Joc de les diferències
La primera diferència important entre els dos dibuixos és la naturalesa dels crits: ja no hi trobareu, en les manifestacions independentistes, gaire rastre de les velles consignes bel·licoses, només missatges positius que conjuguen els verbs votar o decidir; mentre que en l’altra s’anima reiteradament a tancar gent a la presó o encara coses pitjors, mans alçades i càntics vergonyants, insults indiscriminats.
Una segona seria, d’una banda, el pacifisme exemplar, la tranquil·litat i el civisme, del tot meritoris en agrupacions tan multitudinàries; de l’altra, les cadires de les terrasses voleiant en una apoteosi vandàlica o la trencadissa de vidres en una emissora de ràdio. Sí, alguns al·legaran que un dia hi hagueren tres cotxes de la Guàrdia Civil fets malbé: no han sabut trobar res més, a banda d’aquests cotxes convenientment deixats a la vista de tots els manifestants, sense tancar i amb armes a dins, fruit d’una misteriosa badada.
Busquem la tercera diferència. Els independentistes interpel·laven els adversaris ideològics del no perquè s’integressin en el procés del referèndum, màxima expressió de la democràcia i la participació. Dirimim el sentit del desig majoritari. A Torrefarrera aplaudien un votant embolicat amb la bandera espanyola. Els unionistes pretenien atribuir-se el sentir de tots els catalans, malgrat l’exercici suprem de miopia que suposa ser incapaços de veure més de dos milions de persones decidides a votar, i atribuir el conflicte a quatre polítics nacionalistes il·luminats.
Una altra diferència la constituirien les mentides. Discutiu si voleu a la gent que vol la independència la llista de greuges relatius als desequilibris fiscals o les lleis del Parlament català tombades una darrere l’altra. Ni una coma en aquesta discussió tindríeu dret a objectar després de sentir les mentides flagrants de tot un ministre relatives a l’educació i les escoles catalanes. El seu desvergonyiment només és comparable a la seva immoralitat. La diferència més sagnant és que només un bàndol acumula víctimes. Digueu-me qui es pot equiparar, entre els unionistes, a un tancat a la presó, un atonyinat per les porres de la policia, un multat amb milions d’euros o un inhabilitat... Hi ha algú? No, només el peatge que paga el dèbil. Fixeu-vos per acabar en les capçaleres de les manifestacions. Entre els sobiranistes, representants de la societat civil amb una trajectòria encomiable de voluntarisme i associacionisme en pro de la cohesió, l’educació i la cultura (llegiu la història d’Òmnium); entre els unionistes, polítics que ja pensen en la pròxima campanya electoral, alguns d’ells significats xenòfobs. L’única semblança és la legitimitat de les aspiracions; només un bàndol, però, hauria de reflexionar el motiu pel qual arrossega determinats companys de viatge.
