Josep Ribera Castellà: “Vaig negociar l’entrada de Gillette a l’URSS amb Vladímir Putin”

Nascut a Cabanabona fa 82 anys, Josep Ribera Castellà i la seua dona ara passen la vida entre Andorra i Torrebesses. Pel camí han viscut a Madrid, Sevilla, Boston i Londres. Durant trenta-cinc anys va ser alt executiu de Gillette, arribant a comandar més de trenta companyies repartides per un centenar d’estats. Ribera Castellà té molt clar com s’ho va fer un xicot de la Catalunya interior per arribar a dalt de tot. Per una banda era al lloc adequat en el moment precís, després va ser un treballador infatigable que aplicava amb avidesa l’art de l’estratègia.

Tot i la vida atrafegada i estressant d’un alt executiu internacional amb el quarter general a Londres i més de sis mil treballadors al seu càrrec, Josep Ribera Castellà i la seua família mai no van deixar de venir a passar un mes l’any a Torrebesses. Tant ell com la seua dona han tingut sempre molt clara la importància de la família i les arrels, valors que han inculcat a les seus filles, ara ja grans, les quals van enviar des d’Anglaterra a estudiar a la Universitat de Lleida “perquè no perdessin el contacte amb la nostra terra”. Ens rep a la casa que tenen en aquesta població del Segrià, un petit paradís on sembla que el temps i la vida puguin passar al marge de tot i tothom. 

−Als vuitanta-dos anys està acabant el que podríem considerar el seu llegat, una trilogia dedicada a l’estratègia i el lideratge. Quan vivia i treballava a Boston vaig fer un màster sobre estratègia i opinió pública al MIT de Massachusetts. La meua intenció era escriure una tesi doctoral sobre el tema, però per motius de feina em va ser impossible posar-m’hi. Tot i això, el meu interès per l’estratègia es remunta als anys que vaig estudiar a l’ESIC de Madrid, on vaig tenir un professor molt bo que em va despertar les ganes de saber-ne més. Amb els anys he acumulat una biblioteca de més de cinc-cents volums sobre la qüestió. El que estic escrivint és fruit d’aquestes lectures –la teoria– i els més de cinquanta anys d’experiència en feines de molta responsabilitat –la pràctica. 

−El gruix de la carrera el va fer a la mítica companyia de fulles d’afaitar Gillette. Trenta-cinc anys. Vaig començar l’any seixanta-set com a cap de vendes per a Espanya i Portugal i m’hi vaig estar fins al 2002. 

−No va començar amb un càrrec a l’escala baixa de la piràmide! Pensi que venia de ser director de màrqueting de Metalúrgica Santana, una de les quatre empreses automobilístiques d’Espanya. −

−I abans d’aquesta feina? Estudiava. Aquí vaig entrar-hi amb vint-i-tres o vint-i-quatre anys.

−Ara seria una projecció professional impossible per a un jove. Aleshores érem literalment la primera promoció en el tema del màrqueting. Les grans empreses se’ns rifaven. No és que hi hagués una necessitat expressa, aleshores només hi havia la intuïció que el futur passava per aquí. Quan vaig entrar a Gillette ja en tenia trenta-quatre, però encara tenia cabells [riu]. 

−Fins aleshores, i durant molts anys més, l’idioma internacional que fomentava el franquisme era el francès. Com portava el tema de l’anglès en aquella època? Els primers temps amb el francès n’hi havia prou, però com que la companyia és americana de seguida vaig veure que necessitava l’anglès per progressar. Podríem dir que el vaig aprendre a bufetades. Vaig fer un curset immersiu de quatre setmanes i llestos. La resta, sobre el terreny i per necessitat. 

−En què consistia una feina com la seua? Definir els objectius, reunir els mitjans, organitzar i planificar les accions amb els recursos de què disposava i executar el pla establert. Tot això ho decidia jo i ho delegava. 

−Veu els joves d’avui en dia prou preparats per assumir aquestes tasques en una gran companyia internacional? Depèn de les persones. He parlat amb gent jove amb una qualitat i preparació extraordinàries. Em demanen consell i la veritat és que no en necessiten. També trobo molta gent que no està disposada a l’esforç i el sacrifici, a assumir responsabilitats més enllà de les que t’han donat de manera que puguis progressar. Per fer carrera has de demostrar que pots créixer fent més feina i assumint més responsabilitats que els mínims que t’exigeixen. Em sembla que hi ha molt jovent que vol un bon sou ara i aquí, sense responsabilitats, obligacions ni presentar resultats. Una posició molt còmoda. El jo, ara i aquí és generacional entre el jovent del segle XXI. Jo vaig anar a Madrid, Sevilla o Boston per seguir les oportunitats. Ara volen que els hi portin a casa. 

−També viatjava molt? Els darrers anys de vida corporativa feia la volta al món dues vegades l’any. Aquesta és una de les raons per les quals vaig plegar i em vaig dedicar a la consultoria. Aleshores una setmana meua podia començar el dilluns a l’oficina de Londres; al vespre ser a Johannesburg; al cap d’un dia i mig anar a Bahrain i després tornar a Anglaterra perquè el divendres havia de ser a Boston. 

−Tot això amb vols comercials? Ho combinàvem. La companyia també em posava un jet privat un mes l’any. Jo gestionava molt territori a nivell internacional. 

−Té dues filles. Com s’ho feia per combinar la feina amb les responsabilitats familiars? Són dues tasques molt exigents. En aquests casos és molt important la dona. La meua, Dolores Cortada, sempre ha estat a casa i s’ha encarregat de la família. Ella ha sigut sempre un referent a casa, imprescindible per fer créixer la canalla. La meua dona va sacrificar la seua carrera per ser el puntal de la família. És veritat que treballava moltes hores, però els caps de setmana sempre vaig procurar estar amb la família. A vegades hi ha pares que tenen remordiments per no haver estat prou temps a casa. Jo no tinc aquest sentiment. 

−Vostè va viure l’entrada de les empreses occidentals a l’antiga Unió Soviètica? És més, en vaig ser el pioner. Gillette va ser la primera a instal· lar-s’hi i ho vaig comandar jo. Era a finals dels vuitanta, durant la perestroika de Gorbatxov, quan encara no havia caigut el mur de Berlín. El director d’inversions estrangeres a Leningrad, on vam decidir establir-nos, amb el qual vaig negociar personalment tota l’operació durant divuit mesos, era un jove molt dinàmic i espavilat que es deia Vladímir Putin. Vam fer moltes coses junts i vam ser molt amics. Ara no el reconec, aleshores era un home molt pragmàtic i realista. 

−A tot arreu ens hem d’afaitar. Quan treballes en una multinacional aprens a tenir un respecte i una tolerància pels règims de cada país. Has de complir les normes i si canvia de règim no és una cosa que ens afecti ni ens incumbeixi. Nosaltres hem de fer negoci. 

−I mai no va deixar de llegir llibres d’estratègia. Exacte. 

−Podria condensar-la en unes poques idees imprescindibles? És l’art d’aconseguir uns objectius, que se’ns resisteixen o que uns altres ens disputen, i fer-ho de manera eficient i eficaç. Tot el que après sobre la qüestió ho he resumit en onze lleis imprescindibles. Les onze lleis universals de l’estratègia. Primer cal saber què volem exactament i quan tenim previst que ho podem aconseguir. Hem de saber els recursos dels quals disposem i els hem d’invertir en la mesura justa, no podem gastar més del que sigui estrictament necessari per a cada acció prevista. Hem de ser conscients dels nostres límits per no arriscar allò que posi en perill la nostra supervivència. Has de saber combinar les diferents estratègies –accions concretes– per ser eficient i eficaç, així com també has de ser competitiu. Saber accelerar quan cal, tenir iniciativa i poder sorprendre. Tot això ha de ser senzill perquè les persones en qui delegues les tasques ho puguin implementar i puguin aportar-hi de la seua part. També és molt important que hi hagi un comandament únic, un lideratge fort capaç de motivar el seu equip. 

−Com en les guerres i l’esport. L’art de l’estratègia i les seues lleis universals tenen el seu origen en el terreny militar, però és atemporal i val per a qualsevol afer de les nostres vides. 

−I com podem desenvolupar aquest pensament estratègic? Mitjançant l’estudi, l’observació i l’experimentació. El primer ens aporta la base teòrica, la qual necessitem contrastar-la i experimentar- la per poder assimilar-la. Observar casos reals posa en evidència la universalitat de les lleis que esmentava. Al final, però, necessitem viure- ho en primera persona. És un procés lent, i alhora possible i fascinant, que és important compartir amb les generacions més joves.