Víctor Amat: “Els mantres de ‘tu pots amb tot’ només generen culpa i frustració”

Nascut a Barcelona el 1963, Víctor Amat és psicòleg i psicoterapeuta, conegut pel seu enfocament crític i renovador dins el món de la psicologia, especialment en contraposició a les modes del pensament positiu. La seva trajectòria vital no deixa indiferent: abans d’endinsar-se en l’àmbit terapèutic, va destacar com a esportista d’elit, coronant-se campió d’Europa de kickboxing, una experiència que li va aportar una visió singular sobre la resiliència i l’autodisciplina. Llicenciat en Psicologia per la Universitat Ramon Llull, Amat ha orientat la seva carrera cap a la teràpia breu, un model que prioritza l’eficàcia i l’assoliment de resultats en poques sessions. Paral·lelament a la seva activitat clínica, s’ha consolidat com a formador i divulgador, oferint conferències i col·laborant amb mitjans de comunicació per transmetre els seus coneixements i reptar els paradigmes més establerts.

Amat ha irromput en el panorama de la psicologia amb una veu tan trencadora com necessària. L’autor de Psicologia punk, Autoestima punk i el més recent Antimeditaciones, qüestiona la psicologia de l’autoajuda tal com la coneixem. Lluny d’apostar pel pensament positiu i els mantres buits, el seu objectiu és enfrontar-nos amb la realitat d’una vida que és complexa, plena de contradiccions i amb una certa dosi de foscor inevitable. “Estem obsessionats amb la felicitat com si fos una obligació, però això ens impedeix veure la vida tal com és”, afirma, defensant que la veritable salut mental implica aprendre a gestionar la incomoditat i no a evadir-la

El descriuen com una veu crítica, desimbolta i propera. Resumeixen la seva essència professional i personal? 

Em sento còmode amb aquesta descripció. Jo sempre he intentat comunicar-me amb autenticitat, sense gaires floritures. No m’agrada edulcorar les coses ni fer veure que tinc respostes fàcils. Així que, sí, diria que aquestes paraules reflecteixen bastant bé com soc, tant en l’àmbit professional com personal. 

Ens presenta Antimeditaciones, un llibre que qüestiona l’estoïcisme i l’autoajuda. Per què ha decidit enfocar-se en aquests temes? I d’on sorgeix el títol provocador? 

El llibre neix d’una necessitat de qüestionar aquest auge de l’estoïcisme modern, que sovint es presenta com una fórmula màgica perafrontar la vida. El títol és un joc de paraules amb Meditacions de Marc Aureli. Representa la idea de buscar sempre l’altra cara de la moneda. Si el llibre de Marc Aureli està tan de moda, jo seré l’anti-Marc Aureli, però amb un toc irònic, no de confrontació directa. −

Conté dos-cents aforismes seleccionats d’uns sis-cents. Què buscava en cada aforisme? 

Va ser un procés molt interessant i alhora complicat. Jo tenia una col·lecció de pensaments i reflexions que havia acumulat durant molt de temps. Amb l’ajuda del meu editor, vam escollir els que creiem que tenen més força i que poden interpel·lar el lector de manera directa. Volia que fessin pensar i, si calia, sacsejar una mica. 

En el llibre crida el lector a qüestionar i a no prendre res com a dogma. Per què creu que és tan important apel·lar al sentit crític?

Perquè vivim en una societat que tendeix a consumir frases fetes, mantres i consells superficials sense aturar-se a reflexionar. Això ens converteix en persones passives, que simplement repliquem el que hem escoltat. Jo crec que és essencial fomentar el pensament crític i la capacitat de dubtar. Això no només ens fa més lliures, sinó també més responsables de les nostres decisions.

Critica especialment el neoestoïcisme contemporani. 

L’estoïcisme, tal com s’està presentant avui dia, sembla una crida a la conformitat. És com si digués: “No et queixis, aguanta el patiment.” Això pot ser molt còmode per a les estructures de poder, perquè fomenta una actitud de resiliència extrema que, al meu entendre, no sempre és positiva. Prefereixo una filosofia que convidi a actuar, a transformar les coses, no a acceptar- les sense qüestionar. 

Ens parla d’una societat on els mantres de “pots amb tot” i “acceptala vida com és” són predominants. Quines conseqüències tenen aquests discursos en la salut mental i emocional de les persones? 

Aquest tipus de missatges generen molta frustració, perquè fan sentir a la gent que, si no poden amb tot, és perquè no s’esforcen prou. Això crea una espiral de culpa i angoixa. És injust responsabilitzar l’individu d’unes circumstàncies que sovint són socials, estructurals o simplement humanes. 

Ha utilitzat una metàfora molt poderosa comparant-se amb Espàrtac, afirmant que prefereix “morir a la creu que viure arrossegat”. Aquesta actitud de rebel· lió i dignitat, com la trasllada a la seva feina com a psicòleg i escriptor? 

Intento aplicar aquesta filosofia de rebel·lió en tot el que faig. Com a psicòleg, no vull que els meus pacients es conformin amb situacions injustes o limitadores. Busco desafiar les idees establertes i oferir una visió diferent. Espàrtac és un símbol de lluita i dignitat, i crec que això és una aspiració molt noble. 

Menciona que tots tenim por i que aquesta emoció és inevitable. Com proposa que gestionem la por per no bloquejar-nos?

La clau no és eliminar la por -és impossible no tenir-ne, per molt que ens diguin el contrari!–, sinó aprendre a conviure-hi. La por és una emoció bàsica que ens ajuda a sobreviure, però no ha de controlar la nostra vida. Es tracta de preguntar- nos: “Quanta por puc sostenir en aquesta situació?” i actuar malgrat aquesta por. Això ens permet avançar i, de vegades, fins i tot reduir la intensitat d’aquesta emoció. 

Vostè va ser campió d’Europa de kickboxing. 

Era molt jove [riu]. 

Però ho va ser. I explica una anècdota d’un competidor seu que sempre pujava al ring amb por.

 Quan al final de la seva carrera i després d’assolir grans èxits em va explicar el seu problema, vaig admirar- lo encara més. Em va ensenyar que la valentia no és l’absència de por, sinó la capacitat d’enfrontar-la una vegada i una altra. Aquell boxejador era un campió, no perquè no tingués por, sinó perquè, malgrat tenir-ne, pujava al ring. Això és un exemple poderós de com podem viure amb por i, tot i això, aconseguir grans coses. 

En els seus llibres combina reflexions profundes amb humor. Li resulta natural escriure d’aquesta manera o és una estratègia conscient? 

L’humor és una eina que desarma, que permet abordar temes difícils sense que siguin tan aclaparadors. A més, és un reflex del meu estil personal. M’agrada riure i fer riure, perquè crec que això crea una connexió més autèntica amb les persones. No és una estratègia premeditada, però sí que intento que el meu humor tingui un propòsit: fer pensar el lector mentre riu. 

Parlem ara de Psicologia punk, el seu primer llibre. Va admetre haver experimentat la “síndrome de l’impostor” abans de publicar- lo. Com va superar aquests dubtes inicials? 

Ho vaig superar amb poca vergonya [riu]. Sempre dic que la meva poca vergonya li guanya a la por. Em vaig dir a mi mateix: “Ho faig, i si no agrada, ja m’ho diran.” Em va ensenyar que, per crear, cal acceptar la possibilitat de fracassar. Els dubtes són normals, però no han de paralitzar-nos. 

La teràpia breu és un dels seus pilars professionals. En què consisteix? 

És un enfocament que se centra a obtenir resultats en un nombre limitat de sessions. Treballem de manera estratègica per no allargar innecessàriamentels processos i per focalitzar-nos en el problema real. Això la fa més accessible i eficient per als pacients, especialment en termes de temps i recursos. És variable, però normalment ens fixem un màxim de deu sessions per ajudar el pacient. Això ens obliga, als terapeutes, a un esforç gran de síntesi i anar al nucli del problema. I no li fem perdre els diners ni el temps a qui ens demana ajuda. 

Ha format molts professionals sanitaris. Per què creu que és crucial capacitar altres psicòlegs, metges i terapeutes en aquestes eines específiques? Quina diferència creu que fa aquesta formació en les seves pràctiques? 

Formar professionals em permet arribar a més gent. Si jo ensenyo a un psicòleg, aquest pot ajudar desenes de persones, i així el meu impacte es multiplica. A més, crec que molts professionals necessiten suport i eines pràctiques per abordar problemes de manera més efectiva.

Ha criticat la medicalització excessiva i la tendència a convertir problemes estructurals en problemes individuals. 

És important distingir entre problemes reals de salut mental i reaccions normals a situacions difícils. Medicalitzar-ho tot beneficia el sistema, que trasllada la responsabilitat als individus. Hem de canviar aquesta narrativa i exigir solucions estructurals a problemes socials. 

Amb més de vint-i-cinc anys d’experiència com a psicòleg, quina seria la lliçó més valuosa que ha après en el tracte amb els pacients?

He après que escoltar és més important que parlar. Cada persona té la seva pròpia història i el seu propi ritme. El meu paper no és donar respostes, sinó ajudar-los a trobar les seves pròpies. 

Antimeditaciones busca també arribar a nous lectors que potser encara no el coneixen. Què els diria a aquestes persones que encara no s’han apropat als seus llibres? 

Els diria que no és un llibre d’autoajuda convencional. És un llibre que convida a pensar, a riure i a dubtar. Si busquen una lectura diferent, que no els digui què fer, sinó que els faci qüestionar les seves pròpies idees, aquest és el seu llibre. 

Acabem amb una de les frases del seu llibre: “No m’hauries de fer cas”. Com defineix aquesta aparent paradoxa i què busca provocar en el lector? 

És una crida al pensament crític. Si em fas cas, estaràs contradient el que dic. Com la coneguda paradoxa d’Epimènides: “Tots els cretencs són uns mentiders”. Sabent que ell mateix era cretenc... deia la veritat? [somriu]. El que busco és que el lector es qüestioni tot, inclús a mi mateix. La paradoxa és una manera de mantenir-nos desperts i atents