Edurne Pasaban: “Si hagués tingut el fill durant la cursa dels catorze vuit mil, no l’hauria acabada”

La basca Edurne Pasaban fa més de deu anys que va deixar de pujar muntanyes com a professional i, tanmateix, el seu nom continua ressonant en el món de l’alpinisme com només ho fan els ecos de les llegendes. Va ser la primera dona a conquerir els catorze vuit mil, una fita històrica que només ella pot lluir al seu currículum. Empresària i enginyera, ara viu a la Val d’Aran i, a finals d’any, va participar a la NitCambra, organitzada per la Cambra de Comerç de Lleida, per impartir la conferència motivacional 'Expedició a l’èxit: assolint objectius i superant dificultats'.

A la Llotja tot és a punt per a una de les vetllades més importants del teixit empresarial de Ponent: la Nit Cambra. Celebrada a finals d’any, aquesta vegada la conferència prinicipal la impartia l’enginyera i empresària basca, especialitzada en coach motivacional i estratègies de lideratge, Edurne Pasaban. Per a l’ocasió van decorar l’espai amb un atrezzo que representava una expedició a l’Himàlaia. 

−Edurne Pasaban: la primera dona de la història a coronar els catorze vuit mil. Es pot relacionar amb algú obviant aquesta informació? És molt complicat. Ara mateix em dedico al sector empresarial fent assessorament, un món totalment diferent, però obrir-se camí és difícil perquè ningú veu que soc enginyera i empresària, tothom veu la primera dona que va fer història en l’alpinisme. És un gran reconeixement, però també és cert que m’impedeix créixer en altres àmbits.

 −En algun moment sí que deu passar inadvertida, suposo. I m’encanta! També m’ha passat que després algú ho comenta i em demanen perdó perquè no m’havien reconegut. Per a mi és millor que no sàpiguin qui soc i així no em pengin cap etiqueta ni em tractin diferent. M’encanta quan ningú no em reconeix i soc com tothom perquè soc com tothom. 

−La cursa pels vuit mil, ha dit alguna vegada, la va enxampar en una edat en què començava la pressió per la maternitat. Avui en dia, creu que les noies senten aquesta pressió amb menys intensitat? Hem avançat? Hi ha la pressió social, però també hi ha un factor genètic. Una pressió del propi cos, física. A partir dels 35 anys la capacitat de ser mare baixa brutalment. Respecte a la pressió social, tinc molts dubtes sobre si hem avançat tant com ens pensem. A dia d’avui hi ha més paritat, procurem que hi hagi homes i dones a molts llocs on abans només hi havia homes, però culturalment i socialment encara ens costa. 

−Els homes es poden permetre ser pares i continuar fent carrera alpinística. Què hauria passat si la maternitat l’hagués enxampat fa quinze anys? Ara, mirant enrere, puc dir que si hagués tingut el fill durant la cursa pels catorze vuit mils no l’hauria acabada. No per motius físics sinó per la por. Des que soc mare el risc el valoro molt diferent. Tinc unes sensacions i sentiments que abans no em plantejava. Quan anava a escalar hi anava jo, ara la responsablitat és molt diferent. 

−Els seus pares tenien por quan va començar? Segur que sí, però no m’ho van dir mai. Ara, sent egoista, no m’agradaria que el meu fill es dediqués al mateix al que em vaig dedicar jo. 

−Perquè coneix els riscos? Absolutament. Els meus pares no sabien on anava, el que fèiem era desconegut per a ells. L’Himàlaia era molt lluny i no tenien informació. Ara jo sé a què s’enfronta algú que vol conquerir una muntanya d’aquelles dimensions. Això em fa tenir més por. 

−De fet, una de les sensacions que més atrapen de l’escalada és la gestió de la por. Què va aprendre durant aquells anys i ara comparteix a les seues xerrades? Tenir por, si la sabem gestionar i no ens bloqueja, no és dolent. Jo he après que la por pot ser una bona companya de viatge. 

−Pot ser addictiu, superar-la? Viure en aquest límit de les pròpies possibilitats i ser capaç de tirar endavant? Pot ser. La por ens manté més atents i si sabem escoltar-nos ens ajuda a saber on són els nostres límits, saber fins a on podem arribar. També hi ha gent que no té mai por a res i que sempre tira endavant sense mirar enrere. D’altra banda, si és extrema i et bloqueja, no vas endavant ni endarrere. 

−El 2004 va coronar el K2. Les cròniques parlen d’una situció límit i, de fet, vostè va perdre dos dits. Va ser un dels moments més complicats de la cursa? Probablement sí. És una de les expedicions més dures que he fet. Per primera vegada vaig veure que podia perdre la vida. Sempre vas escalant i mai penses en la mort. Tot i que ja havia perdut companys abans, la mort rondava per allà sense que hi prestés gaire atenció. Però quan veus que ets tu qui pot morir, la por és més intensa. A més, les estadístiques al K2 el 2004 eren les que eren. Hi anava molt poca gent i de cada cinc que pujaven només en tornaven tres amb vida. 

−De fet, cap dona havia aconseguit baixar-ne fins aleshores. Això m’ho va fer saber un periodista a dos dies de fer l’ascensió. 

−Com ho va gestionar? Vaig pensar que s’ho podia haver estalviat [riu]. També soc una mica així, has de tenir confiança en tu mateixa per assumir aquests reptes i tirar-los endavant. Si no, mai podries avançar a aquest nivell i no faries res. −

−Quan s’embarca en una cursa professional en què hi ha patrocinadors que posen diners i expectació mediàtica, fins a quin punt condicionen i empenyen? Mai em va afectar, ni quan rodàvem amb El filo de lo imposible o hi havia patrocinadors importants. En aquest sentit, la motxilla la duia lleugera. Les primeres expedicions teníem espònsors locals, sobretot administracions. Quan van començar a arribar patrocinadors que aportaven més diners, mai vaig signar un contracte on constés una clàusula amb un plus per fer cim. 

−Això passa? No és estrany. 

−A vostè l’hi van posar mai sobre la taula? Alguna vegada, i la vaig fer retirar. Pensava que no era bo ni per a mi ni per a la resta de l’equip. Si com a empresa ens vols acompanyar en aquesta aventura, benvingut i gràcies. De fet, en els moments que vam haver de fer mitja volta perquè les condicions s’havien capgirat, sempre van rebre el mateix missatge dels patrocinadors: torneu. 

−No es va plantejar la carrera alpinística més enllà dels catorze cims? Sí, ho vam intentar, però l’any 2010 hi havia una crisi molt forta i els patrocinadors pràcticament van desaparèixer. També em vaig començar a saturar, es van posar de moda les expedicions comercials, que canvien la manera de fer a l’alpinisme i sabia que volia ser mare. D’alguna manera, hi havia molts ímputs que em convidaven a fer un pas al cantó i mirar-ho amb perspectiva. Jo continuo anant al Nepal dues vegades l’any i, quan un amic se’n va a l’Anapurna a fer una hivernal, m’entra el cuquet. Potser no hi aniria, però sé què se sent amb un projecte així i és motivador. D’alguna manera són sensacions que trobo a faltar. Però l’equilibri que he trobat entre la muntanya, la feina i la família penso que funciona i em compensa. 

−Fa uns anys també va organitzar una expedició amb noies nepaleses per reforçar el paper de la dona en la seua cultura i posar en valor referents femenins locals. Què va passar amb les noies participants després de l’aventura? Van tenir rebudes diferents a les respectives comunitats. Nosaltres volíem fer una expedició i rodar un documental sobre quatre noies que escalen un 7.000 per denunciar el xaupadi, una tradició molt estesa al Nepal, que és d’arrel induïsta, que consisteix a apartar socialment les dones quan tenen la menstruació. Són expulsades de casa i han de sobreviure durant aquells dies en qualsevol lloc, sovint en cabanes precàries construïdes amb aquesta finalitat. Volíem donar visibilitat a un problema com aquest i posar la dona en valor. Va ser una expedició dura des del punt de vista alpinístic i també social i emocional, ja que vam poder veure de primera mà la seua realitat. Elles mateixes eren molt supersticioses. Mentre va durar l’expedició potser no dormien ni menjaven a part, però mantenien certs comportaments molt relacionats amb aquesta superstició. Quan van tornar a casa, algunes es van convertir en referents per liderar canvis a nivell local i altres no. 

−Un altre tema habitual a les entrevistes d’Edurne Pasaban és... La salut mental. 

−Hem de passar pàgina? Perquè el tema es tracti amb normalitat en la societat i s’hi dediquin els recursos necessaris per gestionar- la cal fer-la més visible, per això en el seu dia no ho vaig amagar. Entenia l’exemple positiu d’Edurne Pasaban, “una dona que ha fet els catorze vuit mils ha tingut depressió i l’ha superada”, però el meu moment ja ha passat. 

−Pot ser pesat ser un referent? No em pesa ser un referent per als joves, les noies o les nenes. És una responsabilitat. Soc un referent perquè més enllà de les gestes alpinístiques la gent m’identifica amb un seguit de valors positius. Ets un referent pels valors que representes i aquests t’havien d’acompanyar mentre eres esportista i ho han de fer fins que et moris. La meua responsablitat és que Edurne Pasaban tingui aquests valors sempre.