Xavier Torrens: “Aliança Catalana podria obtenir un centenar de regidors el 2027”

Xavier Torrens és politòleg i autor de ‘Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català’ (Pòrtic, 2024). En aquest estudi  dissecciona el fenomen de l’ascens de Sílvia Orriols i d’Aliança Catalana, oferint una mirada crítica i molt lúcida sobre les bases ideològiques d’aquest moviment.

Torrens pensa molt el que diu abans de parlar. És curós en la tria dels mots, conscient que el tema que tracta és molt sensible als matisos. Tanmateix, és contundent respecte la gènesi d’Aliança Catalana i també el seu futur 

−Per què s’ha decidit a escriure aquest llibre? Perquè encara no l’havia fet ningú. Sílvia Orriols encapçala l’ajuntament més gran, no només de Catalunya, sinó d’arreu de l’estat espanyol en mans d’un partit nacionalpopulista en la línia de Marine Le Pen, Giorgia Meloni o Alice Weidel, a Alemanya. A més, ha entrat al Parlament de Catalunya, i recordem, amb un diputat de Ponent. 

−Ramon Abad. Exacte. 

−Al llibre argumenta que els atemptats gihadistes a les Rambles de Barcelona del 2017 fan créixer els aliancistes. El fet de parlar-ne molt i culpar les persones migrants, o la comunitat musulmana en particular, els donen ales. No l’atemptat en si. Aquest succeeix l’agost del 2017 i les primeres eleccions municipals són el 2019. Aleshores AC només treu un dels disset regidors de Ripoll. 

−És la gestió política posterior de l’atemptat, llavors? Exacte. Els anys posteriors Aliança focalitza el discurs contra les persones musulmanes fins al punt que Orriols diu que sí, que ella té islamofòbia. Aquest discurs fa créixer el seu suport electoral a Ripoll. 

−No deixa de ser paradoxal, perquè el Ripollès és una de les co-marques que pateixen menys migració i una de les poblacions més segures de Catalunya. Per això crec que no ens hem de quedar amb el superficial. Com el tractament que les institucions van fer de l’atemptat els dies posteriors. Va ser benintencionat, però erroni.

−S’ha entrevistat amb víctimes. Les quals em ratifiquen que aquest error encara s’arrossega. Una setmana després del 17A arreu de Catalunya, Barcelona, Ripoll, Cambrils i també a les comarques de Ponent, es fan manifestacions i protestes socials per condemnar l’atemptat terrorista gihadista amb l’eslògan “jo no tinc por”. Les dues víctimes amb les quals vaig parlar –lolanda Ortiz i Sílvia Gallart– em manifesten que elles encara ara en tenen, de por. No es van sentir gens identificades amb aquestes manifestacions. Però és que a sobre, en el cas de Ripoll, amb bona intenció, l’error encara va ser pitjor: per evitar un possible augment de la islamofòbia les autoritats van fer llegir un manifest a una germana dels terroristes, Hafida Oukabir. 

−Es va mostrar més empatia per la família dels terroristes que no pas per les víctimes? Així va ser. A Noruega hi va haver un atemptat perpetrat per un neonazi i a ningú se li va ocórrer que la seva germana sortís a parlar sobre el tema. A més, finalment, els Mossos, durant unes escoltes telefòniques amb suport judicial, van descobrir que l’entorn familiar dels terroristes, en certa manera, legitimava l’atemptat. Com s’han de sentir les víctimes? 

−Un greu error. Com confondre l’islamisme radical amb l’Islam. És tan absurd com identificar el Ku Klux Klan amb el cristianisme. Aliança utilitza aquesta confusió Catalana i sembla que els va anar prou bé. 

−Al llibre parla que no hi ha una sola extrema dreta. Ho veuràs clar si comparem Santiago Abascal i Vox amb Sílvia Orriols i Aliança Catalana. Al llibre explico deu diferències. Per exemple, Vox està en contra de l’avortament, l’eutanàsia i el moviment LGTBIQ+. Aliança Catalana no. Abascal s’assembla més a l’hongarès Viktor Orbán perquè tots dos comparteixen una ideologia molt reaccionària. En canvi, Orriols s’identifica més amb els nacionalpopulismes de Noruega o Dinamarca. Ella se sent més a gust quan se la compara amb el neerlandès Geert Wilders i sobretot amb Marine Le Pen, de França. 

−En el llibre argumenta que AC no és un partit feixista. A casa nostra la paraula feixista s’utilitza com un insult, una desqualificació, i no tant per definir el que va fer Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco o Primo de Rivera. Hi ha gent d’esquerres que li diu a gent de dretes –liberal, conservadora o demòcrata cristiana– que és feixista. O gent de dretes que diu a gent d’esquerres: tu ets una feminazi. Ull. Aliança Catalana fa ús de la violència? És racista i antisemita? És militarista? No. Aliança Catalana no és feixista, però és d’extrema dreta, perquè en els darrers anys ha aparegut una nova extrema dreta, el nacionalpopulisme, que a casa nostra encara no es coneix prou. −

−Crida l’atenció quan diu que és habitual que els nacionalpopulistes semblen d’extrema esquerra en les formes. És característic. El dia que va anar a votar a les eleccions catalanes Orriols portava una samarreta de Revolta Pagesa. Si algú no la conegués, hauria dit que potser era de la CUP o dels comuns. Hi ha una dita catalana que diu que els extrems es toquen; en aquest cas és en les aparences. 

−També explica com Aliança Catalana utilitza emocions com la ràbia i la por. Quin paper juguen les emocions en la construcció del discurs aliancista? S’adrecen a uns votants potencials que se senten abandonats socialment perquè, per exemple, abans rebien una beca de menjador escolar que ara ja no tenen. I ho fan culpabilitzant els immigrants. Hi ha ressentiment, hi ha ira, hi ha por a la inseguretat. Però també emocions positives. 

−Quines? La sorpresa de l’èxit. Fixem-nos que Orriols en només dos anys ha estat elegida alcaldessa i diputada. Esgrimeixen un sentiment que és bo, que és en aquest cas l’amor a la pàtria, a Catalunya. S’erigeixen en “salvadors de Catalunya” i es distancien d’altres partits independentistes perquè ells no són processistes. Es consideren autèntics, els únics nacionalistes. Des de la ciència política diríem que són nacionalistes radicals. Des d’aquesta aproximació el nacionalpopulisme ja és més fàcil d’entendre. Aquest populisme els posiciona molt en contra de les elits polítiques i econòmiques. I són molt actius a les xarxes socials. 

−Les piulades d’Orriols a X són contundents. Sí. A Catalunya han tret diputats gràcies a l’antic Twitter, en bona part, i a Ripoll van treure la batllia gràcies a WhatsApp, per exemple. Això és una de les coses que he anat descobrint. 

−També dona el seu punt de vista sobre el cordó sanitari que els altres partits han aplicat a AC. Crec que aquest cordó ha enfortit aquest lideratge perquè li ha permès presentar-se amb un “estic sola contra tothom”. És evident que els mitjans de comunicació n’han de parlar, n’han d’informar. No es pot amagar un fet social i polític que està succeint. Cal anàlisi, calen dades. A mi no em fa res admetre que arran de l’escriptura del llibre he canviat la meva opinió de segons quins aspectes. Perquè l’anàlisi supera l’opinió. −−I els partits polítics? Li han fet bona part de la campanya política atacant-la directament, amb desqualificacions i retrets. Ella els posa al mateix sac i li permeten fer-se la víctima i polaritzar la societat entre ells o nosaltres. Amics o enemics. 

−Aleshores, com hem d’actuar? Fent pedagogia social, ja als instituts de secundària, per evitar prejudicis basats en clixés falsos. No ens convé la confrontació. Cal un treball a mitjà i llarg termini dissenyant polítiques públiques amb impacte social. Per exemple, i com dèiem abans, si falten beques menjador escolar, cal generar-ne. Les necessitats socials bàsiques s’han de cobrir sempre. Catalunya i Madrid són les comunitats que menys inverteixen en política social i la que més, el País Basc. Som a la cua! 

−Un repartiment equitatiu evitaria la polarització social? Entre altres mesures, sí. Si ara no poder tenir una beca genera sensació d’injustícia, el nacionalpopulisme el que fa és aprofitar-ho per culpabilitzar la gent que ve de fora: m’ho prenen a mi per donar-ho a ells. Amb una bona cobertura social aquest discurs no seria possible. 

−Quin futur vaticina per a Orriols i Aliança Catalana? Hi ha la possibilitat que pateixi una davallada. Si això esdevingués seria perquè Orriols abandona la política, per la raó que sigui. La sortida del líder, en aquests partits nacionalpopulistes, significa l’enfonsament de la formació perquè pivoten al voltant del líder. Si Meloni se n’anés dels Germans d’Itàlia probablement desapareixeria el partit. A Catalunya, a curt termini que marxi Orriols és improbable. 

−Aleshores el més probable és que Orriols continuiï al capdavant d’Aliança Catalana i creixi? No ho dic al llibre, però et dono una exclusiva: crec que a les futures eleccions municipals del 2027 obtindrà més d’un centenar de regidors a tot Catalunya. 

−Un ascens tan gran? Ara només en té sis. Sí, mira: tornem a Meloni. Tenia un 3,7% dels vots, exactament el mateix percentatge que té Orriols, i ara és la primera ministra d’Itàlia. O un cas menys conegut: un partit que es diu Chega! (en català Prou!), el nacionalpopulista de Portugal, el 2019 tenia un únic diputat. Ara, el 2024, en té cinquanta. Per tant, compte, perquè una de les característiques d’aquests partits és l’ascens fulgurant. Pugen molt més ràpid que els altres. 

−El veig molt segur. No tinc una bola de vidre, però fent anàlisi i comparacions amb partits homologables hi ha una probabilitat important que això passi en un futur molt proper.