L'illa deserta
D’entre el repertori de preguntes estúpides que es van convertir en norma per a qualsevol tipus d’aproximació mediàtica a un personatge, diguem-ne entrevista o qüestionari o conversa informal, segurament l’estrella de totes elles és la de “quin llibre t’enduries a una illa deserta”. No puc evitar tenir-li una tírria especial. És com quan em sorprenc elaborant per a mi mateix rànquings dels millors llibres, pel·lícules o discos que em podrien demanar en una entrevista profusa per part d’un afinat periodista, entrevista que de ben segur no em concediran mai: descobreixo que es tracta d’un fatu exercici d’autopromoció i pedanteria. Una manera com una altra d’expressar “mira quin criteri més fort que tinc i quin bagatge que arrossego”. Vanitats.
Pel que fa a la hipotètica lectura a l’illa deserta, l’inquiridor posa el pedant en una incòmoda tessitura. Cal que en triï una de sola. De les paraules que tot seguit pronunciï en dependrà bona part de la seva credibilitat entre els cercles exquisits de la cultura. Terrible exercici de síntesi, aposta fatal a una sola carta. Jo un dia em vaig curar del neguit que ningú volgués fer-me la pregunta en adonar-me del desafiament impossible que suposava i del risc inevitable que corria. Tot seguit em vaig sentir exultant de descobrir l’estupidesa intrínseca que la pregunta amagava. Ara ja tinc preparada una bona rèplica irònica per si s’esdevé que ve un significat entrevistador a fer-me-la.
És ben fàcil. No m’imagino gaudint d’un llibre en una illa deserta. La veritable màgia de la literatura rau en la capacitat de projectar-se sobre la vida mateixa que un viu i pensa. Sobre què projectes, en una illa deserta, els somiejos i inquietuds i revelacions que la literatura suscita? Vull dir, Anna Karenina troba el seu reflex en la naturalesa incopsable i voluble de l’amor, l’idealisme tronat i necessari es reconfortarà en companyia d’Emma Bovary i el Quixot, l’angoixa existencial d’una vida sense sentit es desplega en la metamorfosi de Kafka o quan K s’atansa al cèlebre castell, som un mar de dubtes que enfronta els vents contraris de l’acció i el pensament com li passa a Hamlet, en la mateixa vida incessant trobem el pessigolleig de l’aventura que sustenta una Odissea, podem ser o remembrar la dona llençada al món en les heroïnes de Rodoreda. Però en quines persones i situacions confrontem o comprovem l’amor, l’amistat, els ideals, la tirania, el sentit de la vida, la mort, si vivim en una illa deserta? Quina gràcia té tot plegat, si llibres i vida pròpia no poden dialogar per falta d’interlocutors? No hi ha territori més estèril, més inútil, per a lectors o escriptors que una illa deserta. Ni de Robinson Crusoe en trauràs un bon profit si no tens la sort de topar-te un bon dia amb Divendres.
