Sobre l'odi
Juntament amb la necessitat de conjurar-nos tots contra la por (i perdoneu que encadeni aquesta columna amb l’anterior, amb el perjudici que us n’hàgiu oblidat), hem d’administrar-nos la vacuna contra el sentiment que l’intensifica i l’enverina, que no és altra que l’odi. Un odi molt fàcil d’alimentar a través de la tergiversació, el prejudici i la mentida, en una època en què el nou flamant concepte de la postveritat fa campar els seus miserables exemples de forma ben desacomplexada. Utilitzaré respostes ja exposades públicament, a la xarxa, als diaris, en tertúlies i entrevistes: gairebé calcs de coses dites que haurien d’arribar a tothom i que per desgràcia veuen frenada la seva difusió davant la barrera de la ignorància i la incomprensió. I és que a vegades l’obligació d’aportar originalitat o un nou punt de vista a un vell tema cedeix a la urgència de fer córrer certes evidències, per pura dignitat moral.
Suposo que és ben conegut el missatge que es va difondre a través de xarxes socials, fins a la preocupant fita dels 85.000 compartits, arran dels fets del 17 d’agost, en què s’acusava el col·lectiu musulmà de no mostrar el rebuig als atemptats de Barcelona i Cambrils. Els assentiments davant la mentida eren instantanis, impulsats per la inèrcia dels apriorismes que la postveritat ha impulsat convenientment. Però la llista de les entitats o col·lectius que representen l’Islam a l’Estat espanyol i que han aixecat la veu (si obviem els nombrosíssims i significatius pronunciaments individuals, musulmans que aguantaven pancartes i brandaven cartells a les manifestacions) ha estat la millor resposta a la intoxicació. La Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (UCIDE). La Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques (FEERI). La Comissió Islàmica d’Espanya que les agrupa totes dues. La resposta autònoma, dins aquest entramat, de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya. L’Institut Halal, la Junta Islàmica d’Espanya i altres agrupacions de caràcter més local. Els seus diversos comunicats i manifestos, que es poden consultar en molts llocs d’Internet, parlen de repulsa, condemna, commoció, tristesa, solidaritat amb les víctimes, atemptat execrable. Animen els seus correligionaris a participar en els minuts de silenci i les concentracions. Advoquen per la pau i la integració.
Qui o què vehicula, doncs, les mentides? Quin interès s’hi amaga al darrere? Per què ens lliurem a la falsedat tan fàcilment, sense atendre el contrast d’informacions i el criteri equilibrat? Sí, certament cal una política decidida, que fins ara no s’ha aplicat, contra el salafisme i els imams radicals. Hi ha pendent un debat fonamental sobre els drets de la dona a l’Islam. I moltes coses més. Però no badem: algú remena la sopa de l’odi amb unes intencions que també ens portaran a la ceguesa i el desastre.
