Lluís Sánchez: “Em conec: si hagués estudiat al conservatori no hauria continuat fent música”

Pots saber si algú està al dia de l’ecosistema mediàtic català si reconeix Lluís Sánchez o no ho fa. Nascut a Lleida el 1995, quan va ser seleccionat per participar en el talent show Eufòria de Televisió de Catalunya, molta gent el va reconèixer com “aquell noi que a vegades toca la guitarra al carrer Major de la capital del Segrià”. Considerat la ventafocs del programa, va anar passant de gala fins a plantar-se a la final, que va guanyar contra tot pronòstic davant de més de 230.000 espectadors. La victòria l’ha obligat a repensar la seua carrera musical, que ha d’arrencar gravant un disc en solitari.

A la cafeteria del Parador, un dimecres plujós de setembre, estem pràcticament sols. Aprofitem que Lluís Sánchez ha vingut a Lleida per entrevistar- lo, haver guanyat la tercera edició d’Eufòria l’obliga a quedar-se a Barcelona més temps del que havia calculat quan es va apuntar al càsting. “Als meus tiets els vaig dir que segurament només em quedaria a casa seua uns dies, al final va ser gairebé mig any.” 

−El favorit per a la final era el Julien. Ningú, ni vostè, no va poder amagar la sorpresa quan es va proclamar vencedor. El meu pas pel programa va ser allò que els anglesos en diuen underdog. Ningú no apostava per mi. En un prinicpi no brillava tant com altres que tenien molta força. El Rànger, la Valeria, l’Aina, el Frederic... Eren gent molt potent en el seu registre, tot i que potser després si els treies de la seua zona de confort ja no tant. Jo passava desapercebut i alhora passava de fase. Quan arriba la final, jo pensava que guanyaria el Julien i em semblava molt bé. Tant si era ell com a la Maria. 

−Tots els concursants de talent shows sempre dieu que us estimeu molt i els que guanyeu, a més a més, sempre confesseu que tant us fa haver guanyat vosaltres com que ho hagués fet un altre. En aquell moment sí, en plena final, ho sentia així. Hem de tenir present que venim de viure cinc mesos junts una experiència molt intensa. És com anar de campaments: quedes aïllat de la teua gent i es crea una bombolla en què només existeix el que hi ha allà dins. Això fa que tot sigui més profund. Quan ets allà només ho vols passar bé. Sí que és una competició, però no és directa. Allà fèiem molta pinya i realment feia molta pena quan marxava algú de nosaltres. No hi havia la competitivitat d’esperar a veure si queia un o altre. També vols ser tu qui continua. És estrany perquè alhora estàs content per tu i trist pels que marxen. 

−Però si has de triar entre guanyar tu o ells, entenc que prefereix endur-se la victòria. Ara sí, perquè veig què ha suposat haver guanyat. 

−En què li ha canviat la vida? Fa molta gràcia que em pari la gent pel carrer. És una sensació estranya que vagis a un lloc on no has estat mai i la gent sàpiga qui ets. També depèn d’on et moguis. El programa és molt familiar i el mira molta canalla. La gent de la meua edat no es queden a casa a mirar la tele el divendres al vespre. Canvis en altres aspectes? Ara mateix guanyo menys diners que quan feia bodes i tocava al carrer [riu]. Entenc que aquesta situació es revertirà, en principi és per una bona causa. 

−Guanyar Eufòria no implica un premi econòmic. No guanyes diners sinó oportunitats que has de saber aprofitar. 

−Gravar un disc. La idea de la discogràfica és anar traient singles que al final es converteixin en un disc, sí. 

−Ha firmat un contracte discogràfic perquè ha guanyat un concurs televisiu. Quin marge de maniobra creatiu tindrà? Tinc molt marge de llibertat i si una cosa no m’agrada no la faré. Evidentment la discogràfica té una idea de com està el mercat, què funciona i què no, quines són les tendències... Ells volen que et vagi tan bé com sigui possible i la seua feina també és acabar d’afinar l’estil. De fet pensava que tindria menys marge de què realment m’estan donant. Jo faig indie- pop i aquest és l’estil que em surt de dins. Alhora tinc unes ganes boges de fer una cançó que ningú no s’esperi gens. Ara començo a tenir una explosió de creativitat i m’agradaria sorprendre la gent amb un reggaeton, per exemple. 

−Post Malone ha passat del hiphop al country. I m’encanta. Jo també tinc aquesta pulsió per evolucionar. 

−Si aprofita el moment, és evident que la seua carrera ha fet una passa endavant. Pot ser que a partir d’ara trobi a faltar una certa formació musical? Estaria bé aprendre teoria musical. Però també diré que en el meu cas també me n’alegro de no haver fet classes quan era petit. Per a mi la música ha de ser gaudir i compartir. He vist gent patir al conservatori. Em conec i estic segur que si hagués estat matriculat en un conservatori no hauria continuat fent música. 

−En alguna entrevista ha fet broma afirmant que guanyar el programa ha fet pujar el seu caixet. Tornaria a tocar a bodes, banquets i al carrer? Espero que sigui una etapa que forma part del passat, però també he de dir que m’ho vaig passar molt bé al carrer, amb la banda que teníem encara que no ens vingués a veure ningú o fent bodes i banquets. No renego de res del meu passat musical. Si el disc no funciona i ho necessito per viure, no descarto res. 

−Per al concurs televisiu, què li aportava aquesta experiència com a músic bregat en mil concerts en què mai era el motiu de la festa? A les bodes ningú hi va pel músic i alhora aquest és molt important si vols que la festa surti bé. La meua feina era que la gent gaudís, que m’escoltés, que s’acostés i ballés. I al carrer volia que la gent parés, s’estigués una estona escoltant-me i em deixés alguna moneda. Quan algun dia no sortia com esperava em ratllava molt i m’hi capficava intentant entendre què havia passat. Amb el temps vaig aprendre a despersonalitzar els resultats i treure’m pressió. Jo he de donar el millor de mi i no m’he de preocupar per les coses que no puc controlar. Hi ha molts motius pels quals algú, en un moment determinat, connecta més o menys amb tu. Vaig aprendre a focalitzar- me només en les coses que depenen de mi. 

−Ha parlat del seu grup anterior a l’aventura d’Eufòria, que es deia Vernet. Com a tal ja no existeix, encara que les cançons estan penjades a Spotify al seu perfil personal. Ho vam decidir així amb els components de la banda per donar- los una mica de vida. Són temes que m’agraden molt i estic pensant com incorporar-los a aquesta nova etapa. M’agraden i alhora em fan sentir estrany perquè estan cantants amb accent de Barcelona. 

−Aquest era un punt a favor seu, a Eufòria va normalitzar cantar amb accent lleidatà. El meu objectiu era fer-les totes amb el meu accent, però no és fàcil perquè algunes cançons originals en català les rimes pateixen si les portes al lleidatà perquè la majoria les han fet gent que parla oriental. També hi ha el costum. En alguna gala vaig cantar algun tema en què combinava els dos accents. 

−Des del programa l’animaven a mantenir el parlar lleidatà? El seu objectiu era que fóssim nosaltres mateixos, que fóssim tan naturals com fos possible. 

−I no li costava? Qualsevol persona que el recordi tocant al carrer Major té al cap la imatge d’un noi més aviat discret. A Eufòria els vestits són un món a part. Jo vesteixo molt casual i senzill, però si he de sortir a l’escenari amb alguna cosa llampant i extravagant, no hi tinc cap problema. Crec que a la segona gala em van vestir amb un vermell molt cridaner. En un programa de televisió han d’encaixar els llums, el decorat, el vestuari, el maquillatge, l’escenografia i la cançó. Si m’haguessin deixat vestir de carrer hi ha cançons que no haurien sortit la meitat de bé. El vestuari ajudava a fer el canvi de xip i posar- me al paper. 

−I ballar. Ha descobert una part de vostè que no coneixia? No et pots fer petit davant la càmera, has de tenir desimboltura i quan et demanen fer alguna cosa nova, provar-ho i donar-ho tot. Intentar treure’t del cap la idea que faràs el ridícul davant de tot Catalunya i et convertiran en un meme. En un programa com Eufòria la vergonya l’has de deixar a casa. Al càsting hi veus gent que canta molt millor que tu i no els agafen. 

−De fet, un any abans no va superar el càsting. Segurament aleshores no encaixava en el perfil de concursants que buscaven. No ho sé. El que tinc clar és que has de ser sincer perquè si et fas un personatge s’acaba notant. 

−On es veu d'aquí a un parell d’anys? No hi vull pensar. Ara toca treballar cada dia i fer-ho el millor possible i l’èxit, si ha d’arribar, ja arribarà