Bru: “Soc una persona extremadament sensible i empàtica, a vegades massa”

Bru, o el que és el mateix, Berta Saura, és una creadora multidisciplinària que ha aparegut com un veritable cop d’aire fresc al panorama musical lleidatà fa a penes un parell d’anys. Sorgida musicalment i donada a conèixer des de l’ambient inquiet i ric en propostes alternatives del Pub Antares, s’ha convertit, en poc temps, en un dels exemples més notables entre les figures emergents del nostre territori. En aquesta aventura l’acompanyen Julià Alexandre Rodríguez i Arnau Portero, dos músics imprescindibles per crear el so característic d’aquesta banda aparentment nouvinguda però que ja és una realitat.

Amb un estil musical íntim, emocional i embolcallador, destaquen les lletres per la seva frescor, l’ús constant de metàfores i la varietat d’idiomes que és un tret característic, amb cançons interpretades en català, anglès i castellà. 

Bru o Berta, què prefereixes? Bru és el meu alter ego amb el qual em presento al món. Realment ve d’una anècdota familiar de petita. Des de llavors recordo voler dir-me Bruna. Per aquesta raó, tot i no ser el meu nom, Bru, parla de mi, igual que ho fa la meva música. Tot i això, no m’imagino als meus pares dient-me “Bru, ordena l’habitació!”. Però en termes musicals, em dic Bru al 100%. 

És difícil encasellar-te tocant tants pals artístics o creatius. Pots definir-te? Crec que persona i artista van del bracet, almenys en el meu cas. Soc una persona extremadament sensible i empàtica, a vegades massa. Això es fa molt evident en els meus temes. El que no es veu a través de la meva música o els meus altres medis artístics, és com de positiva i enèrgica arribo a ser. Tinc el costum d’acudir a l’art quan no estic del tot bé i això em genera resultats generalment tristos o foscos. Moltes vegades penso que si soc feliç és perquè faig música trista. I per això no em molesta gens que el meu estil sigui aquest. No obstant, no m’hi encasello. M’he demostrat durant tota la vida que si no és a través d’una cosa, serà per mitjà d’una altra. Teatre, dansa, escriptura, cinema, música... Tot el que faig sempre acaba passant per algun mitjà artístic. Suposo que tot plegat em ve de família... Amb la meva mare sent dissenyadora floral, el meu pare amb un passat de fotògraf i la meva germana dissenyadora gràfica. Diguéssim que per algun lloc havia de sortir la meva vocació artística. 

Ets una humanista millennial a imatge i semblança dels creadors del Renaixement, els quals estaven molt ben formats i desenvolupaven la seva activitat en diverses disciplines alhora? No crec que tant! Em considero curiosa en molts àmbits, però mai gosaria comparar-me amb els grans creadors del Renaixement. Gaudeixo convertint allò que sento i penso en una cosa real i per fer-ho uso les eines que sempre m’han cridat l’atenció: la música, la dansa, l’escriptura, el vídeo, la fotografia... Totes em permeten fer del que penso una cosa més o menys palpable. Tot i utilitzar diferents mitjans artístics, generalment no em considero molt bona en cap d’ells, ni molt menys des d’un inici. De fet, moltes vegades em frustra que m’agradin tantes coses perquè no em permet centrar-me en cap i aportar-hi tot el meu temps per millorar. 

I el teatre? L’Aula de Teatre Municipal, on vas romandre bastants anys, ha passat moments complicats aquests darrers temps… En estar a l’Aula des dels dos anys fins als setze, per a mi sempre ha estat una segona casa. Ja de ben petita vaig entrar a la Petiestable12 i vaig rodar per tota Espanya fent bolos amb Miles Gloriosus i Misteryous. Posteriorment, vaig ser seleccionada per fer Q dins la Inestable21 i vam tenir l’oportunitat de portar aquesta obra per tota la península. Fora de la companyia, sempre he fet teatre de forma extraescolar. Aquesta disciplina ha estat una de les meves constants vitals. Tot i que ara ja fa molt que ha perdut força en el meu dia a dia, sempre la tinc present. Tot i els milers de bons moments, no puc evitar pensar en les víctimes del cas. És absolutament dolorós i repugnant descobrir que una persona a qui has admirat des de petita sigui capaç de dur a terme tot el que ara se sap i el que, estic convençuda, que encara ens queda per conèixer. He hagut de separar entre els bons records i ell. Encara estic en el punt en què haig de fer l’esforç de diferenciar entre el teatre i allò que m’ha ensenyat sense tacar- ho tot. Però una cosa tinc clara: cauran tots. 

Com t’etiquetaries musicalment? No soc d’etiquetes, però entenc de la seva necessitat i està molt clar que el meu estil musical no es caracteritza per cançons up beat o sons urbans. Faig música molt orgànica, surt i es transforma, però no s’allunya de la matriu. Jo li dic indie pop intimista per resumir. Però utilitzo recursos del jazz, de la bossa nova, del rock... També puc parlar del bedroom pop, que és un corrent que cada cop creix més, però que no és un gènere en si mateix. És una producció que busca la senzillesa sense ser avorrida i a més se centra molt en la introspecció. Tot i no imaginar-me com una propulsora d’aquest corrent, puc entendre que se m’etiqueti aquí. 

Quins artistes tens com a referència? Tinc molts gustos dispars i les meves influències no es limiten a un estil o país. Puc parlar d’Aurora, una veu que escolto i m’inspira des de l’inici, de les textures generades en les produccions de Billie Eilish i el seu germà Phinneas, també de les lletres de La M.O.D.A. o de la tristesa tatuada dins la veu de Keaton Henson. Sincerament, no em cansaria d’anomenar l’ampli ventall d’artistes que creen de mica en mica la meva sonoritat però llavors em faltarien pàgines per fer-ho. En el territori de Ponent, m’inspira moltíssim veure als Renaldo & Clara, Selva Nua o La Niña Paracaídas, entre moltes altres. Totes amb artistes femenines al capdavant d’un projecte, que tot i no ser l’estil que faig, fan més fàcil i ajuden a la projecció del que puc fer en un futur. 

Cuides l’estil literari que empres. Amb un fons i una forma molt expressius. Sí, no és un misteri pels que em coneixen i saben que m’apassiona la poesia i que escric poemes des dels catorze anys. Per a mi la lletra és tant o més important que la melodia de les meves cançons. La meva falta d’estudi en música sempre ha volgut ser compensada amb una lletra transcendent i ben escrita. Els meus inicis com a escriptora van ser a les classes de castellà de la professora Rosario Curiel al Màrius Torres, on fèiem escriptura creativa. Aquesta automatització de l’escriptura, on et permets errors ortogràfics, lingüístics o de sentit, m’ha ajudat molt a poder escriure de forma fluïda i deixar de banda els prejudicis sobre les meves pròpies creacions. Sempre deixo clar als concerts que parlo de mi, de coses que m’afecten en l’àmbit personal. Dubtes, pors, relacions passades, converses amb mi mateixa... Són idees que m’acompanyen on vaig i que es materialitzen en cançons. Tot el procés és terapèutic. Un cop he fet la cançó, el procés i el resultat pesen menys i la peça passa a ser més de tothom. 

Fins i tot et defenses en diferents idiomes. Desig de ser transversal i arribar a tot arreu? Mai m’he plantejat ser transversal. Sempre he compost en l’idioma que pensava en el moment de crear la cançó. Alguna està més justificada que d’altres. Per exemple, quan vaig patir un abús sexual als setze anys, vaig escriure Here’s to the men I’ve loved. Vaig decidir fer-ho en anglès perquè ningú del meu entorn proper entengués de què parlava i això em permetria sanar sense preguntes. Sempre he pensat que un nou idioma és un nou món per explorar i el meu ampli repertori m’ho ha corroborat. Però mai hi ha hagut cap intenció, sols atzar. 

Quina impressió va deixar-te que el guanyador de la final de la 4a edició del concurs de bandes emergents, organitzat per les Cases de la Música, fos una banda de gent de certa edat practicant bon heavy metal però sense aportar cap novetat o fórmula i llenguatge –diguem-ne– alternatius? Com a participant, no em correspon qüestionar l’elecció del jurat, prou difícil deu ser jutjar quan les propostes són tan dispars. El que sí que puc explicar són les meves sensacions dins del concurs. Des de Cases de la Música sempre ens hem sentit completament recolzats i el concurs no en va ser cap excepció. Durant el transcurs de l’acte, vam gaudir d’actuar en una sala com l’Espai Orfeó i d’escoltar els Gos Mullat i l’Abril. Malgrat ser un concurs, va ser tot molt agradable. L’esforç dels mesos anteriors va merèixer completament la pena, ja que vam marxar amb la sensació de ser més Bru que mai. 

Bru no és sol Berta Saura. Tens uns aliats per als enregistraments i els concerts en viu. Parla’ns d’ells… Bru surt de mi, però sempre passa per les mans del Julià Alexandre Rodríguez i l’Arnau Portero. La guitarra fosca i sensible del Julià m’acompanya des dels inicis. És una persona molt introspectiva i aquest tarannà es reflecteix directament a la nostra música. L’Arnau aporta a Bru tendresa i proximitat a través d’uns teclats tocats sempre a la perfecció. Soc molt conscient que soc molt afortunada de tenir- los a la meva vora. A l’hora de compondre, jo porto els acords i la lletra ja feta i més o menys la idea general del so que busco. Entre tots tres busquem la sonoritat més adient, però mai ens limitem pels instruments, si cal, posem un trombó o si cal un pad que funcioni com a baix... Tot i que jo tinc l’última paraula, m’agrada sentir que tots estem d’acord en les decisions. Pel que fa a la producció, actualment estem en procés de descoberta. Buscant una sonoritat concreta i això implica fer tastets i decidir. L’evolució és un dels nostres trets característics i encara més ara, que encara som als inicis. 

Per acabar, què ens depararà Bru per als propers mesos i anys? El més immediat i que sols saben els meus cercles més propers és que aquest 2024 estarem treballant en aquest primer disc en format EP amb cinc temes. Tots són en català, amb accent ponentí i molt i molt propers al que és Bru. Durant aquest any tenim previstos un munt de concerts repartits per tot el territori català. De moment, només puc confirmar que tornarem a tocar dins el cicle Vesprades de Cases de la Música, fent dos concerts a Lleida durant el mes d’abril i que ja ens han cridat per un festival aquest estiu! La veritat és que no hi ha res que ens faci més il·lusió que tornar a gaudir de l’oportunitat de compartir el que fem amb el nostre públic. Fora d’aquestes bones notícies i objectius a assolir, sempre tenim al cap millorar i créixer mentre fem això que de veritat ens omple.