Víctor Resco: "Les solucions a la crisi climàtica tampoc no han de ser a qualsevol preu"

Ecomite. L’etimologia de la paraula ja ens indica que es tracta d’una fal·làcia relacionada amb l’ecologia. Víctor Resco de Dios és científic i treballa en la mitigació d’alguns dels principals problemes que amenacen la sostenibilitat de la nostra societat com el canvi climàtic, els incendis forestals o la contaminació. Doctor per la Universitat de Wyoming, és professor d’enginyeria forestal a la Universitat de Lleida i publica regularment columnes científiques en diversos mitjans de comunicació de prestigi internacional.

Víctor Resco de Dios s’explica com ho fan aquells professors que en algun moment de la nostra vida ens van fer vibrar. A l’entrevista fa servir exemples entenedors, vocabulari planer i la mateixa ironia fina que trobem a les pàgines del seu llibre Ecomitos (Plataforma Editorial), en el qual pretén que tothom sàpiga “realment què està passant al planeta”. 

-Els científics heu batejat l’era actual com de l’Antropocè. És un terme informal. Hi ha discussió, des d’un punt geològic estricte, sobre quan va començar o què el caracteritza, per exemple. Però és útil perquè s’entén que és l’època en què l’home està deixant la seva empremta. 

−Aquesta empremta té coses bones i massa de dolentes, sobretot per al medi ambient. Sí. Però ull amb el catastrofisme! Hi ha un vídeo de l’ONU –està penjat a internet– en què un personatge, el dinosaure Frankie, adverteix l’Assemblea General i compara el canvi climàtic amb un meteorit com el que va provocar l’extinció dels dinosaures. Aquest discurs catastrofista beneficia la inacció perquè paralitza, fa por. 

−Aquesta comparació és una barbaritat, a parer seu? I tant! El clima assenta les bases d’una societat: de l’economia, de la indústria, del turisme, dels conreus, de l’alimentació... qualsevol sacsejada al clima comportarà patiment. De fet, ja el comporta i sempre pateixen els més vulnerables. El canvi climàtic s’està convertint en un catalitzador de la desigualtat social; això és gravíssim i cal fer-hi front. Victor Hugo deia: “La fi del món? Això ja ha passat abans.” No ens espera l’apocalipsi sinó una metamorfosi climàtica a la qual ens haurem d’adaptar. 

−Un canvi que ja és inevitable? El 1988 el New York Times ja avisava que “el canvi climàtic és aquí”. Primer es parlava de crisi climàtica i ara es fa ús del terme emergència climàtica, que és desencertat, a parer meu. Una emergència és patir un infart o que es declari un incendi. En aquests casos s’ha d’actuar de pressa, però no per fer canvis estructurals. En el terreny climàtic, l’emergència és dir a la societat que si no actuem ja, estem fregits. I no és així. L’ONU ha arribat a par-lar d’“ebullició global”! S’ha d’anar amb compte amb el llenguatge, no es pot estar sempre en estat d’emergència perquè això afavoreix el catastrofisme i la inacció. 

−Si no és inacció, és sentiment de culpa. Al llibre parla de la campanya de la petroliera BP i com aquesta es desentenia de la seua responsabilitat amb una hàbil estratègia de màrqueting. Exxon va optar pel negacionisme, tot i que els seus científics feia quaranta anys que havien previst l’impacte de les seues activitats al medi ambient. I BP, en canvi, va seguir una estratègia que, personalment, em sembla molt més intel·ligent: reconeix obertament l’impacte climàtic del seu negoci i fa recaure la responsabilitat en l’individu amb una gran diversitat de campanyes perquè siguem els ciutadans els que assumim la culpa del canvi climàtic. 

−Molt pervers, realment. I fals. Primer, la meitat de les emissions venen del 10% de la població (els hiperrics, els grans magnats) i segon, la petjada ambiental d’un indigent dels EUA sempre serà més del doble que la d’un de català perquè ve condicionat pel context socioeconòmic de cadascú. En la societat nord-americana ni tan sols un indigent pot tenir una petjada de carboni sostenible. La nostra responsabilitat com a individus és molt limitada. 

−Aleshores l’ecoansietat no està justificada? Jo crec que podem oblidar-nos-en (somriu). Com a individus, el millor que podem fer és pressionar les persones que tenen competències com els gestors i els polítics. Ells sí que tenen les eines. 

−Té fe en l’acció política? Com que les polítiques que es prenen són populistes, segueixen els corrents d’opinió, cal que creem un corrent d’opinió que demani solucions reals a la crisi climàtica. −−Sembla molt fàcil, vist així. Tant se val si ets de dretes o d’esquerres. La contaminació, els incendis i les onades de calor et maten igual. L’error és que s’encara el problema amb ecomites, no amb solucions efectives. 

−Doncs continuem parlant d’ecomites. Diu que les energies solar i eòlica no són tan netes com ens volen fer creure. No hi ha solucions màgiques en el tema energètic. Qualsevol mesura que prenem contamina. En el context de crisi climàtica s’han rebaixat els requisits d’implantació d’aquests tipus d’energia pel que fa a la seva infraestructura. 

−Vostè en diu miopia climàtica. Sí. Ens centrem únicament en les emissions, en el CO2, i ens oblidem dels altres factors. Les energies renovables transformen camps i espais rurals en espais industrials, augmenten la demanda de la mineria –per extraure minerals necessaris com el liti– que és una activitat contaminant i, sobretot en el sud global, molt sovint les condicions dels treballadors són infrahumanes. S’ha estimat que s’ha de multiplicar per sis la mineria per arribar, d’aquí a uns anys, a zero emissions. 

−Aquí també tenim liti. Però està prohibida la seva extracció per contaminant. No passa res si ho fem a Xile, el Congo o la Xina encara que perjudiqui els seus habitants, hi treballin nens, contamini l’aigua i els conreus però aquí no? Les solucions a la crisi tampoc han de ser a qualsevol preu. Aquesta expansió de les renovables i la negació de les nuclears és un exemple de política ideològica, que no està basada ni en la tècnica ni en la ciència. 

−L’energia nuclear no és popular. A Finlàndia, els ecologistes li donen suport. Allí han entès –perquè s’ha explicat bé a la població– que no és tan perjudicial per al medi ambient. Aquí ens perd la bilis. 

−Els cotxes elèctrics també generen problemes? Fa falta cobalt per fabricar-los, que normalment s’extreu en condicions de treball esclavistes i que contamina el medi ambient. 

−Tal com ho planteja, aquí no se salven ni els que encara han de néixer. Pot explicar el concepte de ‘nadó cíborg’? El discurs dominant és que els plàstics d’un sol ús són un problema greu, i ho són. Però els plàstics que contenen els cosmètics o la pasta de dents –són ubics– van a la mare, que li passa al fetus a través de la placenta. Hi ha metges que parlen de plasticenta. Els teixits, els ossos del fetus incorporen el plàstic. D’aquí el concepte nadó cíborg. 

−Quins efectes té el plàstic sobre la salut? Encara els desconeixem, però sabem que el plàstic és un disruptor del sistema endocrí, o que pot augmentar el càncer de pulmó. Tenim un problema potencial, segur. 

−I els plàstics que duren, com els biberons? A mesura que es van esterilitzant van alliberant microplàstics. S’ha documentat que un litre de llet provinent d’aquest biberó pot contenir 15 milions de partícules de microplàstics. Les anàlisis de la sang o femtes revelen la presència de plàstics a totes les edats, però sobretot en nadons perquè els utensilis que s’empren per alimentar-los, biberons i culleres, sovint són de plàstic dur. Per què no tornem a reutilitzar el vidre com quan érem petits? 

-Les grans oenagés ecologistes se les coneix com a BINGO (Big NGOs). Parlem de WWF, Wildlife Conservation Society (WCS), The Nature Conservancy (TCN), o African Wildlife Foundation (AWF). Segons explica no són tan benintencionades com semblen. Funcionen com a multinacionals, estan finançades per grans grups empresarials, el Banc Mundial o governs europeus, per no parlar de fundacions privades com la de Bill Gates o Jeff Bezos. Els sous que perceben els seus CEOs volten el milió de dòlars. I sobretot: les petrolieres, les mineries i les grans empreses que contribueixen a la degradació ambiental i al canvi climàtic estan entre els seus principals donants privats. També és pervers, però la compensació de les emissions s’ha convertit en una nova font d’ingressos per aquestes organitzacions que s’anomenen sense ànim de lucre. 

−Al llibre tampoc surten ben parats els Parcs Nacionals, que també considera ecomites. Existeix aquesta idea del bosc verge que és totalment falsa. Avui dia sabem que els sistemes tropicals o subtropicals han tingut una ocupació humana del 90% en els darrers dotze mil anys, i en entorns mediterranis, temperats, on vivim nosaltres, d’un 95%. Tots els ecosistemes, els que tenen bona o mala salut en termes de biodiversitat, han estat gestionats –millor o pitjor– per l’home. L’any 1872 s’estableix a Yellowstone el primer Parc Nacional. Prèviament, expulsen els poblats que l’habitaven –és l’època de la guerra amb els indis als EUA– i venen el Parc com una mostra de com seria la natura si l’home no l’hagués tocada mai. És fals: és una mostra de com la natura va ser gestionada per la seva població indígena. 

−Amb el drama humà que això comporta. Absolutament. És una política de conservació fortalesa que avui en dia es continua aplicant a molts països del sud global, sobretot a Àsia i a Àfrica. Però continuem amb la perversitat: aquesta “voluntat” de conservar la natura verge el que realment busca és fomentar el turisme. I el que provoca és milions de desplaçats. S’expulsa les persones de les seves terres ancestrals. Es queden en la perifèria del Parc Nacional. Quan tornen a entrar, per aconseguir llenya o caçar, se’ls tracta com a furtius. Hi ha milícies paramilitars que els mutilen, violen les dones, assassinen... i aquestes milícies sovint són finançades per WWF i altres entitats ecologistes. 

−Avui en dia encara es practica? I tant. I darrere de tot això hi ha la idea malthusiana que l’home és dolent per naturalesa i que s’ha de protegir la natura de la seva influència. Fals, també.