Francesc Serés: “L’èpica de la guerra és perillosa; fins i tot en la victòria la guerra és derrota”
Entrevista a Francesc Serés, que acaba de publicar 'El món interior. Una història europea' (Proa)
Francesc Serés (Saidí, 1972) torna amb 'El món interior. Una història europea' (Proa), una obra que explora la memòria històrica a partir de les vivències familiars i esdeveniments contemporanis. Després d’haver marxat a Berlín amb la seva dona d’origen rus, Serés s’endinsa en les experiències de la guerra a través dels ulls dels refugiats ucraïnesos que van arribant a la ciutat, així com dels records de la Segona Guerra Mundial que va descobrir als mercats d’antiguitats alemanys. Aquesta obra barreja el passat traumàtic de la seva pròpia família, l’experiència de la Guerra Civil espanyola i la memòria oculta de l’Alemanya devastada per la guerra, reflectint la persistència dels traumes col·lectius que afloren de generació en generació.
El món interior no és només un relat històric, sinó també una reflexió sobre el pes del passat i les seves conseqüències en el present, amb una profunda indagació sobre la condició humana. Serés segueix l’empremta d’autors com Orwell o Hemingway, que també van narrar els conflictes bèl·lics des d’una perspectiva vivencial i es pregunta –ens pregunta– sobre la necessitat real d’haver passat una guerra per entendre’n les devastadores conseqüències.
−Tot comença comprant cadires per internet.
Anem a parar el 2022 a un pis que ens deixa una amiga a Berlín. És una mica particular perquè està pensat com un estudi fotogràfic més que com una llar. Aquelles cadires són molt boniques, però molt incòmodes. Navegant per internet topo amb un àlbum de fotos d’una pare· lla d’avis alemanys que es construeix una casa, cap al 1934. Jo havia fet el mateix a la casa de la iaia, a Saidí, i hi feia fotos, també. El compro.
−L’àlbum amaga una sorpresa.
Coincidint amb l’aniversari de Hitler veig que havien plantat una gran bandera nazi a la teulada.
−A la casa de Saidí havíeu trobat tres granades de la Guerra Civil. És un altre símbol. De naturalesa totalment diferent, si vols, però no vaig poder evitar el paral·lelisme entre les dues històries.
-Identifica la casa, però no ho diu, al llibre. Com moltes altres històries que hi surten, vostè considera que no li pertany.
És que anar més enllà… qui soc jo per trucar a aquella porta d’aquella casa, a Hamburg, i dir que tinc un àlbum on surt la seva construcció? Potser són gent que ja no hi tenen res a veure. No soc ningú per destorbar la pau de ningú.
−El seu món interior són històries menudes. No hi ha grans batalles, ni gestes grandiloqüents. És que mentiria, jo no he anat a cap front. Aquesta distància convé tenir-la per no fer-ne espectacle.
−Quan sou a Berlín esclata la guerra. S’habilita un hotel de manera improvisada on feu de voluntaris per acollir els refugiats. Sobretot dones i nens. Ho havien perdut tot, o gairebé, o fugien per por. Era el final de la covid i hi havia molts hotels buits. La Daixa, la meva dona, em va dir: “hi hem d’anar ja”. I aquell mateix dia nosaltres ja hi érem. Fins que a poc a poc se’n va fer càrrec una ONG.
−“La tensió mental i moral de veure gent que ho ha perdut tot acaba passant una factura que si no ho has viscut abans no saps com l’has de pagar”. Els de l’ONG ens demanaven, i ara n’entenc la importància, que quan ens sentíssim cremats ho deixéssim. Ells estaven acostumats a aquest tipus de situacions, per a mi era la primera vegada.
−Parla d’Ucraïna, la Segona Guerra Mundial i també de la Guerra Civil, que als Monegres va ser molt cruenta. Diu: “no n’he sabut mai, de narrar l’èpica, ni la victoriosa ni la tràgica. En comptes de narrar batalles, tancs i drons, explico que rento plats”. Aquesta honestedat no fa que les històries connectin amb el lector per què s’hi veu reflectit? Vostè, si fos ciutadà ucraïnès, hauria pogut anar al front. O si hagués estat a l’Alemanya dels anys trenta, puc estar completament segur que no m’haurien convençut d’anar-hi? En principi pots pensar que no, però amb la pressió social, cultural, històrica, mediàtica… no som tan perfectes.
−De molt jove, a banda de Sender, també va llegir Orwell, Hemingway, Sales o Weil. Són autors que van anar a la guerra. Millor dit, van venir a una guerra que no era la seva. Absolutament. Ells tenen el dret d’utilitzar l’èpica perquè han anat al front. Jo no. Joan Sales hi va voluntàriament. El llegeixes i veus que la guerra és tan bruta, tan miserable... És la derrota, encara que la guanyis. Per tant, l’èpica... vigilem-la, no?
−També analitza una frase que tots hem sentit algun cop: “Una guerra hauries d’haver passat!” Una manera d’avisar-te que et falta vivència, que no has tingut context del que van passar els nostres avis i pares. Però cal passar una guerra, com va fer Hemingway? No. Si pots veure el que passa, si t’ho expliquen, ja entens l’horror, el patiment. Pots apropar-te un parell de quilòmetres, però veuràs l’horror més de prop. La perspectiva no et canviarà.
−A més, al llibre la seva dona i vostè tenen testimonis de primera mà, amics i amigues de la Daixa, principalment, que els expliquen com ho han viscut. Aquesta és la història. És la part interessant, que t’estalvia una part del tram. Algú que et diu: escolta, això ja ho he vist jo. Amb mi pots confiar, que t’ho explicaré tal qual ha estat. La meva feina com a escriptor és escoltar-ho i explicar-ho al lector. −
−I els diu a aquestes persones que està escrivint un llibre. Pensa que, amb tot el que els ha passat, que algú escrigui un llibre sobre això tampoc és el més greu. Com a escriptor vaig assegurar-me de posar una mena de membrana de seguretat. Al mínim perill, a la mínima incomoditat, canviaríem noms o llocs. Aleshores se senten millor i se sinceren més, inclús en els episodis més durs.
−La Daixa, que és russa, tot just pot veure la seva família. Hi ha escenaris molt més durs: haver d’anar-se’n de casa amb nens petits o persones grans, sense temps d’agafar res. Sempre recordaré quan van arribar una mare amb un nen sord. El nen no podia sentir les explosions, però les sen· tia a dins, sentia la vibració que la bomba produïa en el seu cos. Hi ha mil casos i mil formes d’entendre això. El que has de fer és, precisa· ment, no fer apologia de la guerra si pots contrarestar el relat amb una finestra oberta. Hi ha la possibilitat d’un món sense guerra. Nosaltres ho vivim en primera persona. Rebaixem doncs aquest contingut de violència. Tampoc vull pecar de naïf, però hi ha llocs que han estat tota la vida en guerra i ara no hi es· tan. Per tant, hi ha una possibilitat. Jo vull aquesta possibilitat.
−Tornem a l’Aragó, als Monegres. Diu que és ple de fosses comunes i que sense una política del dol i de reparació el futur en pau és una quimera. És que costa molt d’admetre. Provoca molta vergonya saber que gent que pensava com tu va fer aquestes matances. La gent que et va precedir al partit va fer aquestes barbaritats. Tu et reclames hereu de tot això? Sàpigues que ve amb el pack sencer. Podem girar full? Sí, però s’ha de fer bé. Les cunetes no poden quedar així.
-En un episodi del llibre explica un pícnic que va organitzar, reunint molts amics, com a comiat, quan la seva dona i vostè ja marxaven de Berlín. Va ser un dia feliç i emocionant,.
−Van recordar l’Oleksandra, de qui vau ser molt amics i amb qui ja no tenen relació. La guerra fa aquestes coses. Érem molt amics, molt amics. Vam viatjar molt en tren, vam riure molt, tenia un sentit de l’humor magnífic. Però és clar, hi ha factu·res que es paguen. La meva dona és russa i ella és ucraïnesa. I aquesta distància... Bé, no la culpo, perquè jo no sé què faria, tampoc. És l’ona expansiva de la guerra. Qui soc jo per culpar ningú?
−Hi ha un altre aspecte molt interessant: a l’hora d’integrar-se en les diferents ciutats i països on ha viscut li ha estat molt útil poder parlar d’autors originals de la societat en la qual vol participar. La literatura, traduïda en aquest cas, ha estat un poderós nexe per unir persones i fer amistats. És ben cert. Jo d’hongarès no en sé; ni romanès, ni búlgar, ni polonès ni finès; però he llegit en traducció molts dels seus autors, i això és com un petit passaport. És una cosa que vull agrair als editors d’aquest país, ho han fet molt bé. Tenim molt bons traductors i hi ha molt bons editors. A totes les editorials tenim un conjunt d’autors de l’est europeu molt nodrit. Per què? Perquè hi ha traductors vàlids d’aquestes llen· gües. Gràcies a ells he pogut llegir Szymborska, Kapuscinski, Conrad, Mrozek… trobaries molts exemples d’autors que quan tens un polonès al davant, si ell és una mica llegit i també els coneix, ja hi pots parlar.
−El darrer llibre que fins ara havia escrit parla del procés: La mentida més bonica. La sensació en aquest darrer és que el panorama polític català actual ha deixat d’interessar-li. Tens raó, ja no m’interessa. Però sense La mentida més bonica no hauria pogut escriure aquest llibre. Jo sempre he escrit de coses que em resulten properes i amb aquella novel·la vaig poder tancar aquell tema. Va ser un tràngol, però ja l’he passat. La mentida és com una faula: dos amics que s’han perdut durant el procés i es pregunten si ha pagat la pena quan descobreixen que no hi havia res.
−Aquesta pregunta ens la vam fer tots, o la majoria. N’estic segur. Ara, veient el col· lapse dels partits –els cartells, els ninots..., costa imaginar una cosa més sòrdida– molta gent pensa: ells ens havien de portar a la independència? I jo, després de La mentida, ja no hi he de pensar.
−Ha estat pare fa molt poc. No he pogut evitar imaginar el seu fill, en un futur, llegint aquest llibre que parla dels seus pares, de la seva família. Jo diria que quan tingui 18 anys segurament tindrà el cap ple d’altres coses [riu]. Potser s’estimarà més una moto, en lloc de llibres... qui ho sap?
−Ja sé que no li agrada teoritzar, però la pregunta és obligada perquè el llibre hi està relacionat: com viu l’auge de l’extrema dreta, a casa nostra i arreu? D’això me n’han encarregat un article. Només vull mencionar un aspecte: quan s’han trinxat els partits des de dins, d’això l’extrema dreta se n’aprofita. Sempre podrà dir: “escolti, nosaltres no hem penjat ninots pels ponts”. I això és inapel·lable. Els hem deixat una autopista de vuit carrils perquè puguin fer via sense obstacles. En tot cas, ja veurem què passarà, ja ho veurem.