SEGRE

Ferran Sáez: “L’smartphone és més que una eina, és una pròtesi que ens condiciona”

El professor Sáez ens convida a reflexionar sobre la decadència del pensament crític, les masses digitals i els desafiaments d’una societat desconnectada de la reflexió 

Ferran Sáez: “L’smartphone és més que una eina, és una pròtesi que ens condiciona” - SEGRE

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Nascut a la Granja d’Escarp el 1964, Ferran Sáez Mateu és doctor en filosofia i exerceix la docència a Blanquerna –Universitat Ramon Llull, on va ser l’investigador principal del grup de recerca en memòria i opinió pública. La seva obra assagística ha estat mereixedora dels premis més prestigiosos d’aquest gènere en català –el Josep Vallverdú, el Joan Fuster o el Carles Rahola– i també ha publicat obres de ficció. Col·labora als mitjans de comunicació des de fa més de trenta anys.

El professor Sáez té l’extraordinària habilitat de traduir idees filosòfiques complexes a un llenguatge clar i entenedor, ple d’exemples quotidians i finíssima ironia. Sense cap mena d’autocensura, Sáez explora les grans contradiccions del pensament contemporani amb un estil amè i directe que fa reflexionar fins i tot els més escèptics. Amb La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic), convida el lector a un debat valent i necessari sobre els desafiaments del món actual. 

−En l’assaig argumenta que el progressisme il·lustrat es troba en la seva etapa final. Està en decadència i el que veiem avui dia és una cosa que jo anomeno postmodernitat paròdica. Per entendre-la, cal observar-ne les característiques principals, una és el retorn de les masses. Pensem en la figura de la massa dels anys trenta, que va portar figures com Mussolini o Hitler al poder democràticament. Semblava que aquesta massa havia desaparegut, però no és així. Ara ha tornat, però ho ha fet a través de les xarxes socials. Aquesta massa no és al carrer, sinó darrere d’una pantalla, i segueix una conducta col·lectiva molt diferent d’una mera suma d’individus. Quan una persona actua condicionada pel que diuen els altres, especialment quan són molts, ja no actua com ho faria en altres circumstàncies. 

−Una altra característica d’aquesta postmodernitat és l’smartphone, que vostè qualifica de pròtesi multiús. L’smartphone no és només una eina. Si ara te’l treuen, ja et limita a fer moltes coses que avui es consideren essencials, com per exemple tràmits bancaris. Aquesta dependència no em convenç. 

−També parla del nou puritanisme. És una forma de censura suau però molt implacable. Ara hi ha una mena de coacció lingüística que ens diu què podem dir i què no. Hi ha qui fins i tot té por de parlar per si és etiquetat de boomer o de retrògrad. Això és preocupant perquè implica una pèrdua de llibertat d’expressió. És una coacció que pot portar a situacions ridícules i limitadores. 

−Defensa que l’origen d’aquesta postmodernitat paròdica es troba als anys setanta, i que Jean-François Lyotard hi va tenir molt a veure. Sí, Lyotard i, sobretot, Foucault. Lyotard defineix el concepte de postmodernitat en un llibret de l’any 1979 que es diu La condició postmoderna. És un text clau que marca un abans i un després en el pensament filosòfic. Però tot aquest marc conceptual l’acaba de definir Michel Foucault amb una trajectòria molt curiosa. Foucault fa un viatge filosòfic de França als Estats Units, i d’aquí ve el que es coneix com a French Theory. 

−Parla també de l’efecte Forer, que defineix com una eina molt curiosa. Ens ho pot explicar? Sí, és un fenomen psicològic que em fa molta gràcia, i que, a més, és molt real. L’efecte Forer consisteix a fer una anàlisi de personalitat que sigui força genèrica i positiva, de manera que la majoria de les persones s’hi identifiquin. Això passa perquè tothom vol veure’s reflectit en descripcions favorables. És un fenomen que, tot i que sembli anecdòtic, té implicacions molt interessants, sobretot en política. 

−Pot donar-nos un exemple pràctic d’aquest efecte? Sí, a classe vaig fer un experiment amb els meus alumnes. Els vaig repartir fotocòpies amb descripcions de personalitat, segons el signe zodiacal. Uns eren àries, altres taure, altres bessons, però el text era idèntic per a tothom. Les descripcions eren del tipus “ets una persona encantadora, els altres et valoren molt, ets pacífic però de vegades tens un punt de caràcter”. La majoria, la gran majoria, em va dir que estava totalment d’acord amb la descripció. “Així soc jo”, deien. És a dir, acceptem descripcions vagues si són positives. 

−Però si fos una descripció negativa... Si els hagués dit que el signe zodiacal taure està ple de defectes o és poc valorat, ningú s’hi hauria identificat. Això és el que fa que aquest efecte sigui tan útil, especialment en política, on es construeixen discursos plens de lloances vagues perquè la gent hi connecti emocionalment, i això legitima postures o líders que, en realitat, no tenen gaire substància darrere. El terreny ideal pel populisme. 

−Tornem a l’extrema dreta. Clar. Perquè aquest tipus de discursos anecdòtics i aparentment innocents tenen conseqüències. I si aquest fenomen va a més, com sembla que està passant, les coses poden empitjorar. Ara mateix tenim Trump, que tornarà a ser president. És increïble. 

−Una de les crítiques més clares del llibre és la pèrdua de pensament crític. L’origen dels «mals» actuals. El pensament crític s’ha perdut en el seu sentit profund. No em refereixo al pensament “criticón” o a burxar l’ull als poderosos. Parlo d’un pensament crític que et faci qüestionar per què fas les coses. Per exemple, això del mòbil, la pròtesi: vostè fa això perquè vol? Perquè no li queda més remei? Perquè té por de quedar-se incomunicat? O simplement perquè creu que ho ha de fer? No dono una resposta, però cal fer-se la pregunta. 

−És aquesta falta de reflexió el que ens fa perdre de vista el perquè de les accions? Sí. Jo em passo la vida esquivant gent pel carrer que va mirant el mòbil. I em pregunto què fan. Perquè jo no ho necessito, però ells sí. 

−Posa l’exemple de portar el gos vestit i en un cotxet. Què en pensa? Exacte, veus gent que porta el seu gos en un cotxet i ho hem naturalitzat. Ningú es pregunta per què ho fan. No es tracta de criticar. No soc ningú per criticar. Però sí que m’agradaria que algú es plantegés: “Per què faig això?” Passa amb molts comportaments que considerem normals, però que són el reflex d’una desconnexió de la reflexió. 

−La humanització de les mascotes. ...i la deshumanització de les persones. És molt significatiu. Veus mascotes humanitzades, vestides, que disposen de psicòlegs perquè tenen traumes. Però al mateix temps pots veure una persona desvalguda, dormint en un caixer, i no li fas ni cas. És una situació que reflecteix una paraula terrible: decadència. 

−Al llibre deixa clar que vivim un període de decadència. Però seria una gran satisfacció que, d’aquí a deu anys, algú em digués: “Aquell llibre que va escriure l’any 2024 estava molt equivocat.” Tant de bo sigui així. M’encantaria haver-me equivocat. 

−Parlem del moviment LGTBIQ+. Menciona Judith Butler i aquest debat sobre la identitat. Ens ho pot explicar? Judith Butler és una de les figures més influents en aquest àmbit. A partir de les seves reflexions, es va començar a plantejar la idea que no hi ha homes i dones definits, sinó que tot és un constructe cultural i social. És un acte performatiu que busca atenció i replanteja categories internes. Un detall que em va cridar molt l’atenció és que la teoria queer està penjada del BOE. Això ens porta a una pregunta: aquesta teoria és realment dissident, com diu, o s’ha convertit en la doctrina oficial? 

−Quina és la seva opinió sobre aquest moviment i com s’hauria de tractar? En primer lloc, crec que ningú té dret a dir a ningú com s’ha de sentir o deixar de sentir. Tot això s’ha de tractar amb un respecte exquisit. El moviment LGTBI+ ha fet una feina excel·lent en visibilitzar situacions de discriminació real i objectiva. Ha posat sobre la taula coses que són inacceptables i que cal combatre, com certs llenguatges o actituds que són clarament ofensius. Fins aquí, crec que tothom estaria d’acord. 

−Però també critica algunes derivades d’aquesta teoria, oi? Sí, perquè les explicacions de figures com Butler han tingut conseqüències complicades. D’una banda, han dividit el feminisme. Això és preocupant perquè el feminisme és una peça fonamental del sistema democràtic. D’altra banda, aquestes teories tendeixen a derivar cap a l’irracionalisme. Per exemple, negar la biologia és com negar que aquest got d’aigua caurà perquè no creiem en Newton. És absurd dir que la gravetat és un prejudici heteropatriarcal. 

−Creu que aquestes derivades poden debilitar el moviment? Sí, crec que s’ha d’anar amb molta cura. El moviment LGTBIQ+ ha fet una gran feina en visibilitzar la diversitat i en fer veure que hi ha persones amb realitats diferents que mereixen ser respectades. Però quan això es transforma en una mena de metafísica estranya, es corre el risc de dir coses que no tenen sentit. Si deixem de respectar la biologia o la física, ens trobem amb un empat impossible. 

−El binomi natura-artifici. El seu equilibri subjau en tota l’argumentació del llibre. Perquè quan les línies es difuminen massa, acabes perdent referències essencials. Hi ha línies que són clares i han de continuar sent-ho. A escala cromosòmica hi ha realitats que són objectives, que són com són. En molts altres àmbits, aquesta espècie de Far West epistemològic, on es comencen a explicar coses cada vegada més estranyes, sense base, acaben portant a qüestionaments absurds. 

−Pot posar-ne algun exemple? Sí: els conspiranoics que diuen que la covid no existeix o que les vacunes són part d’un complot. Aquestes idees són completament irracionals. Però, al mateix temps, tenen conseqüències socials molt greus, com el fet que molta gent no es vacuni. Aquest tipus de relativisme és molt perillós perquè no només és absurd, sinó que pot tenir efectes molt negatius. 

−Creu que aquest relativisme és un punt d’entrada per a l’extrema dreta? Sí, en gran part. Quan redefineixes constantment conceptes que abans eren clars i coneguts per tothom, com els cromosomes, per exemple, crees un terreny molt fragmentat. Aquest relativisme tan bèstia ha donat a l’extrema dreta espai per créixer. 

−Com creu que es podria revertir aquesta situació? No tinc una resposta clara. El més probable és que la situació es corregeixi per una via molt infantil, que es diu escarment. Mirem el cas de l’Argentina. Estaven en una situació molt difícil, i van votar Milei com a resposta. Ara, la situació és encara més complicada. Llavors, potser hi ha gent que començarà a reflexionar i a repensar coses que abans ni consideraven. 

−La reflexió és clau. M’agradaria que la gent fos més reflexiva. És tan senzill com això: no deixar-se portar per emocions primàries. No es pot dividir el món en bons i dolents, corruptes i honestos. Aquest esquema simplista fa que la gent no es plantegi res. Quan ignores senyals, quan penses que no cal actuar, al final els resultats són desastrosos. 

−També parla de Susan Sontag, en especial del seu llibre ‘La malaltia com a metàfora’. Susan Sontag és una figura clau. Durant la pandèmia vaig fer que els meus alumnes el llegissin, el llibre, perquè és molt pertinent. Sontag examina com certes malalties, com la tuberculosi o la sida, s’han utilitzat com a metàfores per estigmatitzar grups socials. La tuberculosi, per exemple, estava associada amb prostitutes i marginats; la sida, amb drogoaddictes i homosexuals. Però Sontag sempre subratlla que, més enllà de la metàfora, el virus o el bacteri que provoca aquestes malalties és real. Aquesta diferència és essencial per no caure en irracionalitats o conspiracions. Sontag no diu en cap moment que el bacil de Koch no existeixi. 

−El bacil no és cap metàfora. Exacte. De la mateixa manera, la covid no és una metàfora. Això és el gran malentès: confondre una crítica molt fina i subtil amb una negació destralera d’una evidència de caràcter biològic. Rellegir Sontag és fonamental en aquests temps en què la gent tendeix a negar coses evidents. És una lectura fantàstica, molt recomanable. 

−I el seu llibre ja va per la segona edició. Cert, no m’ho esperava pas. M’agradaria pensar, veient l’interès, que hi ha més pensament crític del que ens pensem [somriu].

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking