Maribel Pedrol: “Tinc l’esperança que la modernització del canal d'Urgell dignifiqui l’ofici de pagès”

Maribel Pedrol (Mollerussa, 1974) va créixer entre els cultius de fruita que els seus pares tenien a Miralcamp i al Palau d’Anglesola. Aclarir i collir als arbres fruiters que bevien del canal d’Urgell va marcar la seva adolescència i, a la llarga, la seva vida. Sense saber-ho aleshores, Pedrol va establir una vinculació amb la terra que s’ha mantingut fins avui dia. Va apostar, però, per formarse en Història a la Universitat de Lleida (UdL), fer el postgrau en Gestió de Plataformes i Empreses Culturals a la Universitat Pompeu Fabra, el màster en Gestió Cultural a la UdL i MBA a l’EAE de la Universitat de Barcelona. Les seves arrels pageses, estudis i passió per explicar coses la van conduir fins a la feina idònia: directora primer de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell i, més tard, de l’actual Fundació Canals d’Urgell. Des d’aquí divulga la història de la construcció de la infraestructura i la importància d’afrontar-ne la modernització per mantenir viva l’activitat agrícola a les comarques lleidatanes.

Maribel Pedrol ens rep a la seva segona casa: l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell de Mollerussa. 

−Vostè creix en una família pagesa... Pubilla i hereu, dos cases de creu. Vull dir, el meu pare era hereu i fill únic amb terres a Miralcamp i la meva mare era pubilla i filla única al Palau. Van decidir quedar-se a Mollerussa, entre els dos pobles. He nascut a la capital de comarca, però soc de família pagesa i amb arrels totalment vinculades a la terra. Em decanto cap a les lletres i estudio història, i he acabat explicant la construcció del canal d’Urgell i l’evolució de la plana de Lleida, per la qual cosa el lligam amb la terra ha continuat fins avui dia. 

−Ateses les seves arrels i els seus estudis, la seva feina actual li és idònia... Per als historiadors és complicat treballar del que han estudiat. N’hi ha pocs que poden dedicar-se a fer investigació i viure’n, mentre que altres opten per l’ensenyament o altres professions. La docència sempre m’ha atret moltíssim, però la feina del museu és apassionant. A més, em permet explicar les meves arrels. És la feina ideal. 

−Què suposa el canal d’Urgell en la seva vida? És el centre de la meva vida i també de la nostra vida com a família. Amb un pare pagès, les nostres sortides de cap de setmana o les vacances eren totalment diferents de les de la gent que ens envoltava, ja que anaven vinculades a la terra, a la producció i sobretot al reg. Anar a regar era la frase que escoltàvem cada dia. Tota la nostra vida sempre ha anat lligada a la infraestructura. I, actualment, amb la feina que desenvolupo, encara més. 

−Com definiria la seva relació amb el canal d’Urgell? Bona, la veritat que és bona. Jo vinc d’una generació en què havíem d’anar a treballar al tros. A l’hivern la nostra feina era anar a estudiar al col·legi, però a l’estiu havíem d’ajudar la família perquè, com deia el meu pare, “és quan entren els diners a casa”. No anàvem a esporgar, però anàvem a aclarir o a collir. Tota la família estava vinculada a l’explotació. En aquells moments hi havia moltes dones pageses, però no en coneixia cap que estigués al capdavant d’una explotació, per la qual cosa considerava que els meus germans petits havien de ser els que es fessin càrrec de la finca de casa. Així, pensava que d’adulta no tindria cap vinculació amb el sector primari, tot i que a la llarga la relació ha estat molt estreta. Avui dia dono gràcies a l’experiència agrícola viscuda i entenc totes les coses bones que em va proporcionar. 

−En aquest sentit, com preveu l’evolució del sector agrari? La veig fumuda, perquè s’està perdent la passió per l’ofici de pagès, però tinc l’esperança que amb la modernització del canal d’Urgell puguem dignificar l’ofici, i no solament això, sinó recuperar els ànims del sector. Necessitem que l’ofici sigui digne, que permeti guanyar- se bé la vida i qui s’hi dediqui ha de considerar que realment val la pena. Qui ja ha perdut l’ofici és molt difícil que s’hi reincorpori, però jo crec que hi ha esperança perquè la gent jove que vulgui dedicar-s’hi ho faci amb dignitat i la modernització del canal ha de fer-ho possible. En aquest sentit, considero que no ho estem fent malament, però ningú ens assegura que tornem a tenir l’aigua necessària perquè el canal funcioni com fins ara i, per tant, necessitem ser més eficients a l’hora de fer servir l’aigua. 

−I com valora el paper de l’administració? El seu paper és vital, ja que només cal veure com ha evolucionat l’economia del sector. Actualment, el pagès ho té molt complicat per pagar-s’ho tot ell. L’administració jo crec que està per ajudar. La modernització del canal d’Urgell, però també la dels altres canals de Catalunya, són bàsiques per a la supervivència d’una alimentació sostenible a casa nostra. Ha de ser un projecte de país. I, per tant, com a projecte de país, l’administració és l’única que ho pot afrontar. Crec que el canal hauria de ser prou valent per començar la modernització per si sol, però sense l’ajuda de l’administració és molt difícil fer-la realitat. −

−Creu que la gent que no està tan vinculada al sector agrari és conscient de la importància de la modernització? Jo crec que no. Ens fa falta molta pedagogia. Per això soc tan apassionada de l’Espai Cultural. És un lloc des d’on fer pedagogia i explicar que els canals no només són per al sector primari. Van transformar l’economia del territori començant pel sector agrari, passant al ramader i han fet el salt a la indústria i els serveis. El canal d’Urgell és de tots. Som comunitat general de regants però en realitat som una comunitat general d’usuaris, perquè aquestes infraestructures hidràuliques serveixen per donar aigua a altres serveis, més enllà de l’agroramader. 

−Per tant, la visita al museu de Mollerussa considera que és obligatòria? La gent que viu a les comarques lleidatanes se l’hauria de conèixer de pam a pam, mentre que la gent de fora ha de ser conscient que, a través del canal d’Urgell i la transformació d’aquesta part de Ponent, som els que donem menjar a la resta de Catalunya. 

−Aquest és el missatge que feu arribar als vostres visitants? Adaptem la visita al públic que ens vingui. Estem preparats per rebre centres educatius especials, entre altres. Hem d’entendre d’on venim i les conseqüències que té no fer la feina ben feta. No només adreçar- nos a la canalla, sinó també a la gent gran. Hem de recordar o donar a conèixer d’on venim per entendre la necessitat de modernitzar el canal d’Urgell. Intentem que els visitants surtin del museu sabent que la part més pobra i desesperada de Catalunya al segle XIX va ser capaç, amb el suport de tot el país, de tirar endavant. I passar de ser un gran desert a ser el jardí i el gran productor de tot Catalunya, amb l’esforç de tot el país. Cal recordar que la gent que treballava era d’aquí però el capital venia de Barcelona. Concretament, procedia de la burgesia que havia marxat d’aquí per prosperar. Ho veig com un diàleg entre Ponent i Catalunya, entre la ruralitat i la ciutat. És un diàleg que no s’ha de trencar i que s’ha de potenciar. A vegades, sembla que siguem els més desconeguts i la plana és el gran potencial que cal explotar. Es va veure al segle XIX i sembla que s’ha oblidat. Volem reivindicar que encara som i que tenim molt per donar. 

−Amb la dona al centre... La dona sempre ha estat present en la pagesia, tot i ser la gran oblidada, ja que anava a treballar al costat del pagès i feia la feina de casa. Era el pal de paller, però no se li ha reconegut mai. En el cas del canal d’Urgell, la seva figura era imprescindible. De fet, hi havia pocs canalers que fossin solters o vidus, i aquests últims sovint es tornaven a casar. Les dones sempre hi han sigut, però només surten representades quan feien feina de dona. És una figura que s’ha de reivindicar perquè hi ha sigut sempre. 

−Estrenaran nou projecte... Al novembre d’enguany farà 60 anys que l’Estat, en aquell moment a perpetuïtat tot i que després va haver-hi una revisió, concedeix la gestió del canal d’Urgell a la Comunitat General de Regants. Necessitem fer pedagogia i divulgar aquest fet, i que som nosaltres els que gestionem la nostra infraestructura i la nostra aigua. Aprofitant l’efemèride, la Fundació Canals d’Urgell, juntament amb la Fundació Orfeó Lleidatà i la Fundació Orquestra Julià Carbonell, estrenarem el 27 d’abril de 2025 al teatre de la Llotja de Lleida el projecte Òpera a les venes. Una història d’aigua, terra i sang. Amb música, audiovisual, dansa i interpretació explicarem què va significar la construcció de la infraestructura, farem sentir a la gent les sensacions i els sentiments que va provocar l’arribada de l’aigua i donarem veu al futur a través de la modernització. L’espectacle serà itinerant pel territori regat i ha de servir per divulgar la nostra gran epopeia, que és la construcció del canal, i el potencial creatiu i cultural que té la província. Lleida és la gran desconeguda. Som la província més gran i la menys poblada. Tenim història i també una capacitat de creació en l’àmbit cultural impressionant, tot i que encara no es coneix prou.