Assaig de rendició
No vull seguir més l’actualitat. El televisor, una finestra oberta a un món pròdig en hostilitat i indiferència a parts iguals, alterna tragèdia i banalitat. Hi ha un corrent cec, inaturable, que no sabem interpretar i se’ns emporta com una riuada cap a la següent contingència. No tenim record ni referent, únicament un mar procel·lós que mor, recomença i s’abat sobre els mateixos esculls eterns, un líquid esmunyedís i inaprehensible com el que teoritzà el lúcid i malaguanyat Bauman. L’actualitat és enganyosa. Què serà de tots aquests fets gomboldats per l’escarafall, què serà de la nostra efímera existència. No val la pena parlar d’ara mateix, sorra fina entre uns dits artrítics i impotents. Als escriptors de Lleida ens queda la boira, el llençol vaporós on projectar qualsevol figura que ens dicti l’arravatament. Però aquest gener fins i tot la boira pertinaç era lletja, un succedani grisós i suspès a mitja alçada, com la cúpula sinistra que ha dreçat una deïtat maligna obsedida a barrar-nos l’alegria solar i entotsolar-nos en la nostra discreta mediocritat. Un purgatori gris que difuminava els records lluminosos i mantenia en suspens els somnis del futur. Ja ni la boira és el que era. Pels volts de Reis, vam voler creure que una màgia vinguda de l’Orient havia estat la que escampà la presó humida dels nostres dies hivernals per brindar-nos un sol excepcional i curatiu, que en acabat ens retornà esporàdicament la boira autèntica, la d’abans, la que s’estenia i es cargolava, espessa, arran de terra fins a cobrir de misteri els escassos metres davant teu. Però la finestra oberta al món seguia projectant la victòria de Trump, els exabruptes dels filofeixistes europeus a quatre passos de casa, l’onada de fred que abatia atroç les masses de refugiats, la sordina de les bombes a l’Orient d’on antany provingueren els Reis Mags. Algunes tardes de finals de gener duen un record de boira malaltissa, com la de principis d’any; un buf, un pessic, poc reparador. Sembla com si la maldat inherent al món s’hagués disfressat de polsim de cendra sobre les capçades dels arbres i els panys de cel on perdo la mirada del balcó estant. Una il·lustrativa mortalla de les il·lusions. Un recordatori que la mort, i l’absurditat amb què hi juguem a l’entremig, és l’únic fet inapel·lable. Llavors fujo d’aquest balcó, fujo també de la finestra líquida del televisor, i alço els ulls cap al finestró elevat en un racó de sostre, que em deixa veure un breu quadrat contundent de cel blau, el traç blanc d’una llenca de núvol; i m’imagino antics hiverns de la infància sota la contundència clara d’un cel semblant, la meva corredissa per estepes tan vastes com permeti la imaginació, un pell-roja invocant la immensitat de les praderies. El somni o l’enyorança del futur que ara descobreixo com, incomprensiblement, no t’abandona.
