Els falsos globals
Resulta curiós veure que aquells que clamen contra sobiranies, independències i emancipacions nacionals en general ho facin argumentant els signes actuals dels temps, que vindrien a consistir suposadament en l’abolició de fronteres, l’ampliació del marc d’unions polítiques com la europea, la globalització o la interconnexió cada cop més radical entre els diferents topants del món. I dic que és curiós perquè acostumen a ser els mateixos que aplaudeixen la no-ingerència dels estats de la UE en la qüestió catalana, sobre la base que es tracta d’un afer intern espanyol. Però en què quedem? Si les fronteres cada cop tenen menys sentit i oportunitat en aquest adveniment de la política i el territori comuns, i tots els estats han d’aprendre a renunciar a grans percentatges de la seva sobirania per integrar-se en el gran “projecte”, com els pot semblar bé que Espanya es tanqui de portes endins a dirimir tota sola el problema? Potser és que la unitat de què tant presumien no és res més que una enganyifa orquestrada pels autèntics poders de la Unió, encaminada a dissimular l’únic territori comú que els interessa: el de la imposició d’una economia draconiana que escanya la ciutadania en favor del mercat o la indiferència cruel i vergonyosa cap a les masses de refugiats que truquen a la seva porta. Ara bé, si fas servir la coartada, has d’aprendre a brandar-la amb certa coherència.
Posats a dir, haurien de celebrar el que ha fet Bèlgica amb l’afer Puigdemont. Com que cada país, lluny de respondre a la unitat tan publicitada, aplica la seva pròpia realitat jurídica, els belgues van entomar la petició de detenció del president català amb tota la lògica “interior” possible: allà hi tenen uns altres arguments que no casen amb els espanyols. Si tot s’ha de tractar de forma interna, tothom n’hauria de quedar content.
Si m’ho deixeu dir a mi, que sóc independentista, advoco veritablement per la major interrelació possible i l’esborrament del major nombre de fronteres que es pugui, encara que aquells que es consideren els autèntics europeistes o internacionalistes no puguin entendre tal convicció venint d’un independentista, obcecats com es troben a bramar les seves consignes que, a més d’apreses, també són interessades, demonitzadores i simplistes. En les qüestions jurídiques, sense anar més lluny, si haguéssim d’adoptar el marc comú no ens quedaria altra als europeus que optar entre un sistema semblant a l’espanyol o un que s’aproximés més al belga. I no veig jo els mandataris d’Europa precisament proclius a inspirar-se en Madrid si arribés el cas d’aquesta legislació única. Potser més aviat passaria que als antics capdavanters ibèrics de la gran relació global se’ls desencaixaria el rostre.
