SEGRE

Anna Punsoda: “Vivim en un país desconnectat: el que passa a Barcelona queda deslligat

Anna Punsoda.

Publicat per
maria ribes vilà

Creat:

Actualitzat:

Anna Punsoda (Concabella, 1985) és escriptora, editora, traductora i periodista cultural. El 2003 va marxar a estudiar a Barcelona i ara ha tornat, amb la seva família, als Plans de Sió, on s’ha establert. D’aquest retorn parla ‘La terra dura’ (Pòrtic), un breu assaig en forma de dietari en què, amb aparent senzillesa, explica moments de la seva infantesa, de la vida –sovint deshumanitzada– a la gran ciutat, del paisatge humà i sense horitzons de la Segarra, de l’ús –i desús– del català, de la immigració i de la importància de la cultura.

Encapçala el llibre la cita d’un agramuntí il·lustre, Guillem Viladot: “Només som lliures si ens reconciliem amb nosaltres mateixos.” I és aquesta la idea que sobrevola en les pàgines de La terra dura. Tornar al lloc d’infantesa i primera joventut que Punsoda va deixar per anar a Barcelona i tornar- hi, amb una vida construïda, amb marit i fills. Malgrat conservar l’aspecte d’una jove estudiant, Punsoda transmet la calma de qui ha tornat d’un viatge, també interior, i ha reforçat el lligam cap a una terra que l’ha vist néixer i créixer. La dona madura que és “ha tornat al desert” reconciliada amb ella mateixa i amb el seu entorn. 

−A La terra dura explica com ha estat la tornada a casa, a la terra on va néixer, als Plans de Sió, a la Segarra. No devia ser fàcil, la decisió. No ho va ser, però he de dir que jo soc filla dels Plans de Sió, malgrat que ja de ben petita tenia un peu a Concabella i un altre aquí a Lleida. Vaig estudiar al Claver i anava combinant. Els caps de setmana i vacances a la Segarra, on tinc el vincle. Hem vingut a viure a un poblet, les Pallargues, que és a tres quilòmetres de Concabella. 

−De jove feia el trajecte entre els dos pobles sovint a peu o en bicicleta. Sí. Ara el jovent ha fet una cosa molt maca que és ajuntar-se per muntar festes o activitats. Quan jo era petita hi havia molta rivalitat entre aquests pobles. Els meus amics, quan van saber que me n’anava a viure al poble de les Pallargues, em van dir que els havia traït! [riu]. 

−Han anat canviant sensibilitats, en aquests anys. Sí, moltes. Potser la que més és la que es té envers els animals. De petita amb la colla perseguíem gats. Rellegia fa poc el llibre de Ferran Sàez Acaçar la boira i també en parla. Ell és del 1964. Jo soc del 1985 i encara perdurava aquesta distinció, aquesta escala d’éssers: a dalt de tot Déu, després els homes i, finalment, les bèsties. Ara vivim en un món més horitzontal. 

−El llibre va per la tercera edició. S’esperava aquest èxit? No, en absolut. Però “èxit” en un context català és molt relatiu. No pensàvem que en vendríem més de mil i ja anem pels quatre mil. Això té a veure amb el tipus de text, que és un reportatge periodístic, de lectura àgil, però també hi ha un factor de desorientació política que tenim com a país. Crec que necessitem relats d’arrelament i aquest ho és. Barcelona cada vegada és més complicada, més cara i molta gent marxa. 

−Quan torna, amb tota la família, té una sensació de retrobar- se. Sí, de reapropiació. És curiós, perquè aquests processos són lents, però quan vaig marxar a Barcelona tenia un cert complex pel meu lloc d’origen si em comparava amb els de l’Eixample... al llarg dels anys he anat veient i identificant les bases sobre les quals s’aguanten les altres persones. 

−Ha desmitificat l’altre? Absolutament. I he vist que el lloc d’on venia tenia un valor en si mateix i per la història del país. La Segarra ha fet grans aportacions a Catalunya, però potser es coneixen poc. Perquè vivim en un país molt desconnectat: el que passa a la capital sovint no es lliga amb el que passa a darrere. 

−A darrere. Aquell concepte tan antipàtic de rerepaís... Fa dies que penso com podem parlar-ne sense utilitzar aquest terme o el del territori, que tampoc. Hem de buscar una manera d’anomenar Catalunya sense Barcelona. 

−El llibre s’articula en forma de dietari, en què cada dia explica alguna cosa que ha fet, o reflexiona sobre alguna qüestió. Una d’elles és la llengua catalana. A Barcelona el menysteniment del català és molt acusat, més que a Lleida i molt més que a la Segarra. Barcelona és a 110 quilòmetres dels Plans de Sió, però els contextos lingüístics no tenen res a veure. L’ús del català, que per a tu i per a mi és natural, a Barcelona no ho és i això m’obligava a estar a la defensiva constantment. És un desgast que t’adones que el pateixes justament quan ja no et cal. Allò tan relaxat de no haver d’aixecar la mà en una reunió de pares per reclamar l’ús del català com a llengua vehicular. 

−A l’escola de les Pallargues això ja no ho ha de lluitar. No. Hi ha nens que provenen de famílies castellanoparlants, però el català és la llengua que es fa anar. També la infantesa dels nens serà diferent de la que tenien a Barcelona. 

−Més semblant a la seva, segur. No sé com explicar això sense ofendre ningú, però noto que els nens de poble són més autònoms que els de ciutat. Volten més, tenen més experiències... Sent més petits ja poden fer més coses que a ciutat. A més, es fa molta comunitat: l’encarregada del menjador és una veïna del poble, el professor de gimnàstica és el pare d’un altre nen. 

−Hi ha més contacte intergeneracional, imagino. Totalment. Les relacions són molt diverses i això et fa més permeable a les diferències de sexes, de generacions, d’orígens; més capaç d’entendre el lloc de l’altre. Molts debats no existirien si convisquéssim més amb el diferent. 

−Es perd l’anonimat de la gran ciutat, també. Sí. Jo he tornat a ser la de cal Cinto, o la Cinta (el meu rebesavi es deia Jacint). Tots ens coneixem, en major o menor grau i no m’ha costat res recuperar-ho. Al contrari, aquest llibre m’ha permès explicar als amics de Barcelona que el meu poble no és Alaska i alhora perquè la gent del poble entengui el que jo he fet uns anys a fora. −−Explica que ha costat que entenguin que viviu de la cultura. Sí. Casa nostra és la Biblioteca. 

−I l’Ignasi Moreta, el seu home, és el Francès, perquè un dia va utilitzar l’expressió pied-à-terre. És una anècdota que m’ha cridat l’atenció, perquè comenta: “Jo, que sempre m’he fet passar per més analfabeta del que realment soc, em volia fondre.” És que abans les famílies estaven molt jerarquitzades. Existia la figura del pater familias. A casa, fins que el meu padrí no començava a menjar no començava ningú. I els homes eren els que més pontificaven. Tu podies tenir una altra opinió o matís, però callaves, per no ressaltar o no ferir la sensibilitat de l’home. Li parlo d’un context i d’una època molt determinada. Afortunadament, la meva seguretat no passa perquè la gent sàpiga que en sé més o menys. 

−El moviment feminista ha arribat amb un cert retard, a les Terres de Ponent? Perquè l’estructura familiar tradicional, en els nostres pobles, era més important que els individus; a les famílies les feines estaven molt clares, molt dividides i molt jerarquitzades. La família era l’empresa. Els homes tenien feines duríssimes, però les dones es feien càrrec de la comptabilitat, les criatures, les persones dependents... les dones orquestra sempre han existit. Per no parlar de les dones que, als anys setanta, van marxar de la Segarra per anar a la ciutat a servir. En un context així la permeabilització del feminisme costa més, però arriba. 

−Vostè mira la Segarra amb amor, però també hi ha una visió crítica. L’omnipresència de l’empresa de Guissona bonÀrea n’és un exemple clar. És una empresa que va començar sent petita i no ha passat res més que no passi amb totes les que estan muntades dins del sistema capitalista més desbocat. Créixer, créixer, créixer. Però també –i aquest és el gran mantra– la Cooperativa dona feina a molta gent. Quan va esclatar la guerra, de nou-cents ucraïnesos que hi havia a Guissona es va passar a més de mil quatre-cents. La Cooperativa necessita molta mà d’obra i als escorxadors hi treballen, bàsicament, immigrants. Això no ha estat sempre així: els pares dels meus amics treballaven als escorxadors de bonÀrea i els meus amics ja treballen al laboratori. Però això és només un mirall del que ha passat a escala global. 

−I no ho podem jutjar: les persones anem on hi ha feina. Evidentment. A mi totes aquestes teories de la substitució demogràfica em posen els pèls de punta: és pensar que existeix una organització superior que vol canviar un bloc per un altre, com si les societats fossin productes de laboratori. Les societats són, per naturalesa, dinàmiques i permeables. El que passa és que venen d’altres països i això obliga a una organització més acurada, perquè el català ha de continuar sent la llengua vehicular, perquè aquest fet no sigui un cost per al paisatge, perquè la convivència sigui fàcil... 

−Com creu que s’està duent a terme? Prou bé. Hi ha ucraïnesos, romanesos, i la gent de Guissona no els percep gaire diferents d’ells. Hi ha molts matrimonis mixtos, molts són cristians. Seria molt diferent si tinguessin una altra religió. 

−Al llibre surten persones segarrenques molt potents en l’àmbit cultural i social de la Segarra, com Maria Garganté, Jordi Oliva, Teresa Salat, Fermí Manteca, Joan Montagut... per mencionar-ne alguns. Els anomena “franctiradors culturals”. Cert. Jo sempre dic que la feina que he fet jo és la més fàcil: d’altaveu de la tasca que fan ells, a través de les seves associacions, revistes, plataformes culturals. Gràcies a ells a pobles tan petits hi passen coses grans, com que hi toqui el millor violinista viu en actiu del món. I fa poc hi va venir. Aquests “franctiradors culturals” treballen sense buscar reconeixement, per pur amor a la seva terra. Jo, com a periodista, tinc l’obligació de donar-los veu i rellevància. I miro de fer-ho sempre

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking