Contra l'odi
És inevitable sentir por i un odi exacerbat quan de cop et trobes que algú com tu, passejant un matí tranquil·lament pel pont de Londres, és apunyalat o atropellat per un fanàtic musulmà.
Sents una prevenció en el moment de trobar-te en la multitud d’un concert, o en l’atapeïment del transport públic d’una ciutat important, adonant-te de la ignorància feliç en què vivien altres en circumstància similar a la teva segons abans de saltar pels aires, de quedar arrasats pel vòmit del foc i la metralla. Sentim una esgarrifança inesperada quan els fills o els amics embarquen en un avió, repetint els gestos il·lusionats dels que en qüestió d’hores, des d’aquell moment dels adéus, havien desaparegut per culpa de l’últim gest dràstic del fanàtic. Algú vol vèncer-nos inculcant-nos la por. Llavors, insuflaran prou valor els petits al·licients essencials de la vida? El somriure transparent d’un infant, la troballa del llibre antic en un prestatge que no t’esperaves, el cant esclatant dels ocells en el matí d’estiu, el planeig somiós d’aquest mateix cant al vespre d’estiu. I per què no, l’expectativa d’un viatge o un concert o una passejada per Londres o París. Han de poder. Estem obligats a creure-ho. En aquest convenciment viu l’única victòria possible.
No deixar-nos dominar tampoc per la intolerància, que deriva en una ignorància a vegades sense retorn. “La base dels nostres problemes no és l’islam com a religió, és la visió monoteista del món. Per això és necessari separar la religió de l’Estat. No hi haurà democràcia mentre això no canviï”. No ho diu cap dirigent occidental en un accés de transcendència i desig de notorietat. Més: “L’ésser humà exigeix la igualtat. El monoteisme és antidemocràtic”. És conegut com Adonis i és poeta. Un poeta sirià, del país que el nostre imaginari ha convertit en paradigma de la barbàrie i el fanatisme. També libanès d’adopció. Ras i curt, algú que prové de la cultura que inconscientment (o no) pretenem estigmatitzar. El país d’adopció, el Líban, i això sovint s’oblida, és de confessió meitat musulmana meitat cristiana, i àrab gairebé de cap a peus. En l’entrevista que li llegeixo parla dels poetes sufís, aquells místics de l’islam que veien Déu formant part del món, el mateix món dels ocells al matí i el vespre d’estiu, un Déu que no dirigeix i sentencia des d’alçades inabastables.
I les conviccions d’Adonis, àrab educat de petit en l’islam, sirià dolgut i libanès d’adopció, són germanes de les de Nadine Labake, una prestigiosa cineasta també libanesa que ha fet el viratge a la política i s’enfronta als partits tradicionals i corruptes de casa seva, recollint vots entre la bona gent àrab, tant la musulmana com la cristiana. Si els vots hi són, Adonis i Labake no són els dos únics perfils. Són legió i els devem també a ells la valentia i la solidaritat.
