Mariana Font: "Els escriptors del boom llatinoamericà dels setanta eren l’establishment"

Als disset anys va marxar per primera vegada de la seua Montevideo natal i des d’aleshores Mariana Font ha viscut al Canadà, Mèxic i Barcelona abans d’establir-se a la Vall de Boí. Va estudiar traducció, es dedica a la docència i Autoreverse (Trama, 2024) és el seu primer recull de contes al voltant d’una novel·la curta. Font experimenta amb les estructures i el llenguatge en primera persona. L’etiqueta que més s’acostaria a la seua proposta literària seria l’autoficció.

−En alguns relats pot costar de seguir la història perquè salta i combina els pensaments i els fets i el present i el passat sense avisar. Això ho considero un elogi. 

−Ho és, accentua la sensació de límits difusos entre realitat i ficció. En totes les narracions hi ha una voluntat explícita i conscient d’experimentar. Es pot seguir una fórmula que saps que funciona de cara el lector, però jo em sento més còmoda arriscant amb diferents formats. 

−I fent un procés d’introspecció i exposició. És sanador mirar-se tant en dins? Doncs no ho és gaire, a vegades (riu). Jo sempre parteixo de records i experiències, ja siguin personals o de gent propera. 

−És més barat que fer teràpia. És una manera d’entendre l’escriptura que connecta amb l’uruguaià Mario Lebrero, que reivindicava una literatura que no pretenia fer una gran novel·la amb els temes universals de sempre sinó una proposta més personal; i també amb el nord-americà Tom Spambauer, que als seus tallers de literatura creativa proposava partir d’un fet més o menys traumàtic per començar a escriure. En el fons, sigui de manera conscient o no, tothom escriu d’alguna manera sobre un mateix. Sempre hi ha un moment en què em pregunto per què he d’explicar la meua vida o la dels meus amics. 

−A banda de l’amor, als contes hi ha un tema de fons que és poc habitual en la literatura malgrat la importància que té en les nostres vides: l’amistat. No ho havia mirat mai des d’aquest punt de vista. Al final escrius sobre allò que et resulta significatiu. No vull fer literatura moralitzant ni una faula de les emocions, m’atreu provar-me i trobar-me i si l’amistat hi és molt present és perquè deu ser un pilar de la meua vida. També l’enyorament d’aquestes amistats quan poses distància física. 

−A vegades és millor idealitzar un moment vital i les relacions d’aquella època que no descobrir en primera persona que tothom ha envellit malament. Heràclit ja deia que no et pots banyar dues vegades al mateix riu. En el meu cas també diré que les amistats de l’adolescència tenen una fortalesa que no es trencarà. Les amigues d’aleshores són com la meua família i no jutjo mai el que fan. 

−Un grupet que s’intueix culturalment inquiet. M’envoltava de joves intel·lectuals esquerranosos de classe mitjana. Montevideo és una ciutat petita, ens coneixíem tots. 

−Què en pensaven dels grans noms de la literatura llatinoamericana que triomfaven a Europa? Els autors del boom llatinoamericà dels setanta per a nosaltres eren l’establishment. Els llegíem perquè eren el cànon, no pot obviar Vargas Llosa o García Márquez. Però per una banda ens queien lluny perquè Llatinoamèrica és molt gran i aquesta etiqueta venia de fora. Colòmbia o el Perú són molt diferents de l’Uruguai. Per una altra banda als noranta bevíem molt de la contracultura nord-americana a través de la música i el cinema. A mi em va marcar més Raymond Carver que García Márquez, per exemple. 

−‘Llatinoamericana’ era una etiqueta comercial sense matisos locals. El món s’ha globalitzat i tot està tan interconnectat que les etiquetes geogràfiques potser ara són gaire rígides. En el meu cas, que vaig néixer a l’Uruguai i visc a Taüll, que parlo català i escric en castellà, quina etiqueta posaríem a la meua literatura?