Christian Alonso: "Hem transformat l’escena cultural lleidatana"
El 2022 el comissari d’art i professor universitari Christian Alonso va prendre el relleu en la direcció del Centre d’Art La Panera de Lleida. La seva incorporació va suposar una alenada d’aire fresc per al territori. L’art local, nacional i internacional han estat les pedres angulars del seu projecte. Les exposicions han abraçat la perspectiva ecològica, feminista i antiracista, i han promogut el pensament crític. Dos anys més tard, Alonso en fa balanç tot viatjant pel seu ahir, el seu avui i el seu demà. Orgullós del seu origen bordetà, apassionat per l’art i amb un inequívoc compromís social, Alonso desgrana què implica treballar al capdavant d’una institució com La Panera.
Ens hem citat a La Panera, un dia assolellat de setembre, per conversar tranquil· lament als bancs de la tribuna del primer pis, des d’on contemplem un carrer Sant Martí carregat d’històries i vivències.
−Comencem fent memòria, viatgem en el temps i evoquem els primers records d’aquell petit Christian que el barri de la Bordeta de Lleida va veure néixer i créixer. Com va sorgir la seva passió per la història de l’art?
De petit he viscut entre la Bordeta i la partida la Femosa, a l’Horta de Lleida, a la torre dels meus padrins gallecs. Vaig estudiar primària al col·legi concertat El Carme, perquè ma mare hi treballava i era l’únic centre al barri que oferia menjador. L’ESO la vaig fer al Maria Rúbies, on la professora Pilar Rius em va transmetre la passió per la història de l’art. He estudiat amb beques i defenso el sistema d’ajuts escolars, ja que permeten l’accés a l’educació a tots els estrats socioeconòmics. He estudiat arts escèniques durant molts anys i m’he dedicat professionalment al món de la música. Això ha sigut molt valuós per a mi...
−Unes llavors que van propiciar que es llancés a estudiar història de l’art. Per què a la Universitat de Barcelona? Vaig estudiar a la UB perquè em permetia especialitzar-me en art contemporani. M’he format amb la Dra. Anna Maria Guasch, una de les historiadores de l’art més influents d’Espanya i de l’Amèrica Llatina. Des del grup de recerca vaig coordinar durant molts anys un curs de comissariat d’exposicions d’art, amb el qual vaig adquirir molta experiència. També vam organitzar nombrosos congressos on convidàvem comissaris internacionals. A la meva tesi doctoral em vaig proposar entendre com els artistes presten atenció als ecosistemes, i sobre aquest tema he fet exposicions, he escrit llibres, he liderat recerques aplicades, i he organitzat tota mena d’activitats. Sempre he tingut un peu a la universitat i al comissariat d’exposicions.
−L’altra de les seves altres grans passions és la docència, que ha anat cultivant en diverses universitats catalanes, i ara a la Universitat de Lleida. Què li ha aportat en l’àmbit professional i en el personal?
La beca doctoral em va permetre començar a fer classes a la UB. Després em vaig incorporar a l’Escola Superior de Disseny ESDI (Universitat Ramon Llull), i ara ja fa cinc anys que imparteixo història de l’art a la Universitat de Lleida. Em fa molta il·lusió poder aportar el meu bagatge a la meva ciutat, després d’haver dedicat tants anys a formar- me, d’haver adquirit experiència professional en el sector públic i privat, i d’haver participat en projectes a Catalunya, Espanya i a l’estranger. Crec que és molt important que es fomenti la col·laboració entre la universitat, les institucions i les entitats socials, i que s’afavoreixi la professionalització de l’alumnat. −
−Quan va prendre el relleu en la direcció del Centre d’Art La Panera, va obrir una nova etapa amb un flamant projecte que ha incorporat una perspectiva feminista, ecològica, i antiracista. Dos anys més tard, quin seria el balanç quantitatiu?
Hem produït vint-i-cinc exposicions; sis de col·lectives, cinc d’individuals, i onze de projecte. Hem produït quaranta projectes de nova creació que s’han pogut veure en aquestes mostres. Hem organitzat cinquanta-dues activitats vinculades a les exposicions, que inclouen tallers, performances, debats, conferències, i passejades. Hem participat en dos projectes Europeus, hem organitzat dues residències d’artistes als instituts de secundària... Aquests números evidencien que La Panera és un centre d’art, i no pas un museu. Un centre d’art s’enfoca a la producció, investigació i experimentació artística, mentre que un museu té la missió de conservar, estudiar i difondre un patrimoni. Els museus treballen amb una col·lecció de peces (artístiques, etnològiques, industrials...); els centres d’art, en canvi, treballem directament amb els i les artistes, i amb el moment històric actual.
−I quina valoració en fa des del punt de vista qualitatiu?
Durant aquests dos anys hem treballat seguint tres grans eixos. Primer, hem ofert una programació de qualitat basada en el treball d’artistes locals, nacionals i internacionals. Segon, ens hem compromès a treballar des del territori, creant exposicions individuals d’artistes de Lleida, produint projectes que reflexionen les realitats socionaturals de la plana i el Pirineu de Lleida, donant suport a artistes, entitats i projectes (com el CAN Farrera, Forma Balaguer, CAMP Juneda o Promethea Lleida...), involucrant associacions i institucions en la recerca i producció de projectes (Morera, Museu de l’Aigua, Ateneu Popular de Ponent, Colors de Ponent...), i prioritzant encàrrecs tècnics a professionals de Lleida. Finalment, hem treballat incorporant la perspectiva de la sostenibilitat ecosocial, que ha implicat fer exposicions amb una mirada ecològica, feminista i antiracista, fomentar el pensament crític i la recerca, col·laborar amb agents socials, treballar amb les comunitats locals, comprometre’ns amb les bones pràctiques, assegurar l’accessibilitat dels projectes, i ser conscients de l’impacte mediambiental del centre.
−Sorprèn que la novetat sigui que La Panera tingui en compte el seu territori…
Soc el primer director de Lleida, i he format part de la comunitat artística que històricament no s’ha sentit sostinguda pel centre. Que en els primers vint anys només s’hagin produït dues exposicions individuals d’artistes lleidatans és simptomàtic d’una mirada captivada pel que és de fora que no té en compte el que és propi. Em semblava que calia revertir la situació. Per aquest motiu, en dos anys hem produït exposicions d’artistes lleidatans (Simon Contra, Pol Merchan, Elisa Munsó), hem encarregat projectes a creadors i creadores que van néixer o viuen i treballen a Lleida (Agnès Pe, Ona Bros, Ferran Lega, Olga Olivera-Tabeni, Marta Bisbal, Joon, Bárbara Sánchez Barroso, Núria Andorrà, Cleofé Campuzano, Kepa Landa, Aina Mestre...), hem encomanat projectes «sobre» Lleida a artistes no nadius (Mariona Tolosa Sisteré, Chiara Sgaramella, Vicky Benítez, Guiu Gimeno Bardis, Eduard Ruiz, Carlos Monleón, Tinta Fina...). Afirmar que La Panera fins ara no ha recolzat artistes de Lleida no vol dir que hagi donat l’esquena als seus ciutadans; fa vint anys que des dels departaments d’Educació i Programes públics s’ha fet una feina incansable de fidelitzar públics escolars i col·lectius, i el fet que avui en dia tinguem molta assistència d’aquests públics ho evidencia.
−A banda de mirar l’art de la casa, La Panera ha atresorat una dilatada programació amb figures internacionals de renom. Així és. Només per posar un exemple: l’artista que hem exposat recentment, la guatemalenca Regina José Galindo, va guanyar el Lleó d’or a la Biennal de Venècia de 2005 i actualment té una mostra al MOMA de Nova York. També hem presentat projectes d’artistes internacionals de renom, com Angela Melitopoulos, Annie Sprinkle i Beth Stephens, Del LaGrace Volcano, Tue Greenfort, Sissel Marie Tonn, Liu Xi o Félix Blume. També hem organitzat activitats amb convidades internacionals com Brigitte Baptiste, Salomé Voegelin, Macarena Gómez-Barris o Alex Brahim. Aviat col·laborarem amb el projecte que representarà Catalunya en la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2025. No oblidem les exposicions d’artistes nacionals: Abel Azcona, Marc Herrero, Alba Feito, Oriol Miró, Ignasi Aballí, Alicia Santamaria...
−Recordo que en una de les inauguracions d’ençà de la seva arribada, va deixar anar: «Aquí els protagonistes són els i les artistes i les exposicions», evidenciant una nova manera de fer. Diria que la sensació general és de “canvi d’era”?
Crec que està havent-hi un canvi d’era en les institucions artístiques; un canvi generacional, un canvi dels temes que es tracten, i un canvi de maneres de fer. Tinc la sensació que, en aquest sentit, hem transformat l’escena cultural lleidatana. Si més no, hem transformat uns patrons i unes inèrcies establertes. Ens ho diuen molt sovint els visitants i les entitats, dins i fora de Lleida. Sempre he reconegut la feina de les anteriors direccions de La Panera. I he donat continuïtat als projectes consolidats. Dit això, jo em vaig presentar al concurs públic amb un projecte socialment transformador i metodològicament rigorós, i m’alegra saber que, malgrat els desafiaments, l’hem anat complint.
−Un projecte amb moltes llums i alguna ombra amb què us heu anat ensopegant. Quines han estat aquestes ombres? Les meves condicions laborals m’han afectat significativament. Durant dos anys he treballat amb un contracte d’autònom, amb una dedicació de trenta hores, amb el qual jo emeto factures cada tres mesos, i cobro cada quatre. També he hagut d’assumir l’assegurança civil professional del centre. Sembla contradictori que sigui el màxim responsable de la institució, i que alhora sigui “extern” a l’ajuntament. És el consistori qui gestiona l’equipament, tot i que el pressupost de producció prové de la Generalitat.
−Tornem a viatjar en el temps mirant, aquest cop, al demà. Quina serà la programació dels pròxims dos anys? Tècnicament, jo finalitzo el meu servei de direcció el 31 de desembre del 2024. No obstant això, la regidoria m’ha demanat que dissenyi la programació de l’any 2025, això si, sense ser-ne el director. Un dels plats forts de la programació serà la mostra col·lectiva sobre art i extractivisme. Aquesta serà la segona part de la 13a edició de la Biennal d’Art Leandre Cristòfol, que per primera vegada tindrà un tema, per primera vegada prestarà atenció als artistes llatinoamericans, i per primera vegada es presentarà en dues exposicions: una individual i una col·lectiva. Entre les artistes destaquen Sandra Gamarra, que representa Espanya al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia 2024, i Carolina Caycedo, una de les artistes més influents d’Amèrica Llatina.
−Per què el seu contracte arriba a la seva fi? La regidoria de Cultura ha decidit no prorrogar el meu contracte perquè, segons diu, vol treure una plaça de direcció amb condicions dignes, i per això caldrà que torni a concursar. El concurs però, trigarà mesos a sortir...
−I no es por prorrogar fins que es convoqui aquest concurs? Penso que la Panera és un servei públic al servei de la societat i que la manca de direcció posa en risc els recursos per als artistes i la ciutadania.
−Té la intenció de tornar-se a presentar al concurs? Molt probablement. Es necessita temps perquè els projectes sedimentin. M’alegra constatar que el que hem proposat ha despertat molt d’interès i participació. A més, els meus companys de La Panera són uns grans professionals. Això em dona forces per continuar apostant pel projecte.
−Faci’ns cinc cèntims del pròxim cicle expositiu que inaugurareu a l’octubre. El 19 d’octubre inaugurem la que serà la primera exposició de l’artista xilè Ignacio Acosta a Espanya, que conviurà amb mostres de les artistes Dora Garcia, Elsa Casanova, i Gemma Villegas, i la col·lectiva Només si fa olor de terra sobre art i feminismes.