Atrapats i dependents
En el recull de relats intitulat Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, que va llençar Quim Monzó a l’estrellat dels contistes literaris en català a principis dels vuitanta, hi ha un conte protagonitzat per un escriptor que es refugia en un innominat poble de muntanya a enllestir una obra que finalment no pot dur a bon port per la insurgència de l’element més inesperat: la tecnologia. No pot gaudir del característic confort burgès de la calefacció per culpa d’una caldera, un termòstat i uns radiadors que no van a l’hora; el televisor no li omple les hores d’oci perquè no sintonitza pràcticament res; la nevera se li espatlla i li malmet els aliments; la visita del tècnic del poble provoca que se li cremi als fogons el desitjat jambalaia de gambes. Quan sembla que finalment les contingències tecnològiques queden resoltes, se li desmunta la màquina d’escriure, en un magnífic i definitiu desenllaç esperpèntic que exemplifica la malaltissa dependència de la tecnologia fins i tot en els puríssims esperits artístics.
Una adaptació d’aquell conte dels vuitanta als temps recents, amb la participació de la tecnologia de la connectivitat, seria per sucar-hi pa. M’ho plantejo jo que percebo no haver escapat tampoc, en una mesura o altra, de la servitud de la navegació internàutica, la connexió permanent i obligada, el vell confort del burgès ara amarrat, a més de la calefacció i l’aire condicionat, pel correu electrònic, el WhatsApp, les piulades, els murs de Facebook, les entrades dels blogs, les descàrregues, el Netflix, els diccionaris on-line i el que us sembli. Ah, digueu-me escriptor, docent vocacional i humanista, ànima sensible, ciutadà conscienciat, desafecte de les mundanals i prosaiques banalitats: quan em falla la connectivitat d’alguna de les noves Xauxes (ho he escrit bé) digitals, em torno una bèstia. Resulta inevitable preguntar-se si no resolia igualment els encàrrecs i feia prosperar el dia quan no existia la connexió contínua, si no accedia als plaers de la cultura amb el mateix profit malgrat haver d’impulsar les cames cap a una biblioteca o un videoclub. No cauré en la trampa de negar els avantatges de l’era digital; ara bé: alguna necessitat artificial distingirem entre tant marasme connectiu. Allò que ens hem sentit tantes vegades de les necessitats imposades. I alguna patologia potser greu es manifesta en el neguit per veure que el rellotget del WhatsApp t’indica que els teus missatges s’encallen i no arriben, en la desesperació pueril perquè un servei de streaming s’ha quedat literalment als llimbs i t’ha espatllat el dia de festa. Caldria decretar un cap de setmana al mes sense connexió de cap tipus i una sortida obligada i esglaonada de dinars campestres, de contemplació de núvols, de conversa de cafè. Si és possible sense calefacció, per abraçar-nos més.