aleshores podem constatar que hi ha una repressió de gènere. Hi ha casos que parlen d’injeccions per tallar la menstruació, de matar els fills acabats de parir, de tallar-los els cabells com a càstig o d’obligar-les al treball sexual. Henrik Himmler, a partir de l’any 42, va fer construir prostíbuls a tots els camps de concentració i les dones obligades a exercir-hi la prostitució eren recluses. Això, als homes, no els ho feien.
Totes sis van sobreviure. Com s’explica aquesta raresa estadística? Si bé les condicions eren molt dures i la taxa de mortalitat era alta, totes elles van arribar a Ravensbrück entre el setembre del 43 i el febrer del 44. En comparació amb altres recluses, hi van estar relativament poc temps i això va jugar a favor seu.
En els relats de les supervivents dels camps nazis sempre es posa molt èmfasi en les xarxes de solidaritat mútua per tirar endavant. Bàsicament s’organitzaven com en famílies. Les més grans sovint exercien de referent perquè les altres estiguessin moralment més fortes. Eren com els pals de paller, feien una miqueta aquest rol de mare per protegir-les i animar-les, bàsicament. Després, les que estaven en algun lloc privilegiat sempre intentaven aprofitar-ho en favor de les companyes. Algunes expliquen que manipulaven les llistes de les condenmnades a mort i posaven números de mortes per salvar les vives.
I des del punt de vista polític també estaven organitzades? Jo no he trobat gran cosa. Elles parlen molt que les franceses i les soviètiques sí que estaven més polititzades, sobretot gràcies al Partit Comunista. Però ni les catalanes ni les espanyoles no tenien cap estructura.
Tot i que van ser detingudes per col·laborar amb la Resistència francesa. Aquesta és l’acusació oficial, però és molt complicat saber del cert si hi estaven implicades i, en cas que fos així, fins a quin nivell de compromís.
De fet, la majoria tampoc no eren dones amb una forta militància política. Totes sis tenen vides diferents i alhora coincidents: pateixen la guerra civil i l’exili, el trencament del nucli familiar i la necessitat de refer la vida en un país nou. Jo crec que les que estaven polititzades ja tenien aquesta consciència de lluita contra el feixisme i les que no, segurament es van veure una mica, potser, arrossegades per l’exili i les circumstàncies. El fet de participar a la Resistència en alguns casos és per motius polítics i en altres potser per pura supervivència.
Quan hom llegeix el testimoni d’aquestes dones o altres supervivents és complicat no emocionar-se. Per a la recerca he llegit molts testimonis dels camps de concentració nazis i ho he passat molt malament. Si tens una certa consciència i sensibilitat són històries que et remouen. També fan sortir molta ràbia. Ràbia perquè va passar i perquè pugui caure en l’oblit.