Emili Bayo: "M’ho he passat molt bé amb els personatges de 'Pasta fàcil'"

Amb una narrativa viva, divertida, irònica i crítica, Emili Bayo torna a la novel·la negra amb Pasta fàcil. Després de l’èxit de 'Puta pasta' (Premi Crims de Tinta 2015), l’escriptor lleidatà ens endinsa en una nova aventura del “redactor de bagatel·les” Marc Tramós i del defenestrat sotsinspector dels Mossos, Manuel Torredelplà. 'Pasta fàcil' és un llibre imprescindible a la maleta de vacances d’aquest estiu.

El lector arribarà a la pàgina deu de Pasta fàcil amb un somriure que a poc a poc s’anirà fent més gran fins a convertir-se en una riallada. I malgrat les desgràcies i vicissituds dels personatges els ben asseguro que no es trauran el riure de la cara fins a acabar la novel·la, igual que li va passar a l’autor. Emili Bayo porta un bagatge de més d’una quinzena de llibres, alguns com Tot el que et vull dir, molt personals; altres com Premonicions, de literatura juvenil, el més venut i traduït, fins i tot al turc. Però és l’any 2015 quan guanya el Premi Crims de Tinta amb Puta pasta i quan l’escriptor rep el reconeixement generalitzat de la crítica i els lectors. Ara, després d’un parèntesi amb Després de la tempesta (2023), una novel·la sobre la solitud i les relacions tòxiques, torna amb Pasta fàcil, on el lector es retroba amb els hilarants protagonistes de Puta pasta i on no falta una dura crítica a les polítiques i tripijocs que estan portant el nostre planeta a la seva destrucció mediambiental. 

−Després d’anys escrivint i publicant, el 2015 entra de ple en la novel·la negra i obté un gran èxit. Per què es decanta per aquest gènere, en un moment donat? En realitat, quan jo em plantejo fer la novel·la Puta pasta, la primera amb “voluntat de gènere”, descobreixo que Traïdors i covards (1997) ja negrejava, perquè probablement si es publiqués ara es classificaria dins d’aquest gènere. Però he de dir que Puta pasta neix del desig de retre una mena d’homenatge al gènere negre i per això agafo un seguit d’estereotips com la femme fatale i creo la Vero; el policia marginat, amb Torredelplà o el perdedor amb el Marc Tramós, és a dir, dissenyo uns personatges que habitualment ja formen part de la novel·la negra i tinc clar que no han de ser mers figurants, ells seran els protagonistes i per tant els dono una entitat, contingut i profunditat. 

−Els tres personatges que anomena són realment hilarants... La veritat és que m’ho vaig passar molt bé amb ells. Recordo que a mesura que anava escrivint Puta pasta i donant entitat als protagonistes m’adonava que començava a riure. Fins i tot un dia la meva dona va pujar a l’estudi a veure què passava perquè em sentia riure. El que passava és que estava parlant amb els personatges. 

−Quin és el personatge que més satisfaccions li ha donat? Sens dubte el Marc. És amb el que m’ho he passat més bé i crec que a la novel·la això es nota. 

−Es va inspirar en algú? Home, he de dir que durant una temporada vaig tenir una empresa de serveis lingüístics, però... [rialles] afortunadament no ens assemblem! 

−Un dels trets de Pasta fàcil és sens dubte la ironia i l’humor que envolta els personatges. Com s’aconsegueix que el lector acabi rient mentre els protagonistes cauen en les desgràcies més inaudites? Realment això que acaba de dir és el que buscava. No és una pregunta fàcil, aquesta. Jo entenc la novel ·la com un seguit de personatges situats en un ambient determinat, però la clau està en ells, perquè són els que provoquen totes les situacions. Sí que és veritat que a Pasta fàcil aprofundeixo més en l’entorn dels protagonistes però seran les seves accions les que ho decidiran tot. Per exemple, el Marc es caracteritza per la seva mirada irònica sobre el món en general. És un personatge que tu, com a lector, saps que les coses li aniran malament, perquè no li poden anar bé de cap manera [rialles] però és un tio entusiasta, amb ganes, i que a més fa molta conya amb una mena d’optimisme generalitzat que l’envolta en un moment determinat i fa una crítica de dir “aquí tot Déu és optimista” quan realment estan en una situació límit. 

−L’any 2015 escriu Puta pasta. Al 2023, Després de la tempesta, i ara torna a la novel·la negra amb Pasta fàcil... A mi em molesta una mica que em diguin que soc un escriptor de novel·la negra. Jo soc escriptor de novel·les! Els meus relats són mirades cap al meu món i per això utilitzo els recursos que conec, com la narració, contes, novel·les juvenils, relats policíacs... en cada moment trio. Aquest és un dels avantatges de no haver estat un escriptor professional. Miri, en un moment donat quan guanyo el premi Llorenç Villalonga de Palma el 2004 amb L’edat de les paraules, molt ben dotat econòmicament, em plantejo la possibilitat de dedicar-me professionalment a l’escriptura i al final decideixo que no. Perquè vull escriure quan realment m’apeteixi, no estar lligat. Jo he desenvolupat una carrera com a docent i ara, afortunadament ja jubilat, soc el tio més feliç del món [rialles] i, paral ·lelament, he estat capaç d’anar publicant. 

−Quan escriu Després de la tempesta ve de l’èxit de Puta pasta. No deu ser fàcil de fer aquest canvi de registre. En el meu crani, no. No és complicat! Perquè faig neteja. Jo utilitzo un procediment que és que escric una versió d’una novel·la i la deixo reposar. La poso al calaix o li deixo llegir a la meva dona que sempre em fot bastants pals. La millor manera d’oblidar-me d’una novel·la per després poder-la llegir com un lector qualsevol és començant-n’hi una altra. Una que sigui molt diferent, que no tingui res a veure amb la que he deixat al calaix. Si tu vols és un procediment molt personal però em serveix per distanciar-me, per després agafar-la i llegir-la i veure què falta, què falla... Per aquest motiu no m’és complicat saltar d’un gènere a un altre. 

−Perquè clar, Després de la tempesta és un relat més aviat trist, parla de la solitud, de les relacions humanes, res a veure amb Puta pasta o Pasta fàcil. Sí, és una novel·la trista. I la soledat és un dels temes així com els maltractaments que reben moltes dones. És una història amb intenció de furgar en el més endins de l’ésser humà. 

−I ara amb Pasta fàcil torna al gènere negre. Té algun escriptor com a referent? La veritat és que no puc dir que tingui uns referents clars, sí que és veritat que llegeixo molt. De fet jo em converteixo en lector quan d’adolescent començo a llegir l’Agatha Christie, després ja no l’he llegida més, però és veritat que les seves novel·les em van deixar un regust pel misteri que sempre procuro aplicar. Sí que he de dir que m’ha influenciat moltíssim el conegut escriptor grec de novel·les policíaques Petros Màrkaris. 

−Puta pasta, Pasta fàcil... Hi haurà trilogia? Els dos títols són llibres totalment independents. Quan acabo d’escriure Puta pasta tinc clar que no s’ha acabat i penso que probablement estaria bé fer una trilogia. Després abandono aquesta idea i després hi torno. De moment no tinc cap idea clara per a la tercera. Ara hem estat amb la dona dos mesos a Sicília, és el bo que té, estar jubilat! I ara per ara no descarto que la propera sigui alguna cosa com Pasta siciliana [rialles]