SEGRE
Publicat per

Creat:

Actualitzat:

La història no és original i es repeteix a cada minut i en cada part del món, però cal que et colpeixi personalment per tal de fer-te de nou una idea del seu component incomprensible, incongruent malgrat l’assumpció que en fas i la seva realitat inapel·lable. Ens avesem a parlar de la mort com una cosa abstracta i ens oblidem de la seva inaprehensió radical: mai entendrem del tot per què algú, que hi era, ara ja no hi és. Què significa el mateix fet de no ser-hi després de no tenir altre record d’aquella persona, altre referent, que el d’haver existit. Et resulta dolorosament cert el fet que vivia i es trobava present en cada foto, en cada vídeo, en els escrits que llegava, a la butaca de casa, al racó que esdevenia prou habitual per intuir-lo fins i tot abans de trobar-te’l amb la mirada. Et va acompanyar de prop en la infància, ha seguit esdevenint una presència quotidiana al llarg dels anys difícils que t’han fet adult. I ara resulta que no hi és. Miracle en negatiu, forat sobtat que et sagna al cor.

La vida del meu avi va ser plena i llarga, les desgràcies (majoritàriament lligades a la guerra i la postguerra, com la de tots els de la seva generació) mai van esdevenir prou fortes ni seguides ni abundants per inclinar la balança pel costat dolent i escamotejar-li una salut duradora i envejable, la prosperitat d’un negoci propi aixecat amb molta il·lusió, una família que va créixer segura i raonablement feliç, farcida de néts i besnéts. I una prolongació de tots aquests guanys vitals fins a l’envejable fita dels cent anys. Tanmateix, la primera constatació que ja no hi és se t’imposa com un fracàs. Potser l’error de percepció neix d’alguna naturalesa antiga que ens és comuna i que tenia a veure amb la immortalitat, el preuat estat que vam perdre per alguna insolència que el gran Faedor va considerar convenient de castigar, i com a conseqüència encara duem arrapat a la pell l’enyor d’aquest estat que ens fa sentir justament així, fracassats.

Amb els dies, però, un s’adona que la mort, quan corona la llarga i profitosa trajectòria vital d’algú com el meu avi, no fa altra cosa que certificar un gran triomf. La mort es plega a considerar que cent anys són molts anys i es limita a complir d’esma el seu ofici. Després de tallar el fil, s’incorpora i ens mira als altres, els que quedem vius, i ens desafia a ser com la persona que se n’ha anat. Ella és la que un dia ens mirarà de fit a fit, només a tu, només a mi, i preguntarà sobre el que hem realitzat durant el camí. De la resposta impronunciable i sincera que puguem donar-li dependrà el judici que ens imposarem. Tant de bo sigui una sentència favorable, una revelació que traspuï el triomf, talment tinc la sensació que es contestà el meu avi abans de partir.

tracking