Rosario Vázquez: “Els acords de pau a Colòmbia són els primers amb perspectiva de gènere

María del Rosario Vázquez era metge a la regió colombiana de Caldas, a la zona cafetera de les muntanyes, i treballava amb víctimes del conflicte armat, sobretot amb dones que havien patit violència sexual. El compromís amb la pau i la justícia social la va posar en el punt de mira dels paramilitars. Amenaçada de mort, va emprendre el camí de l’exili. Ara treballa des de la Taula Catalana pels DDHH i la pau a Colòmbia per ajudar a superar la guerra i construir una societat més lliure i solidària. Part de la seua feina és explicar al món els beneficis de la pau en una societat fracturada.

El seu compromís per superar el conflicte armat a Colòmbia i assolir una societat més lliure i justa, en la qual totes les víctimes vegin reparat el dolor que se’ls ha causat, és inqüestionable. El passat mes de maig va visitar l’Institut Maria Rúbies de Lleida dins el projecte Mirades del Món per commemorar el dia per la pau i la no-violència. Ho va fer de la mà de la regidoria de Cooperació de la Paeria. María del Rosario no perd mai l’oportunitat per explicar, amb un somriure, que malgrat el dolor encara hi ha esperança. 

−Després del govern de Duque, Gustavo Petro sembla que ha recuperat l’agenda de la pau. En quin moment creu que es troba el procés actualment? Els acords venen amb dues-centes recomanacions i més de sis-centes accions per implementar-los. Duque no va complir amb les polítiques acordades a nivell nacional i va fer un ús fraudulent del pressupost públic que estava destinat a la pau. Va fer tot el possible perquè el procés fracassés. Petro està treballant perquè no descarrili, fent moltes més coses de les que reconeixen i expliquen els mitjans de comunicació de masses, que són tots de dretes i repeteixen constantment el discurs que el seu govern és il·legítim. Et pot no agradar, però ha estat escollit a les urnes. Sento que hi ha una polarització molt gran. 

−No hi ha capçaleres progressistes que garanteixin la pluralitat? A Colòmbia els grans mitjans de comunicació, molts en mans de grups empresarials espanyols com Prisa, per exemple, que aquí tendeix a ser progressista, són de dretes. Hi ha petits projectes de periodisme escampats pel territori que estan mirant d’explicar el món des d’un altre punt de vista i que avancen intentant aprofitar les xarxes socials. Però el país no està tan connectat com aquí i per tant és més complicat arribar a la gent per vies alternatives. Els colombians encara estan acostumats a llegir el diari i escoltar la ràdio. Els nous youtubers, que n’hi ha de molt rigorosos, no arriben encara a contrarestar el poder que tenen les grans emissores de ràdio, que s’han convertit en altaveus de la dreta i van repetint constantment un missatge bel·ligerant amb el govern de Petro. 

−Hi ha risc de trencament? No crec que tornem enrere en la confrontació, però no avancem tan ràpid com voldríem cap a la pau total. Això implica converses i pactes amb tots els grups que exerceixen la violència, inclosos el narcotràfic i les bandes criminals. Com deia Arcadi Oliveres, sento que estem en el moment de major foscor abans de veure la llum. 

−Sembla com que l ’ombra d’Uribe encara és molt llarga i que els nous vents del feixisme global esperonen la ultradreta. Uribe va donar molta veu a la dreta i la ultradreta i segueix tenint influència. Però també l’han dut als tribunals per corrupció i a poc a poc la gent veu que les seues receptes no tenien cap sentit. Durant el seu mandat va voler apagar el foc amb gasolina i va posar en el punt de mira dels grups armats aquella gent de la societat civil que treballàvem per la pau i la justícia. 

−A les històriques fotos de la firma dels acords pràcticament tot són homes. Quin paper va jugar el feminisme en el procés? Jo sento que al procés de pau colombià es va arribar per l’exigència de la societat civil i que l’eix central va ser escoltar les víctimes; no va ser per la condescendència dels homes que fins aleshores portaven armes i van decidir abaixar-les. Hi havia un clam ciutadà que era impossible no escoltar. El paper del feminisme va ser molt important perquè històricament a Colòmbia ha sigut un moviment pacifista i antibel·licista. A les converses de l’Havana va ser molt important trobar espais entre dones combatents, dones del govern i dones del teixit associatiu. Les dones no van signar, però van pressionar per aconseguir que els actors principals no s’aixequessin de la taula. Fins i tot quan el conflicte encara era actiu. Els acords de pau de Colòmbia són els primers amb perspectiva de gènere. 

−Van integrar les guerrilles revolucionàries com les FARC el discurs feminista al seu dia a dia? Tot espai dominat per les armes és un espai del patriarcat. Quan escoltes una guerrillera t’explica que se senten molt empoderades per haver combatut en igualtat de condicions que els homes. El respecte se’l guanyaven pel fet de ser combatents, no pel fet de ser dones. Parlen molt dels codis de respecte a les dones dins les guerrilles, expliquen que la violència sexual es castigava fins i tot amb afusellaments. S’ha de tenir en compte que moltes noies acabaven a la guerrilla fugint de la violència sexual que patien a casa. Però la lluita armada és un espai opressor, que em matin igual que a un home no empodera. Per sort, les excombatents que van participar a les negociacions de pau també van aprendre a caminar cap a un feminisme pacifista. 

−Hi havia dones paramilitars? Sí, però moltes menys. Les principals víctimes dels paramilitars, en molta major proporció respecte a la guerrilla, eren les dones. Van utilitzar molt més la violència sexual a l’hora d’atemorir i maltractar la societat civil. Paradoxalment, les dones que van participar dels grups paramilitars acostumaven a ser molt més violentes i cruels que els seus companys homes. 

−A nivell personal com gestiona viure tants anys a l’exili? Tinc dos fills i ara també un net i ja ens podem permetre fer humor per suportar-ho millor. Quan ja va ser insostenible la vida allà els meus fills eren menors i el xicot, que sempre ha sigut molt pràctic, em va dir: “Prefereixo una mare viva a l’exili que una de morta a Colòmbia”. Que visqui a Catalunya ens dona seguretat i tranquil·litat a tots, començant per mi. Des de ben jove mai vaig poder sortir de festa sense tornar amb taxi i demanar-li al conductor que s’esperés que entrés a casa. Saber que puc anar per Barcelona a qualsevol hora i que en principi no em passarà res és molt important. A Colòmbia no podia seure en una cafeteria sense fer-ho sempre mirant de cara la porta. Quan vius amb aquests automatismes és que mai no desconnectes de sentir-te en perill. Un dia em vaig adonar que ja no ho feia, va ser una grata sorpresa de felicitat. El meu fill es burla de mi quan els visito a Colòmbia perquè ni miro els cotxes que poden venir quan creuo un pas de vianants. Aquí sé que els cotxes ho respecten i allà em diu que em mataran només sortir de l’aeroport. 

−Hi ha tornat diverses vegades. Amb el procés de pau s’ha plantejat fer-ho definitivament? Colòmbia encara em fa por. No és segur per a mi i quan hi vaig m’he de coordinar amb els serveis de seguretat del govern. Puc fer vida familiar, però em seria impossible fer-hi una vida pública o implicar-me en política. Una part meua viu allà perquè sento que, com deia Serrat, des de lluny es veu més clar. Des d’aquí puc construir, pensar i tenir una mirada global de Colòmbia que si visqués allà no tindria. A més a més puc participar de moltes xarxes de suport al país. A vegades soc jo qui dona informació als meus compatriotes del que està passant perquè ells estan massa capficats en el seu dia a dia i no tenen perspectiva. Sobretot a les regions més aïllades. La meua activitat política sobre el terreny és molt limitada per aquestes circumstàncies, així que sobretot treballo des de la Taula catalana per la pau i els drets humans a Colòmbia. 

−Seixanta anys de conflicte armat en un empat tècnic permanent. De quin color polític és la comunitat exiliada? La diàspora colombiana és molt diversa. Es calcula que hi ha uns quatre milions de persones colombianes a l’estranger i, d’aquestes, un milió i escaig ho és per motius estrictament polítics. És cert que totes les causes tenen directament o indirecta motius polítics, però no tothom se’n va per la mateixa raó. Uns ho fan perquè el conflicte ha creat un ambient en què és complicat prosperar socialment i econòmicament. Altres ho hem fet perquè hi ha una amenaça directa contra les nostres vides. I en aquest sentit la majoria som gent d’esquerres. També n’hi ha que han marxat perquè les FARC van segrestar la seua família i se’ls fa molt difícil continuar vivint allà. 

−En aquest sentit, com treballa la comunitat a l’exili per ajudar a construir la pau? Nosaltres tenim una associació anomenada La colectiva de mujeres refugiadas, exiliadas y migradas. Vam voler trobar un equilibri entre totes les dones que han marxat perquè les raons de cadascuna són molt diverses, no volíem fer distincions entre una diàspora de primera i una de segona. Fins i tot les que han marxat per falta d’oportunitats econòmiques són víctimes indirectes del conflicte polític. En aquest sentit, el procés de pau també ha de servir per poder-nos explicar obertament què ens ha passat i deixar de fer diferències.