Oleguer Presas: “Per a nosaltres el futbol no va de guanyar sinó de gaudir, créixer i cooperar”

Estudiava Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i jugava a la Gramanet quan va fitxar pel Barça de Van Gaal. Després de cinc temporades i sumar dues lligues i una Champions, se’n va anar a l’Ajax d’Amsterdam i després es va retirar. Oleguer Presas mai va dissociar ser un personatge públic de les seues idees polítiques, sempre en sintonia amb l’esquerra independentista i els moviments socials. Actualment viu a Sabadell i està implicat en La Caserna, una escola de futbol no competitiva que treballa perquè aquest esport sigui una eina d’inclusió i cooperació comunitària.

Ens esperava a la sala Alfred Perenya de Lleida amb el mateix posat impertorbable i el mig somriure que el caracteritzava al camp. Va venir a la capital del Segrià per participar a la taula rodona Futbol i valors organitzada per Òmnium Cultural i l’escola de Formació Guillem Agulló.

Recelós de la seua vida privada, va acceptar aquesta entrevista amb una sola condició: no parlar de l’actualitat blaugrana. Oleguer Presas sempre va ser un rara avis del futbol professional i el seu posicionament polític el va situar en el punt de mira de la ultradreta, que va alimentar alguna polèmica que va entomar amb naturalitat.

La més sonada, renuncia a jugar amb La Roja. Acostumats que els jugadors professionals protagonitzin campanyes publicitàries en lloc de campanyes solidàries, i que organitzin campus de tecnificació només a l’abast d’una minoria selecta en lloc d’organitzar equips i partits sense exclusió ni més intenció que gaudir, Presas també és un exjugador poc convencional. A Lleida va venir per parlar d’un projecte social i esportiu disruptiu, l’escola de futbol La Caserna de Sabadell.

Després de set temporades a l’elit es va retirar sense fer soroll.

Jugar en un equip com el Barça implica un nivell d’exigència i dedicació gairebé exclusives de temps i energia. En plegar del futbol professional vaig tornar a Sabadell, la meua ciutat, i vaig intentar recuperar totes aquelles coses que havien quedat aparcades per les circumstàncies. Parlo de coses tan senzilles i alhora importants per a mi com és anar a la muntanya o passar temps amb els meus amics i la família, per exemple.

Quan va fitxar pel Barcelona estava estudiant la carrera d’Econòmiques a la Universitat Autònoma. Es va llicenciar?

Sí. La meua carrera com a futbolista va ser atípica perquè vaig arribar molt tard al futbol professional i, com comentes, estava acabant la carrera. Mentre jugava a Santa Coloma entrenava molts dies entre setmana i els caps de setmana tenia partit, però ho podia anar trampejant.

Quan vaig fer el salt al Barça el ritme es va intensificar. Entrenàvem cada dia, jugàvem moltes vegades entre setmana i teníem molts desplaçaments que implicaven passar nits fora de casa.

No em quedava gaire temps per estudiar i ho vaig anar salvant gràcies a companys de classe que em passaven els apunts i m’ajudaven a estar al dia.

Ha treballat mai d’economista?

En tornar d’Holanda vaig treballar una temporada a la cooperativa d’energia renovables Azimut360 de Sabadell, portant temes de comptabilitat.

Amb el temps vaig veure que era una feina que no m’apassionava i tampoc estava gaire motivat per actualitzar-me en aquesta línia. Durant la carrera m’havia interessat més l’economia mundial que la d’empresa, i encara que era una cooperativa i el projecte era molt engrescador al final es tractava de fer feines de comptabilitat i administració.

Segur que és més il·lusionant l’escola de futbol La Caserna. Com va començar l’aventura?

El projecte neix en un espai ocupat que era una antiga caserna de la Guàrdia Civil abandonada des de feia deu anys i que un grup de veïns de Sabadell vam decidir recuperar per donar-li vida i fer activitats per a la gent del barri.

Mentre els adults ens implicàvem en la rehabilitació els infants jugaven al pati. A poc a poc les famílies van plantejar la possibilita de donar forma a aquella activitat.

Ja que els agradava el futbol, que algú els n’ensenyés una mica i planificar uns entrenaments. Alhora les famílies van expressar que volien fugir de l’exigència que suposa el futbol federat.

La idea va arrelar.

Ara som al voltant de 190 infants i joves amb les famílies corresponents al darrere. És important entendre que és un espai autogestionat en el qual les famílies s’organitzen.

Ens estructurem en comissions i les coses surten si hi ha prou gent implicada per tirar-les endavant. Hi ha famílies que han d’aconseguir les equipacions, altres han de gestionar els entrenaments o buscar equips amb els quals jugar si volen fer un partit amistós.

Hem tingut un desenvolupament molt orgànic; per la mateixa dinàmica de funcionament no podem fer un creixement forassenyat perquè no tindria sentit i no tindríem capacitat per gestionar-ho. Si tenim gent nova per entrenar i famílies disposades a dinamitzar un nou grup, doncs el creem.

Tota aquesta estructura sense pagar ni una fitxa a la Federació Catalana de Futbol ni inscriure’s en cap lliga competitiva.

Ara estem en el punt que si un dels grups vol participar d’una lliga federada té la llibertat de fer-ho. Ni és obligatori ni està prohibit. En aquest sentit els grups s’han de poder autogestionar.

Sense deixar de ser genuïnament participatius. Vostès posen en pràctica allò que en altres clubs és només una etiqueta.

És una qüestió de prioritats. Tots els clubs venen la idea de ser inclusius, però a l’hora de la veritat és veuen empesos a prioritzar els resultats.

I si tu vols guanyar tots els partits ja no pots deixar que jugui tothom igual. Quan per al club és important el prestigi que donen les victòries, perquè això atreu més jugadors, que al seu torn es tradueix en més fitxes federatives i més inscripcions, entres en una roda en què només pots sobreviure a base d’intentar guanyar.

En aquest sistema, els infants que tenen menys pràctica i habilitats queden relegats a un segon terme. I com que juguen menys també tenen menys confiança i acumulen menys hores de pràctica.

I aquesta és una roda en la qual es mouen la immensa majoria de clubs. Per a nosaltres el futbol no va de guanyar sinó de gaudir, créixer i cooperar. Ens focalitzem a jugar perquè d’aquesta manera els infants poden desenvolupar-se lliurement.

Però si jugues, no vols guanyar?

Tots els nostres entrenaments acaben amb un partit perquè als jugadors els agrada testar-se, veure si van millorant i comparar-se. També perquè és una bona manera d’aprendre. Quan ha sorgit la necessitat de jugar amb algú de fora hem buscat clubs amb qui organitzar partits amistosos.

Hi ha qui contraposaria el seu model cooperatiu al competitiu apel·lant a la fal·làcia de l’esforç.

No té res a veure una cosa amb l’altra, nosaltres també treballem per ser cada dia més bons.

Senzillament, tenim en compte molts altres aspectes i no només el resultat final d’un partit el cap de setmana. Actualment és un esport massa enfocat al rendiment i la tecnificació, sempre pensant en una potencial professionalització dels infants.

El problema és que a l’hora de la veritat el percentatge de nois i noies que arribaran a guanyar-se la vida al terreny de joc és menys d’un 1% dels federats, de manera que és un model realment enfocat i pensat perquè en tregui benefici un percentatge molt i molt baix dels jugadors. A nosaltres ens sembla que no té gaire sentit.

Una de les premisses a La Caserna és que hi cap tothom, en el sentit més radical del terme.

El futbol, en realitat, és molt senzill, només necessites una pilota i pactar dues porteries. Nosaltres ho veiem com una oportunitat per incloure tothom.

Si un infant o jove té algun tipus de problemàtica en salut mental ens trobem que els clubs se’ls treuen de sobre argumentant que no tenen capacitat ni coneixements per acollir aquestes problemàtiques, per exemple. La societat ens diu que fer esport és molt bo per a la nostra salut, però després resulta que l’estructura oficial per practicar-lo no té eines per gestionar-ho.

Qui diu problemes de salut mental diu problemes econòmics o els legals que es deriven de viure en una situació burocràtica irregular. A la nostra escola tothom hi és benvingut més enllà de l’origen, les capacitats o la renda econòmica de cadascú. Tothom ha de poder participar d’aquest espai de futbol.

Com es relaciona La Caserna amb els altres clubs de la ciutat?

Amb cordialitat. Quan volem organitzar un partit ens posem en contacte i muntem un amistós.

Nosaltres no anem contra ningú, i encara menys contra el futbol de base. Des del nostre parer els clubs petits de barri no són els responsables del model que estem denunciant.

Molts d’aquests clubs entren en les dinàmiques que comentàvem no per voluntat pròpia sinó arrossegades per dinàmiques de les quals és complicat sortir si el que busques és competir i guanyar.

Existeix la possibilitat d’una lliga alternativa al model actual?

Hauríem de definir què estem imaginant. El que està clar és que hi ha maneres de fer diferent.

Això no em fa por afirmar-ho. Que és possible canviar-ho tot? Caldria veure quines són les alternatives que plantegem tots els qui no estem d’acord amb el sistema actual.

És un escenari llunyà i no sé si el nostre objectiu és crear una lliga alternativa amb unes dinàmiques diferents o continuar vivint el futbol com fins ara.

De fet no són els únics que posen en dubte el model actual.

Cada vegada hi ha més aficionats que busquen refugi en els clubs modestos per poder viure un futbol de proximitat.

Aficionats que volen poder anar al camp sense pagar entrades prohibitives. Es tracta de crear una comunitat que es contraposi a la idea del futbol com un espectacle per fer negoci i que ven les entrades als turistes rics que venen de l’altra punta del món i desvirtuen l’ambient del camp.

Els crítics són gent que prefereix un estadi en el qual l’afició sigui real i visqui els partits amb intensitat i animi de veritat. La comunió entre afició i jugadors és una de les coses boniques d’aquest esport.

Al futbol negoci es posa molt èmfasi en la competència en lloc de posar-lo en la cooperació.

També hi ha tota una retòrica de l’èpica i les metàfores bèl·liques contra els altres, quan els contraris són imprescindibles per jugar. Sense aquell que tant odiem no tindríem partit, però interessa aquesta polarització i confrontació constants que intoxica l’ambient.

Quan juguem volem guanyar, però hem de fomentar el respecte i la cura cap als altres. El capitalisme ens empeny a la individualització i el futbol com a esport col·lectiu ens dona eines socials i comunitàries.

Els esports en grup poden tendir a dinàmiques molt inclusives que ens ajuden a créixer com a persones i com a societat.

Què té, el futbol, que enganxa tant a tots els racons del món?

No ho sé, però és un fet que és un esport que desperta passions i també és un fet que es pot jugar diferent. Nosaltres intentem recuperar el futbol per treballar el respecte, la frustració, la gestió de la ràbia, la inseguretat o la por.

També per generar dinàmiques de suport mutu en lloc de confrontació. Des de l’escola de La Caserna pensem que un altre futbol és possible.