Albert Baldomà: “Molts temporers no aspiren a ser com nosaltres, no ens admiren per a res”

Nascut a Puigverd de Lleida fa vint-iset anys, actualment viu la major part de l’any a Farrera, al Pallars Sobirà, on dirigeix el Centre d’Art i Natura des de la tardor del 2023. Després d’estrenar diverses obres teatrals com Peça per a un tros (2016) o La inesperada Virtut de Mirar (2018), així com treballar per a artistes com Íntims Produccions i Carla Simón, Baldomà per fi porta a escena una obra de gran format. El que és nostre s’estrenarà el proper 14 de setembre la Llotja de Lleida parlant d’immigració. identitat i integració cultural.

−El que és nostre és un projecte que ve de lluny. 

Tot va començar quan treballava fent el càsting d’Alcarràs. De sobte vaig mirar els meus orígens, el meu poble i la seua gent d’una altra manera; també vaig començar a preguntar-me sobre el temporers. Em vaig adonar que parlem d’ells sense parlar amb ells. Tinc molt assumit què és Puigverd i com ho viuen la gent que conec de sempre; però què en pensen els temporers? Qui són? Què volen? A partir d’aquí senzillament vaig decidir parlar-hi personalment. 

−I què va descobrir? 

Que molts temporers no aspiren a ser com nosaltres, no ens admiren per a res. N’hi ha que venen amb la idea de quedar-se, però molts només volen aconseguir papers per poder treballar, fer diners i tornar al seu país. Sovint ens pensem que tots volen adaptar-se al nostre estil de vida, però no és així. Molts no volen criar els seus fills aquí perquè consideren que els nostres nens són uns malcriats i uns irresponsables. Tampoc volen que renunciïn a la seua cultura i fan tot el possible per preservar-la, amb tot el que implica a molts nivells. 

−I això com es reflecteix en la seva obra? Em pregunto si mai podrem superar les diferències culturals, que van més enllà de la religió o la política. Fins a quin punt és violent voler que els immigrants adoptin la nostra cultura i reneguin de la seua? La cultura ve de molt endins, és una cosa que heretes i que difícilment canvia. 

−La immigració com una realitat conflictiva és un tema clau per a la dreta i un tabú per a l’esquerra. Soc conscient que m’estic fincant en un vesper, però no voler enfrontar la realitat i deixar-ho en mans de la dreta és un error. Tu pots tenir dades que relacionen immigració i tràfic de drogues, per exemple, i aleshores pots quedar-te aquí i fer demagògia i atiar l’odi o anar més enllà i preguntar-te per què. Hi ha factors de pobresa, de necessitat, de falta de recursos. Parlem de gent que ve de països pobres i sovint conflictius. Votar Vox o Aliança Catalana no serveix per arreglar res. 

−A partir d’aquí reflexiona sobre ‘el que és nostre’. 

On comença i on acaba el que podem considerar nostre? Qui som nosaltres realment? Els fills dels temporers nascuts aquí formen part d’aquest nosaltres? 

−De moment, dalt de l’escenari, sí que conviuen i treballen actors de diferents orígens i condicions. 

Ha sigut un repte molt intens, treballem amb temporers que han acceptat fer d’actors. La nostra no és una peça documental, ja n’estic una mica cansat, d’aquest tipus de teatre; la nostra és una peça de ficció i els que pugen a l’escenari fan d’actors. A l’obra es parlen diferents idiomes i hi ha subtítols en català, castellà i francès. També serà un repte dur l’obra més enllà de la Llotja, ja que els no professionals no poden garantir que vindran. A la vora d’aquests actors hem aconseguit reunir gent de Lleida que té un talent immens i que no sempre valorem com caldria, com Alba Cros, Montserrat Seró o Mabel Olea, entre moltes altres. 

−Una de les trames és una relació d’amor intercultural. Hi ha lloc per a l’esperança?

 Tot i que la història potser no acaba bé, com passa amb totes les històries d’amor, d’altra banda, crec que la convivència és possible i hem de treballar tots perquè així sigui. No hi ha cap altra sortida que no sigui l’empatia i posar-se a la pell de l’altre.